Les trames que mouen el món

Ignoro la quantitat de lectors que deu haver-hi entre nosaltres. I no només entre nosaltres. ¿Quants lectors-lectors deu haver-hi al món que avui vivim? No vull pas dir que ser lector et faci més bona persona, no. Lectors empedreïts han arribat a ser autèntics criminals. Però llegir, les estones que dediques a llegir coses que t’agradin i t’omplin, representa sempre recolliment, silenci, concentració, gaudi del bo. I entre els joves, ¿com funciona tot això? Perquè mentre van a estudi potser sí que poc o molt encara llegeixen. Tanmateix aquells per als quals la lectura l’han entesa sempre com una obligació, a la que deixen els estudis, abandonen també, i potser per sempre, la lectura. Ni diaris, ni revistes, ni res de res. Una paraula, o una sola frase, moltes vegades val més que mil imatges. No ens enganyem, però. Ara ja tenim pràcticament més d’una generació que ha nascut amb un telèfon d’aquests que se’n diuen intel·ligents (??) a la mà o la butxaca. I aquests segurament després de l’escola ja no llegiran mai més. Si no és -i l’esperança és gairebé nul·la- que féssim cas a tots aquests especialistes que diuen que aquests aparells no haurien de ser permesos a les aules. No per res. Sinó perquè ja sabem el que passa. Es fan servir per a qualsevol cosa excepte per a aquelles per les quals podrien ser útils i necessaris. Maledicència de les xarxes anomenades socials. La possessió d’aquestes coses moltes vegades significa el final de la llibertat. Ara a Barcelona han reobert una llibreria de renom. No sé quants metres quadrats tots de llibres en català. Enhorabona. No hi estat encara. Però he llegit algú que diu que hi ha música. I que molesta mentre vols dedicar-te a allò que es fa a les llibreries, que és regirar llibres i fullejar-los i ensumar-los. ¿Cal que hi hagi música, a les llibreries, com si es tractés d’un supermercat més? Ja dic que no hi he estat i que només parlo d’oïdes. M’agradaria, però, que no fos veritat. Llegir, llegir i llegir. No sé les vegades que ho he dit. Un llibre et porta a un altre. Igual que un autor et porta també a un altre. I així successivament. I un dia, potser, arribes a Ellroy, James Ellroy, i aleshores t’adones d’una cosa fonamental. T’adones de les trames que mouen el món. T’adones, per exemple, de fins a quin punt és del tot possible que algú sense estudis. malgrat haver estat ministre del Regne d’Espanya, President de Catalunya i Senador, també del Regne d’Espanya, és clar, pugui arribar a ser conseller d’una companyia que administra el gas que necessiten gairebé 47 milions d’habitants. I amb un sou estratosfèric per no haver de fer pràcticament res. 10 reunions anuals, sembla. I no hi ha ningú que en digui res i així passa absolutament desapercebut Aquestes trames, deia. Veritable virus i microbi d’ara mateix que no hi ha manera de treure’ns del damunt. I sempre mirant cap a una altra banda. Com si no fos una vergonya de les més grosses. Perquè és clar que n’hi ha d’altres, de vergonyes, només faltaria, es tracta de l’espècie humana. Puc dir, per exemple, que jo sóc blanc, però que podria perfectament haver estat negre. O groc. O vés a saber. No triem el color de la pell. Igual que tampoc no triem el nom que tenim ni els cognoms. Ni l’any que naixem. Ni els pares que tenim o hem tingut. Ni res de tot això. ¿Qui, i què, ens pensem que som? ¿On ens pensem que anem? No vagis tan de pressa, deia Groucho Marx, que no anem enlloc. Malgrat totes les trames hagudes i per haver no només als EUA. I perdoneu que no m’aixequi!

L’era de les pantalles

Fa 7 anys ja d’aquestes paraules de Philip Roth: Els lectors de novel·les, els lectors dels grans llibres, es reduiran de manera molt notable els pròxims 25 anys. Talment com si una epidèmia els anés liquidant. La lectura caurà en picat i llegir novel·les, llegir els grans llibres es convertirà en una mena de culte minoritari, una cosa semblant a una secta distingida. La concentració necessària per llegir una bona novel·la es dóna en unes circumstàncies determinades que no són les de la vida d’avui perquè avui vivim l’era dels artefactes electrònics. Les pantalles dels e-book, per exemple, permetran moltes altres opcions que les de descarregar-se una novel·la. I aquestes altres opcions seran més espectaculars. Som a l’era de les pantalles.

