Jo sóc Ningú

3/4 de 9 del vespre d’aquest dijous. Veig des del balcó ple de gent passejant-se amunt i avall de la riera. Alguns amb màscara, la majoria sense. Com que és aquesta hora que dic, d’aquí poc la cosa anirà quedant més tranquil·la.

Imatge de noies adolescents, ben vestides, elegants, rialleres i inquietes, il·lusionades, al moment de trobar-se amb amics, companys de classe o coneguts amb qui deuen haver quedat. M’ha fet goig de veure-ho. Veritable record d’aquella adolescència nostra de ja fa una cinquantena d’anys. Aquells estius amb tot d’estiuejants que venien de Barcelona i s’estaven tres mesos entre nosaltres. En dèiem veranejants, en aquell temps. I també pijos -per l’accent en parlar d’una manera que ens semblava afectada i la manera de vestir que mostrava tot plegat una bona posició social o econòmica- sense saber segur si ho eren o no, només per l’aparença. Tothom en català, això sí. Si més no aquells amb qui jo em feia. El català, que no era la llengua de l’ensenyament, tot obligatori en castellà, però sí que ho era fora dels centres escolars. Quins canvis! I ara aquestes noies que he dit han fet que hi pensés i ho recordés.

I naturalment que, de diferències, n’hi ha tantes com vulguis. La més visible potser: aquesta dependència actual de les anomenades xarxes socials. I aquí no em puc tampoc estar de repetir-me. Lluitar contra els dispositius vol dir mirar de passar desapercebut, aquesta gran cosa. Que no se’t noti. I no ser detectat per la multiplicitat d’ulls i braços amb què operen els programes. Segurament érem més lliures abans, quan no existia tot això de les localitzacions, que se sàpiga sempre on ets de manera que puguis ser trobat. A favor, doncs, de la sagacitat d’Odisseu que utilitza Lluís Calvo a L’Infiltrat: Jo sóc Ningú. Una dependència del tot clara si ens aturem un instant a la pàgina 11 de L’Espectre se’n va, de Philip Roth, quan representa que ell vivia a Berkshire i feia ja onze que no s’havia ni acostat a Nova York. Llegim això seu: “No assisteixo mai a cap sopar. No vaig al cine, no miro la televisió, no tinc telèfon mòbil ni ordinador ni reproductor de vídeo o de dvd. Continuo vivint a l’època de la màquina d’escriure i no tinc ni idea del que és internet. He deixat de fer l’esforç d’anar a votar. Em passo escrivint quasi tot el dia i sovint fins a altes hores de la nit. Llegeixo, sobretot els llibres que vaig descobrir d’estudiant, obres mestres de ficció que exerceixen sobre mi tant d’influx com quan m’hi endinsar emocionat per primera vegada, i en algun cas més”. Vull dir que em sembla que no cal afegir-hi gran cosa més.

Contracorrent

Una altra tempesta de les grosses aquesta matinada passada. Entre les 6 i les 7. Llamps i trons que han fet que m’hagi hagut de llevar a despenjar la roba que tenia estesa. M’ha costat molt, després, de tornar a agafar el son. I ara ja res. Carrers plens, només faltaria. Això ja no hi ha qui ho pari, ben bé com si la inconsciència fos la mare de la ciència. Xivarri. Contaminació acústica. També arran de mar. Igual que sempre a la que s’acosta el dia més llarg de l’any i també St. Joan, i els focs i els petards que ja veurem com funciona tot enguany. Mandra i mandra. I també com sempre enyor de l’hivern, sobretot de la calma del mes de gener després de Reis. Ho llegeixo a L’Infiltrat de Lluís Calvo: L’hivern, de fet, hauria de ser la temporada alta de les poblacions arran de mar, amb el deliciós sol que no malmet la pell, amb els banys freds i tonificants i amb aquell retrobar-se amb la mar deserta, com un tímid record del que eren abans els indrets de marina, desproveïts de construccions i de cridòries. Sí, és ben bé així…Per girar l’esquena, en definitiva , al control social i als dictats que ens diuen, amb insistència, on hem d’anar. Sempre contracorrent, per tant, a la recerca de la pròpia veu i del propi silenci. L’únic camí cap al jo.

