L’esperit de la nació

Més records. “No estem units a una comunitat pel fet que visquem a la terra natal, ni pel contacte que mantenim en les relacions socials i comercials, sinó principalment gràcies a una dependència espiritual. Ens trobem els uns amb els altres mitjançant una llengua que és una cosa completament diferent d’una mera eina de comunicació natural; perquè, en la llengua, ens parla el passat, les forces influeixen sobre nosaltres i es tornen poderoses de seguida, perquè són forces a les quals les institucions polítiques no poden donar cabuda ni posar barreres. Entre les generacions s’estableix una relació singular; sospitem que darrere seu hi ha una cosa que impera i que gosarem anomenar l’esperit de la nació. Des de fa molts segles, tot allò que és elevat i digne de ser recordat s’ha transmès per escrit; així, parlarem de l’escriptura i ens referirem no solament a l’embalum de llibres que avui ningú no és capaç de llegir, sinó als papers de tota mena que circulen entre els homes, a la carta adreçada a una sola persona, o a ben poques, a la memòria, així com a l’anècdota, a la confessió política o espiritual que surt als diaris, a un seguit de formes que, de vegades, poden molt eficaces”…

Aquest és l’inici d’aquell discurs, d’un discurs fantàstic i impecable, que pronuncià Hugo von Hofmannstal (Viena, 1874-1929) al Paranimf de la Universitat de Munic, el 10 de gener de 1927, i que publicà aquí Quaderns Crema el juny 2007. L’aire culte d’aquell imperi austrohongarès. 7 anys més jove que Zweig, per cert. Però la mateixa pulcritud, la mateixa elegància en tots dos. L’escriptura com a espai espiritual de la nació. Enyorança. I sobretot ara, i no només a causa d’aquesta colonització mental que patim, ans perquè en patim una altra, de colonització: l’audiovisual i l’imaginari dispers que comporta l’anomenada internacionalització de la cultura, com més va menys en la nostra, de llengua. Una llengua, esperit de la nació, sense la qual passaríem a no ser res de res. Cosa que és el que tants i tants pretenen fins i tot aquí entre nosaltres.

Les diria massa grosses. Els indecisos

Merder amb Juan Marsé, veig, ara que és mort. Aquest fet, però, no em fa canviar gens allò que sempre n’he pensat. Escriptor català que va escriure en castellà. Molt bé i res a dir-hi, només faltaria. Cadascú escriu en la llengua que vol i li fa més gràcia o s’hi sent més hàbil. Ara: les nacionalitats de la literatura només tenen a veure amb la llengua emprada i amb res més. Si escrius en castellà, tot i que siguis català, pertanys a la literatura castellana. Si escrius en català, siguis d’on siguis, formes part de la literatura catalana. Així de clar. No fa cap falta tibar més la corda. D’altra banda, “Últimas tardes con Teresa” i “Si te dicen que caí” són els dos únics llibres seus que he llegit. I ja fa temps. M’agrada com escrivia, he de reconèixer-ho. I mira que Marsé no és pas l’únic amb qui em passa això. Vull dir que hi ha escriptors catalans (en castellà) que admiro pel que escriuen i per com ho escriuen i pel domini que demostren tenir de la llengua. El que em fot, i no suporto d’alguns d’ells, entre els quals Marsé mateix, és que s’hagin declarat enemics acèrrims de qualsevol cosa que soni a català. Partidaris d’un federalisme d’esquerres, o no sé què, però sempre amb l’ús del castellà (llengua de Castella) per bandera. El fet de pertànyer al “Foro Babel“, per exemple. Quina cosa! I no m’allargo senzillament perquè les diria massa grosses. En fi, Marsé, Juan Marsé, ACS!

I, canviant de tema, aquest petit plagi de Cioran. Dubtes i indecisions. Podria ben bé dir, en el meu cas, que dubto i, per tant, existeixo. Ara bé: hi ha aquella cosa que diu que un desconegut acaba d’explicar-me que ha matat no sé qui. No ha anat a buscar la policia perquè ningú no sospita d’ell. Sóc l’únic que sap que ell és l’assassí. ¿Què he de fer? No tinc l’audàcia ni la deslleialtat (ja que m’ha confiat un secret, i quin secret!) per anar a denunciar-lo. Em sento el seu còmplice, i em resigno a ser arrestat i castigat com a tal. Alhora, em dic que això seria una bestiesa. Tot i això, potser sí que vaig a denunciar-lo. I així continuo fins que em desperto.