I també d’aquestes altres: només em sento jove quan escric i coquetejar amb un home gran, gairebé provecte, pot ser també una forma perfecta d’humiliar-lo. Poc o molt, és això el que passa a La Humiliació, (The Humbling, 2009). L’amor i la luxúria són coses tan meravelloses com perilloses perquè la seva naturalesa és obsessiva i restrictiva en aquest llarg viatge cap a la nit en què, a poc a poc, vas sentint-te desposseït de tot allò que dóna solidesa a les persones, és a dir, el talent, l’amor, el sexe, l’esperança, l’energia, la reputació. Ara, això sí, continua essent del tot cert que la vellesa no està feta per als covards.

La revolta veritable

Diuen que, si per cas, serem foragitats de la U.E. Bé, lingüísticament encara és l’hora que mai n’hàgim format part. I mai és mai. De manera que, què volen que els digui. Estem molt i molt castellanitzats. També mentalment. N’hi ha que diuen que no hi veuen solució. Però la revolta veritable, la de debò i la més bàsica, no és cap altra que la lingüística. Si no, ja poden dir missa.

Literatura. El canon d’obres mestres. Però no és mai qui signa el llibre l’autor d’una obra mestra. L’obra mestra és cosa dels lectors, de la qualitat dels lectors. D’aquells lectors rigorosos, plens de subtilesa i d’ingenuïtat, sense cap pressa i amb tota la lentitud que cal, amb temps, vaja. La llàstima és que aquesta mena de lectors ja fa temps que s’estan morint. I no només d’inanició. A l’altra banda, doncs, a la banda d’aquells que han convertit en ofici el fet d’escriure, del que es tracta no és pas ser clàssic, sinó més aviat d’arribar a convertir-s’hi i a no passar mai de moda. (Valéry)

Patates d’aquelles braves

Minoria absoluta de lectors. Un llibre, la influència dels llibres, és ben cert que depèn sempre i en tot cas de la qualitat dels lectors. Personalment, els llibres m’estimo més tenir-los a casa i poder, així, si em convé, escriure-hi als marges i subratllar-ne les frases i els mots que més em plaguin. Tret que de tant en tant te’n regalin algun, tenen un cost, els llibres, esclar. La veritat és, però, que no sempre tenen un preu i que, amb crisi o sense, hi ha llocs on són exactament a l’abast de tothom que els vulgui llegir. A les Biblioteques públiques hi ha a disposició tots els llibres, diaris revistes, i també tota la música i tot el cine que vulguis. I sense pagar. De franc. Exactament igual de franc que el fet d’estimar i del que en diem practicar l’amor físic. Sense dispendi econòmic. El que passa, ja ho sabem, és que aquest no és pas el problema. Ni amb crisi ni sense. Repasso titulars de premsa, aquest dematí, i me’n trobo un que diu que són molt més, segurament majoria absoluta, aquells a qui no els fa res de pagar amb tota l’alegria del món una ració de patates, d’aquelles braves, que no pas els disposats a fer-se amb un bon llibre. Ni que sigui regalat.

Un poc de sermoneig

Sermoneig, un poc de sermoneig. Perquè, escolta, no queda gens bé, ni és bonic, això que fas de prendre’t tu mateix com un ésser tan especial, el teu melic com a centre del món. Fa lleig, la veritat. Igual que això altre de pensar-te que el teu cas és més penós que el dels altres. I ja sé que aquesta època que vivim fa que totes aquestes coses resultin difícils, ja ho sé. Hi ha lectors, encara, en aquest país nostre. No gaires, però. Uns 25.000. Minoria absoluta. Persones ocupades en negocis diversos, en afers de deports, a tenir cura d’avis desvalguts, fins i tot encara algun professor deu quedar que llegeixi, en fi, persones de tota mena que encara són lectors i que el que voldrien, segurament, és que algú els digués què haurien de llegir i com haurien de fer-ho. Els seus guies -crítics, conferenciants, periodistes, algun filòsof- han de mirar, humanament, de fer-los fàcil la lectura; de vegades, segons com, han d’assegurar-los que la literatura és violenta i excitant, plena d’herois i també de personatges vils, de forces hostils contínuament en conflicte, de camps atapeïts d’ossos esmicolats, de vencedors solitaris amb el cos envoltat de capes negres i cavalcant damunt corsers d’aquells tan blancs i amb la mort esperant-los a la pròxima cantonada. Jo què sé, aquestes ficcions, o potser no tant, estant com estem a les envistes d’aquesta nova generació sense novel·la. Però bé, no fugim d’estudi. El que et dic i el que de veritat no cal de cap manera és llegir cap llibre mentre passeges pel carrer. No és possible que et faci gens de profit, la lectura, en unes tals condicions. A banda que, esclar, el risc és massa gros i podries prendre mal, molt de mal. O fer-ne prendre a algú altre. I aleshores, què, eh!

