Mediocritat de fons

Ara mateix pensava que aquesta inclinació meva a la discreció, a la modèstia -si més no de paraula-, a l’obediència a les creences que m’han estat prescrites i que he heretat, a una més aviat constant fredor i a una moderació pel que fa a les opinions expressades, tot això, no deu ser conseqüència sinó de la mediocritat de fons que em caracteritza. Sí, de vegades em faig el radical, molt bé, i l’emprenyat. De vegades fins i tot sento que odio, odio arrogàncies importunes i bel·licoses perquè em sembla que són enemigues fonamentals de la disciplina i segurament també de la veritat. Que les lleis siguin certes no vol dir pas, per cert, que representin cap veritat. Moltes d’aquestes lleis que dic continuen tenint validesa no pas pel fet que siguin justes, sinó precisament perquè són lleis. És aquest el fonament de la seva autoritat, no en tenen cap altre. Cosa ben diversa són les lleis de la nostra condició de l’existir. Tant és que no sigui llei escrita, però som, existim, per envellir, per anar a poc a poc fent-nos febles, també per estar malalts de malalties que cap medecina no pot curar. Estupidesa i mediocritat, deia. Gosar afirmar i fer-te l’obstinat és amb tota seguretat un senyal ben manifest de l’estupidesa. Deixa-ho córrer, fes el favor.

Raó, justícia

Temps en què hauríem de llegir molt més Pascal i els seus Pensaments imprescindibles. I tenir-los sempre presents. Com per exemple aquell moment que diu que Montaigne estava equivocat. Els costums no són ni raonables ni justos. Un costum, diu, només s’ha d’observar perquè és un costum. El que passa és que allò que anomenem poble el segueix per l’única raó que creu que és just. Si no, no l’observaria; per més costum que fos. Ningú no vol sotmetre’s a res que no sigui la raó i la justícia. Caram! El costum, sense la raó ni la justícia, passaria per tirania. Caram! I esclar que aquest imperi de la raó i la justícia no és pas gens més tirànic que el del gaudi i el passar-s’ho bé. Costums, principis naturals de l’home. I lleis establertes que ens incomoden. Som en aquest punt. I Pascal s’imaginava Plató i Aristòtil amb aquelles peces de roba tan grosses i tan pedants. Ells, que eren gent com cal i com tots els altres i que reien amb els seus amics. I que, quan es divertien i s’ho passaven bé fent les seves Lleis i la seva Política i els seus Diàlegs, ho devien fer tot jugant. I que aquesta devia ser la part menys filosòfica i menys seriosa de la seva vida. Perquè la més més filosòfica segur que fou, com tothom, el fet de viure simplement i tranquil·la. Escriure de política, al capdavall, és com tractar de regular un hospital de folls. Folls que es creuen reis i, àdhuc, emperadors. Sempre és prudent mirar que facin el mínim mal possible.

No depèn de cap llei

El fet que hàgim tingut pràcticament 7 reformes educatives al llarg dels darrers 35 anys té a veure, i molt, amb el desprestigi del saber. Tampoc les noves fornades de professors semblen formades segons aquesta premisa fonamental del que hi anem a fer, a les escoles i instituts. Formar persones lliures. El que tenim, en canvi, és utilitarisme. Tot dedicat a la consecució de finalitats útils des del punt de vista material. El saber ens fa lliures i la ignorància, esclaus. Capgirar com un mitjó el sistema d’ensenyança serà una de les tasques més urgents l’endemà de la independència. No sóc exemple de res, naturalment, i que consti. El que, però, faig ara a les classes és el mateix que sempre he fet, independentment de cap nova llei educativa. Bé, sí, abans es fumava a les aules i ara ja fa temps que no. D’acord. I també em sembla que l’edat de 12 anys és una edat massa prematura a l’hora de passar de primària a secundària. Però, a banda d’aquestes coses, explicar la llengua, per exemple, i explicar la literatura, depèn sobretot de la capacitat que tinguis d’atraure l’atenció dels alumnes que tens davant teu. De fins a quin punt siguis capaç de seduir-los amb allò que els has d’explicar. És del professor de qui depèn tot i no de la fredor de cap ordinador ni powerpoint, sisplau. No depèn de cap llei res de tot això. Depèn de la intensitat i del grau de passió amb què expliquis el sistema dels pronoms febles, posem per cas -d’altra banda, un dels sistemes més lògics que conec per a la formació de la ment-, o de com llegeixis i facis aprendre el monòleg de Hamlet o el Cant Espritual, de Maragall. És d’aquestes coses del que depèn tot plegat. I del fet que no vingui d’aquí el temps i les estones esmerçades. Passió, compromís, implicació, seducció. El funcionament del sistema depèn d’aquests factors i cada professor hauria de tenir-los molt presents a l’hora de preparar les seves classes, la seva matèria. El seu món. I de transmetre’l, encabat. Ens expliquem, en el fons, nosaltres mateixos, a través de la matèria que impartim. La recompensa és la cara embadalida dels nois i les noies que tens al davant. I també aquesta és la teva autoritat i el teu poc o molt prestigi. Estimar el saber i transmetre aquest amor. Sí, sí, d’acord, però, ¿i els diners?, ¿i el sou?, ¿i les retallades? Ah, bé, sí, és clar, els diners!, el sou!, tot això! Cada cop estic més convençut que hi ha professors que cobren massa, i d’altres, en canvi, que cobren massa poc.

Nova recentralització educativa, sembla. Insubmissió, és clar. ¿Se’n parlarà, però, a les assemblees de centre? ¿Es parlarà algun cop que el que ens cal és sortir d’Espanya d’una vegada?