L’interminable és l’especialitat dels indecisos. No poden resoldre res a la vida, i encara menys quan somnien. Perquè quan somnien perpetuen els dubtes, la covardia i els escrúpols que els defineixen. Són gent idealment aptes per al malson. I el que em demano, però, és què faríem si no dubtéssim i no fóssim indecisos. ¿Hi ha res que sigui segur, a banda de la mort, és clar, i de l’inconvenient d’haver nascut?

El bilingüisme és la mort del català

Tornem-hi. Això no s’acaba mai. No tinc res contra el castellà. No tinc res contra cap llengua. El castellà, però, no és la meva llengua. No ho ha estat mai, no ho serà mai. I no hi tinc res en contra. Però jo no sóc castellà. M’encanta Vila-Matas i també Mendoza (que són catalans, però que no escriuen en català, no passa res) i molts d’altres, però quan els llegeixo sóc del tot conscient que aquella no és la meva llengua. Som a Catalunya i la llengua d’aquí és el català. Se n’hi parlen moltes d’altres, també el castellà, i molt. Però el castellà és la llengua de Castella, país que imposà arreu de la Península, excepte Portugal -perquè els portuguesos se n’alliberaren-, a través de les armes i de decrets i de decrets, l’obligatorietat de la seva llengua i la inhabilitació de totes les altres. I tot això ha continuat i ha continuat. Som encara, malgrat no s’acabi de dir obertament, en ple 155. I la tele no se n’escapa. Al contrari. Recordem que, la tele, se la van voler carregar. I que ara fa deu anys justos d’aquell escàndol de l’Estatut, votat i aprovat en referèndum acordat i que, després, el Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya es carregà de la manera que ho va fer. Vull dir que no m’estranya que ara apareguin serials bilingües, castellà i català, i que TV3 emeti aquest que diu que es diu “Drama” i que no he vist ni penso veure. Ara ja fa un cert temps que de TV3 només segueixo les notícies, i encara. El bilingüisme és la mort del català. No sé el temps que fa que se sap que això és tan cert com el fet que ara mateix falten quatre minuts perquè sigui les onze de la nit d’aquest dimarts, últim dia de juny. I és que, a més a més, tenim entre nosaltres tota aquesta gent que diuen ser catalans només pel fet que viuen i paguen impostos aquí. Gent que, tot i que alguns saben la llengua a pesar de fer-la servir ben poc, el que voldrien per damunt de tot seria que el català desaparegués i, amb ell, també el país. Recordo Josep M.Espinàs a l’Avui del 9 d’abril del 1981, i mira que ja fa anys, gairebé quaranta: “Són gent que es consideren ofesos per l’existència normal del català, la supervivència del qual els repèl com si es tractés d’una injustícia”. En fi, el que vull dir una vegada més és que, si transigim amb la llengua, val més que ho deixem córrer tot. Perquè vam perdre la batalla del segle XVIII, també la del segle XX. I ara el que tocaria és guanyar la guerra i acabar per sempre amb aquest drama.

Molt llegir perjudica el pensar

Els tallers d’escriptura. ¿Per què se’n diuen tallers? Ho dic perquè la paraula taller és de sempre que l’havia associada a un taller de fusteria, per exemple, o de lampisteria…Però d’escriptura? No se m’hauria acudit mai. I que consti que no hi tinc pas res en contra. Aula o alguna cosa semblant, n’hauria dit, però vaja. Que tothom es guanyi la vida com bonament pugui o li plagui. I que cadascú s’apunti al preu que sigui a tot allò que es pensi que l’atrau i que li farà un bé. Aprendre a escriure, posem per cas. Es pot escriure bé, regular, malament. I es pot també no escriure, no passa res. Sempre m’ha semblat, però, que la literatura és als llibres. I que la bona escriptura gairebé sempre, també. I que, si et poses a llegir amb calma i en silenci, és segur que un moment o altre et trobaràs un fragment, qualsevol, que t’arribi ben endins i et faci posar la pell de gallina. Fes la prova, aleshores, i rellegeix-lo, subratlla’l i copia’l. Ben a poc a poc, Fixant-te en tots i cadascun dels mots de cada frase, en la puntuació, en la manera com l’autor transcriu el pensament que sigui. Fes-ho: copia’l i fixa-t’hi bé. I fes-te’l teu. L’estil se t’haurà encomanat sense ni adonar-te’n. Aquest és el camí si de veritat en tens ganes. I no és gens fàcil perquè se suposa que també has de saber prou lèxic de la llengua en què pretenguis escriure, i prou gramàtica, no cal dir-ho. I que el pensament el tinguis ben estructurat, és clar.