Abandonin tota esperança

Abandoni tota esperança, solia dir als alumnes que es creien amb més drets que els que tan sols atorgaven el compliment dels deures. Drets al marge dels deures. Abandonin tota esperança. Sinó que ara sóc jo que no sé si abandonar-la, aquesta esperança. Libres més venuts o llibres més llegits. Propaganda. Que siguin llegits segons quina mena de llibres tampoc és que sigui gaire esperançador. Ha perdut prestigi el fet de llegir. No és que mai n’hagi tingut gaire, però ara potser l’ha perdut del tot. Alberto Manguel explica que potser és perquè la societat mercantil on vivim instal·lats necessita consumidors i no pas lectors, és molt més important que es comprin llibres, encara que només sigui un cop l’any, que no pas que es llegeixin. I, sobretot, que els que es llegeixin siguin fàcils, lleugers, sense entrebancs, just per passar l’estona. La lectura intel·ligent i detinguda, la lectura lenta i pacient, significa aire per a la imaginació i la curiositat, i aleshores pot fer que ens neguem a consumir a la babalà, pretensió suprema del sistema. Un que pensi no serà mai un bon consumidor i, per tant, no interessa de cap manera. I és per això mateix que qualsevol d’aquests plans de foment de la lectura estan condemnats al fracàs, és massa alta la competència de la lleugeresa. El xivarri i el brogit atrauen més que no pas el silenci i l’aïllament.

D’altra banda hi ha les editorials i els literats, i els aspirants a literats. I d’entre ells, sobretot, els grupuscles que veneren i es deixen venerar per les institucions. Literats que afalaguen els suposats gustos populars, tan poc exigents. No me’n refio mai dels mediàtics tan pagats d’ells mateixos i aspirants a encara més fama i autocomplaença, mers vividors d’aquesta atroç propaganda actual. Muntatge que va molt més enllà de la pura i simple cosa comercial. En fi, no ho sé, potser en el fons és l’esperança que m’ha abandonat a mi més que no pas jo a ella.

Grans dosis d’atzar

No deu ser del tot cert que, si els teus fills et veuen en general amb llibres a les mans, capficat i subratllant i prenent notes, ells també s’hi aficionin i es converteixin així en lectors. Més aviat em sembla que això va com va. M’hi fa pensar Albert Serra al programa El Convidat. Ell s’estranya de tenir casa seva plena de llibres mentre no recorda, quan era encara petit, els seus pares ni ningú de la seva família llegint-ne mai cap, de llibre. Exacte, penso. Jo tampoc no recordo que a casa mai ningú llegís cap llibre. Sí que n’hi havia alguns, però sobretot per fer bonic i res més. Ni se’n parlava mai, de llibres. De manera que vés a saber per quina raó acabes convertint els llibres en aquesta mena de dèria que hi tens. Potser el fracàs d’haver volgut ser futbolista, o potser l’estètica que advertires en alguns professors que vas tenir i l’espectacle de les seves classes. No ho sé. Cap dels meus fills no és lector, això sí que ho sé. De manera que arribo a la conclusió que això va com va. Com sempre i amb tot. Grans dosis d’atzar. I, després, El Convidat dedicat a Albert Serra que acabo de veure a la carta aquest dematí mateix passa de puntetes per coses que molts pensem tot i pensant que no les hauríem de pensar de tan impopulars que resulten. Però les pensem, ja dic. (A mi tampoc no m’agraden els animals). En veu baixa i entre parèntesi. I que bons, els dos personatges banyolins que li fan d’actors!