Brogit d’esbufecs

Paul Léautaud, al seu Diari Literari, dilluns, 11 de febrer del 1946: ¿Què és la Literatura, em demaneu? ¿Què és i què significa escriure, tant és que sigui en vers com en prosa? Una malaltia, una pura follia, una divagació, un deliri, i això sense comptar les vegades que no passa de ser una simple pretensió! Un home sa, vull dir sa d’esperit, assentat fermament a la vida, no escriu, i ni molt menys li passa pel cap de fer-ho. Sí, senyor. I el que diré és que si t’ho mires encara més d’ aprop, tot això de la literatura i del fet d’escriure, no passen de ser purs infantilismes. Només hi ha un tipus de vida humana que se sostingui, que s’expliqui, que es justifiqui, que tingui valor i relació amb quelcom de concret: la vida pagesa. Molt bé.

I així Balzac, amb l’enrenou de personatges de la Comèdia Humana, és un foll. I Hugo, amb aquell seu deliri versificat, tot i el sublim sentit de la seva poesia, un alienat total. I quan Stendhal escriu que s’ha passat la vida reflexionant al voltant de tres idees per a ell importants, exagera, presumeix, menteix, se les dóna d’home superior, pretén epatar-nos, impressionar-nos, sorprendre’ns, o allò que ell mateix en un altre lloc anomena: to puff.

Brogit i brogit d’esbufecs, per tant. O qualsevol altra cosa que s’hi assembli. No ho sé, però potser és que la nostra violència consisteix en el fet d’existir i que no sabem mai com, ni de quina manera, neix la lleialtat.

En remull

Aquestes lentes, plàcides, hores del dematí. Idees que bullen i no sempre quallen en mots, costa tant. Petrificat davant la pantalla. Passen Sanchis, Vila, Punsoda, Mira, Sostres (cat/cast), Comes, Dedéu, Llovet els dijous, el “biombo” de Vila-Matas, moble movible però també spanische wand. Jocs de paraules i també, de vegades, d’intel·ligència. Són ells, i molts d’altres encara, els qui hi entenen. I en tenen, a més, les dades, les viuen de prop. Redundància dels miralls de l’especulació. I Culla avui especula, per exemple. Lentes hores del dematí d’aquest octubre gloriós. Ara, a les 12, migdia, em vindrà la noia de fer feines i jo, per no molestar, hauré d’anar-me’n. A les noies de fer feines, convé deixar-les fer. Més assaigs que no pas novel·les amb desenllaç. Dies del Fouché d’Zweig que mai no s’acaba. Fidelitat dels enemics. Deslleial lleialtat. Ànsia de posar-me en remull.

Tan sols hauràs de xiular

Som ja en plena obscena expansió del bonisme. Un bonisme sempre interessat i carrincló, és clar. Tot ben lluny de l’amable i elegant discreció, no fos cas. Record de les festes de precepte. Pel que fa a mi, i a canvi, el dia d’ahir s’acabà amb To have and have not (1944) que de sobte vaig veure que passaven a TCM. M’hi vaig quedar, és clar. El guió de Furthman i de Faulkner a partir d’una novel·la menor de Hemingway. Diàleg, diàleg del bo. Breu, irònic, ocorrent. 100 minuts. Reminiscències de Casablanca, sí. I Steve (Bogart), cínic, fred, solitari, escèptic, aventurer i bona persona. I la “Flaca” (Bacall), independent, segura d’ella mateixa, decidida, intrèpida, atrevida i amb tendència a portar sempre la iniciativa. I guapa, és clar. Molt guapa. Drama, aventures, intriga, cine negre, thriller, guerra. Mirades, gestos, actituds furtives, moviments, vibracions, suggeriments, expressions espontànies, picades d’ullet. I la banda sonora i l’ambient del cafè de l’hotel i el pianista fantàstic. Bacall i Bogart es casaren al cap d’un any (21-5-1945). Dissabte que acabà de manera immillorable. Defensa de l’amistat, lleialtat insubornable als amics, assumpció de responsabilitats a favor de la comunitat, suport als dèbils, recerca de la llibertat, elogi de l’esperit de risc i d’aventura. El cine de Hawks. Clàssic imprescindible. Fes un volt al meu entorn a veure si hi veus cap corda (ell). Doncs saps què, que jo no et demanaré mai res i no hauràs de fer res. Però si mai et cal alguna cosa de mi, ja ho saps: tan sols et caldrà xiular. Tan sols xiular. Saps com se fa, ¿no? Només has d’ajuntar els llavis i bufar (ella). Que gran!!