Tanmateix, és aquí que personalment m’apareixen els dubtes. “Molt llegir perjudica el pensar“, afirmà el científic i home de lletres per excel·lència que fou Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799) que hauríem de tenir sempre molt més compte. La traducció del Quadern de Notes (Edicions de L·L, és a dir, Ela geminada) és excel·lent i és una cosa que devem a Amadeu Viana i no és gens complicat d’obtenir. Lichtenberg, deia, ho deixà explicat així: Sovint es recomana pensar per un mateix només per descobrir els errors aliens produïts en l’estudi de la veritat. Això resulta útil, però ¿això és tot? Quanta lectura útil ens estalvia! Però ¿llegir és estudiar? Algú, amb fonament de veritat, afirmà que la impremta, tot i eixamplar l’erudició, n’havia fet minvar el valor. Molt llegir perjudica el pensar. Els grans pensadors que he anat trobant eren, d’entre tots els erudits que he pogut conèixer, els que menys havien llegit. ¿Que potser no és res el plaer dels sentits?

El plaer dels sentiments, doncs. El que sents i t’arriba a partir de l’observació de les coses i de la relació que hi mantens tu mateix. A algun lloc o altre et durà si t’ho escrius ben escrit. El que de cap manera no podràs estalviar-te és el fet de saber bé els mots de la llengua en què pretens escriure-ho. Encara que sigui la teva. Hi ha els correctors, potser diràs. Sí, és clar, això suposant que el que pretenguis sigui publicar. Que és una cosa que no cal de cap manera. De manera que entenc que entenguis això dels tallers d’escriptura. Personalment entenc molt més les aules de música, posem per cas. El solfeig, que és universal, no es pot aprendre només escoltant! Per més sentiments que t’inspiri allò que escoltis i sentis. I, a més, hi ha els instruments diversos. Ara: cadascú és cadascú i, per tant, que tothom pensi el que vulgui i com ho vulgui. Només faltaria.

Art de màgia

Aquesta frase que tinc anotada i que és de l’enciclopedista d’Alembert (París, 1717-1783): “L’art de la guerra és l’art de matar homes; de la mateixa manera que l’art (o la màgia) de la política és la d’enganyar-los”. Va ser justament ahir que l’atzar m’hi portà molt poca estona després d’haver llegit una piulada d’un representant polític, un d’aquells que d’entrada se suposa que precisament és dels nostres. De fet, servidor com més va menys ho suposa i més ho dubta. ¿Com es pot entendre, si no, que gairebé totes les piulades que publica aquest representant que dic siguin en una llengua que no és la nostra? ¿A qui van adreçades realment? ¿Potser és així que pretén eixamplar la base que diuen? ¿En una llengua imposada ara ja no només des de fora i que, sigui com sigui, no és la del país? Ves que no acabin estrenyent-la, la famosa base, en lloc d’eixamplar-la. ¿El punt que hi ha entremig de la màgia i el feixisme, de veritat que és la política? M’ho demano, és clar, perquè no ho entenc. ¿Mig feixisme, potser? No ens enganyi més, per l’amor de Déu! El feixisme, a més, sabem ben bé el que és, però no estic tan segur que sapiguem que quan parlem de màgia (no de màfia, eh!), ho fem d’una ciència oculta que pretén produir efectes amb l’ajut d’éssers sobrenaturals o de forces secretes de la naturalesa. Art de màgia. A banda que això que els qui fan de polítics, o n’han fet, no parin de piular, què vols que et digui! Trobo que fa poc senyor!