Vagarejar

La mar de mala mar avui. Garbí em sembla. Ara ja es calma. Però bé, més val no parlar del temps. Procuro sempre tenir molt present que parlar del temps és perdre el temps.

Dia buit, d’altra banda. Cap cosa a fer. Anar a comprar cigarretes i pensar d’anar a veure el pare. Però, és clar, ell ja fa dos mesos que no hi és i encara hi ha moments que és com si aquesta realitat em sorprengués.

Ve, després, la noia de fer feines i em poso a llegir. Lluís Calvo a L’Infiltrat, que sempre em serveix com de consol: “Hem de convertir-nos en invisibles i ens cal actuar des de la grisor per assolir els resultats més brillants possibles”. I penso, perfectament d’acord. Sempre que no confonguem èxit amb felicitat. I continuo subratllant: “Lluitar contra els dispositius vol dir mirar de passar desapercebut, sense ser detectat per la multiplicitat d’ulls i braços amb què opera el programa…La sagacitat d’Odisseu, vaja. Jo sóc ningú…I, així, aprofitar el llenguatge per crear confusió entre els ciclops”.

“Vagarejar…exercir la intrusió i ocultar-nos als llocs no detectats. Vagareig significa caminar sense destinació i sortir de les rutes que marquen els tràfecs quotidians. El vagareig és físic, però implica sobretot un estat de la ment i de l’esperit a la recerca de racons amagats, de paisatges obscurs i dels carrerons estrets”. I aquí Calvo esmenta Sterne i escriu que al XVIII ell ja intuïa l’omnipresència dels dispositius que s’instal·len a les avingudes i als llocs més transitats. I afegeix (Calvo) que només si sortim dels carrers més transitats estarem en condicions d’entrar en el vagareig i la recerca.

I és que vagarejar va molt més enllà de passejar o de caminar. El fet de caminar s’ha banalitzat, ara, sota la crida de l’exercici físic i així tenim aquest exèrcit d’atletes apressats que s’aboca als cims i desafia pendents que abans ens deixaven esdernegats. Res de tot això. El vagareig és tota una altra cosa. El vagareig busca sense saber què busca. I qui vagareja sap que allí on no l’espera ningú és el lloc exacte on ha de dirigir-se. Anar als llocs on no se’ns espera. I tingueu present, un cop més, que allí on hi ha humans hi ha enuig i descontent. I, doncs, vagar sense rumb pot ser una manera de fugir de la racionalitat que ens engavanya. I també una creació de món. Tothom hauria de passejar a soles -i aquí Calvo esmenta el professor alemany Karl Gottlob Schelle– i abandonar-se a la vida interior, ja que la naturalesa pròpia i els pensaments més íntims només poden arribar quan un es troba amb si mateix. Perquè qui de tant en tant no senti la necessitat del tracte solitari i despreocupat amb la natura no és més que un ésser mediocre que no ha arribar a dominar la seva naturalesa interior.

Servidor vagareja. Vagareja assegut gairebé sempre davant d’aquesta taula on hi ha l’ordinador i de la visió de la gent com passa pel carrer. I acabo, de moment, a les pàgines 56-57 d’aquest llibre que em sembla imprescindible i més ara tal com va tot. Si hi ha algú que llegeixi aquesta entrada, potser es pensarà que són bajanades. Que cadascú pensi el que vulgui, o pugui, és clar. Però en aquestes pàgines que dic l’autor esmenta Picadura de Barcelona, d’Adrià Pujol Cruells, en relació a la tensió suposada entre cosmopolitisme i localisme: “Tots els llocs són estranys. L’estranyesa és una manera de viure que em plau. Practico el regard éloigné d’alguns antropòlegs francesos, sigui on sigui, fins i tot al meu carrer”. “A Begur es combat el tedi anant a ´cardar un volt`”.

Tornaré a L’Infiltrat. No sé quan, però hi tornaré. Em fa sentir en pau.