En ple mes de Maria

Ara ja no es diu i és com si ja ho haguéssim oblidat. Però aquest mes de maig on som havia estat sempre el mes de Maria. I als Salesians de Mataró, el de Maria Auxiliadora. I amb aquells cants que li dedicàvem, en castellà, durant la missa que aleshores era diària abans no comencessin les classes, també totes en castellà, que evidentment no ha estat mai una llengua d’imposició aquí entre nosaltres. “Venid y vamos todos com flores a María, con flores a María, que madre nuestra es“…Més o menys així, feia la lletra. I també la tonada recordo, però, és clar, aquí no sé com fer-m’ho per reproduir-la. I bé, tot ha anat passant avall i ara no és pas que tingui ganes de parlar de política, no em ve gens de gust. Sé, a més, que no en sé i que no m’agrada. Tampoc els qui s´hi dediquen, no m’agraden. Encara menys. I no suporto la immensa majoria dels quals, mediocres entre la mediocritat, paràsits i vividors. Hi ha, sí, una única cosa que vull: la llibertat del meu país. Un país amb tants i tants defectes, tants que no ens els acabem. Però sí que és un país amb una llengua que és la meva i que estimo, i en la qual crec, gairebé per damunt de tot. I em fot d’allò més veure-la escarnida. I sé segur que tots aquests que l’escarneixen, escarneixen també el país, un país -i no pas un “territori” com diuen a la tele que representa que és la nostra- que voldrien carregar-se fins a ensorrar-lo i fer-lo desaparèixer. És el que sempre han volgut i encara volen.I per això mateix em ve de gust recordar ara, en aquest sentit i en ple mes de maig i de Maria, el doctor Joan Solà (acs), de qui sempre m’agrada dir que vaig ser deixeble i seguidor: “¿Què són una persona i una comunitat sense un Estat seu de debò, un Estat que no maldi secularment i incessantment per eliminar-te o per sotmetre’t sinó que et defensi a ultrança? ¿I què és una persona sense la seva llengua, sense la seva pàtria, sense la seva història? Totes les essències ens van ser eliminades radicalment, brutalment, a sang i a foc, del simple mapa de l’existència”. (Fragments extrets del discurs que pronuncià en fer-se càrrec del Doctorat Honoris Causa que li atorgà la Universitat de Lleida el 7 de maig del 2009, ara fa just 11 anys i al bell mig d’aquella altra crisi que ja havia començat). I acabo per avui fent esment d’un fet que ja alguna altra vegada he esmentat aquí mateix: la tarda del 23 de febrer del 1981 teníem, a la facultat, examen de Sintaxi amb el doctor Solà. I de sobte ens diu, just abans de lliurar-li la feina feta, devien ser ja les 8 del vespre, que anéssim alerta en sortir al carrer i que no ens estranyés que aquell hagués estat l’últim examen de Català a la Universitat durant molt de temps. No ho sabíem encara, però s’havia produït ja el cop d’estat de Tejero, d’Armada i d’altres. Potser del monarca d’aleshores i tot, vés a saber.

Tu tries

Una única cosa em suscita deu mil pensaments. O més. Sempre ha estat així. No acabo res. De la mateixa manera que no he tingut mai la força de voluntat d’eliminar aquests pensaments, senzillament se m’han anat morint. No eren meus i tan sols em venien i prou. Em passaven per dins. La veritat és que somio més que no pas reflexiono. De vegades m’imagino que hauria pogut ser pintor, o músic, o pràctic de port, però no tinc ni idea de cap d’aquestes coses. He llegit, molt bé. De vegades fins i tot he llegit molt. Ara mateix, però, podria dir que no recordo cap dels llibres que he llegit. No sabria ni per on començar. Potser el que hi ha és que el que no és necessari és el fet de viure sinó més aviat aportar alguna cosa al món que t’envolta mentre encara ets viu. Això mateix. Molt més que no pas esperar què en pots treure, tu, d’aquest món. I, ja posats a dir, hores d’ara el que em sembla més clar que l’aigua és que o bé adoctrines o bé t’adoctrinen. Tu tries. I la policia, jutges i fiscals, que no parlen la meva llengua i, a més, m’obliguen a parlar la seva no són ni la meva policia, ni els meus jutges ni els meus fiscals. No poden ser-ho de cap manera.

Fer-te l’estoic

Com que, en general, ja es veu i està del tot comprovat que no és possible que pensem com ells voldrien que pensem; com que tampoc no és possible que fem servir -perquè saber-la sí que la sabem- la llengua amb què ells voldrien que sempre ens expresséssim; com que res de tot això ja no és possible, igual que no ho és que sentim el que ells voldrien que sentim senzillament perquè som diversos d’una diversitat que fa que aquest concepte al costat d’aquest altre que és el d’aquesta Espanya seva sigui senzillament oxímoron clamorós, com que les coses són així, i no pas d’ara sinó des de sempre, el que faig és seguir un cop més Marc Aureli i dedicar-me a contemplar des d’aquí dalt les miríades de ramats, de cerimònies rituals i tota mena de navegacions enmig de tempestes i de calmes, i també a pensar en tota la diversitat d’éssers que esdevenen, és a dir que neixen, que després participen de l’ésser que són i al final cessen de ser, cessem de ser. El curs de la vida. I, després, a pensar o reflexionar sobre el temps viscut per altres ja fa molt i molt, sobre el que viuran, i com el viuran, aquells que vindran després nostre i també sobre el que ara mateix deuen viure pobles més bàrbars que no pas nosaltres. Una més que immensa majoria de persones no saben qui sóc ni com me dic, d’altres m’oblidaran ràpidament i encara hi ha totes aquelles que potser en algun moment hagin pogut vessar algun elogi damunt meu però que podria ser que tot seguit m’hagin blasmat. Ser estoic o, més ben dit, fer-te l’estoic, de vegades pot servir de consol com és ara el fet de pensar que ni el record, ni la fama ni qualsevol altra cosa d’aquestes no són dignes de ser preses ni tingudes en compte. Un poc més d’impertorbabilitat ens aniria bé i no fer gaire cas de les barrabassades que d’aquí al 21-D encara ens tocarà sentir i pensar que al capdavall s’esdevenen en virtut d’una causa que ens és del tot exterior o que, si més no, ha d’acabar convertint-s’hi.

Dilapidació d’energies

Aquesta sensació que com més va més estoic em torno. Segurament és la lectura, aquests dies, de l’Enquiridió. Segur. De fet, és d’Epictet allò que diu que, si algú et comunica que s’ha malparlat de tu, no et defensis pas d’aquell o aquells que així hagin parlat. Al contrari. El que t’aconsello és que responguis que diuen aquestes coses perquè ignoren les altres encara més dolentes que es refereixen a tu, ja que altrament no haurien dit només aquestes que han dit.

Del tot contrari, d’altra banda, a la immediatesa tecnològica d’aquesta època que vivim. M’estimo molt més una vida més lenta i més pacient i plàcida. Que ens pensem dos o tres cops les coses abans de dir-les. Ara bé, sempre n’hi ha una que no em cal pensar-me gens. La llengua és la identitat, no veig que n’hi hagi cap altra de tan bàsica malgrat tenir-les encara (llengua i identitat) sotmeses i subsidiàries. Això sí, i em serveixo d’en Guillem Simó i d’aquella anotació seva de divendres, 5 de desembre del 1997, que diu que sempre he pensat que l’estratègia de fer esclatar el conflicte lingüístic dins un país i una comunitat nacionalment debilitada (i dividida) és una dilapidació inútil d’energies. I, encara ell mateix, una setmana més tard, l’apreciació que tal com va tot, i com en els temps més obscurs i tristos de la postguerra, ves que l’únic tema de conversa viable no torni a ser el de la meteorologia, a l’estil d’aquells sembla que avui fa bo, eh!…Perquè mira que ahir…

Hi posin intèrprets

Arran del fets com el del corresponsal holandès de l’altre dia a la roda de premsa amb els consellers Mundó i Forn, i amb el major Trapero, em repeteixo amb aquest text d’ara fa dos anys i mig:

Els exaspera que el President s’expressi en català en actes de representació oficials d’aquest país que aspira a ser normal d’una vegada i per sempre. És exactament normal que el President, aquests dies de dol, d’angoixa i de tristesa, expressi, davant tota quanta emissora del món, el sentiment de condol i de respecte en la llengua del país que representa. Entre les autoritats indiscutides, li tocà encara ocupar una segona fila, però la passa endavant ha estat ferma. Petita encara, però ferma. Sentint-lo, no he pogut evitar pensar un cop més en Joan Solà (acs) i aquelles seves paraules: “Jo no sóc un romàntic en el sentit tou de la paraula. Jo no defenso la llengua per la llengua, sinó pel fet que la llengua i jo som una mateixa cosa, i perquè ja estic fart de sentir-me humiliat o insegur quan surto de Catalunya, i de vegades fins i tot sense sortir-ne. N’estic fart. Perquè l’home i la llengua són exactament el mateix, i l’home i el seu grup, també. I és això el que Espanya (PP, PSOE, C’S) no vol de cap manera acceptar. Espanya no accepta la diversitat en cap sentit. És aquesta la qüestió”. “¿Com pot ser que un poble visqui amb una llengua que estima però que sempre hagi d’estar patint per aquesta llengua? Hem de reaccionar i treure’ns de sobre la por, l’acceptació de la subordinació i de la humiliació”. “Una llengua és una parla i un exèrcit. Desenganyem-nos: això és així. No hi ha cap altra definició científica de llengua. És exactament això”. “Senyores i senyors: el famós autogovern hauria de començar per aquí. I fins ara cap no ho ha fet. Una parla i una sòlida i veritable llei d’ensenyament. I un exèrcit”. Perquè la seva, senyor Rajoy i la de tots aquells que vostè representa, és una identitat i una llengua no discutides. La meva, la nostra, no només és discutida sinó escarnida i això ens fa sentir subordinats, inferiors, degradats. “I el català, la persona i la llengua, no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra. Volem ser un país normal. Com a mínim tal com ho és el seu”. I si no ens entenen, hi posin intèrprets.

D’altra banda, el recordatori, també, de John Adams, aquell 2n President EUA: El poder de les masses conduirà a l’hegemonia dels dropos i al malbaratament indiscriminat.