Quines delícies!

“Però nosaltres distingim -vaig dir posant-li la mà a la màniga de la túnica com a resposta a la seva apel·lació-, nosaltres distingim, pare reverendíssim!, entre els qui només volen guanyar-se el pa amb el seu treball i els qui es mengen el pa dels altres i no tenen altre objectiu a la vida sinó aconseguir-lo per mitjà de la peresa i la ignorància, i tot sigui per l’amor de Déu”.

Plaer de la lectura de “Un viatge sentimental de mossèn Yorick per França i Itàlia”. Laurence Sterne. Llibre que, com Winesburg, Ohio de tots aquests últims dies, aniria bé de tenir molt més present, però que no m’estranyaria que ni a les facultats de lletres, si és que encara n’hi ha, no es llegeixi ni es comenti. Tota una galeria de retrats, és, aquest viatge. El frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia de la llibreria. No és un viatge per monuments i catedrals. Ni per museus. Viatge per la vida perquè una noia pot ser més interessant que una catedral i un ase mort més instructiu que un filòsof viu i els detalls amables de la vida que ens fan el camí més planer. I Sterne, que t’obliga a omplir els buits d’allò que no diu i tanmateix intueixes. Viatjar amb aquest esperit és potser la principal escola. L’heroi discret que passa la vida allunyat de tot heroisme grandiloqüent.

I la veritat és que no ho sé segur, però podria molt ben ser que Sherwood Anderson hagués tingut en compte aquest viatge sentimental de Sterne a l’hora de compondre el seu Winesburg. En George i la Helen, per exemple, al capítol Sofisticació, molt ja cap al final. I aquella atracció mútua en què ella el besà anhelant, però tots dos van rebutjar ràpidament l’impuls…No hi hauria hagut manera de saber quins pensaments de dona li van passar pel cap…Però per alguna raó cap dels dos no hauria pogut explicar que, gràcies a aquell vespre que havien passat junts, havien aconseguit allò que necessitaven. Home o noi, dona o noia, per uns instants havien pogut posseir allò que, en el món modern, fa que el viatge per la vida madura dels homes i les dones sigui possible. En fi, per tal de ser breu: dos llibres per emmarcar. I després ja sé que em rentaran, em planxaran i m’emmidonaran. Quines delícies!

Ens anem afeblint

“Vivim en un món envoltat de misteris i enigmes i no cal donar-hi més tombs. Altrament, sembla estrany que la Natura, que ho fa tot tan bé perquè les coses responguin a les seves finalitats, i que no s’equivoca mai o molt rarament, si no és per diversió, a l’hora de concedir formes i aptituds a tot allò que li passa per les mans -tant si es tracta d’una arada, una tartana o un carro, com si modela una altra criatura, ni que sigui un senzill pollí, segur que tens allò que desitjaves-, tingui sempre tan poca traça com demostra a l’hora de fer una cosa tan senzilla com un home casat”.

Inici del capítol XXII de Vida i Opinions de Tristram Shandy, obra fonamental i inacabada de Laurence Sterne (1713-1768) que era fill de militar i que es va ordenar sacerdot i va predicar amb èxit a la catedral de York uns sermons que acabà publicant en set volums. Evident que s’ha de tenir també en compte el seu Un Viatge Sentimental (a través de França i Itàlia), de 1768, l’any que es va morir, i que deixà també inacabat just després d’escriure aquesta última frase, “De manera que, quan vaig estirar la mà, vaig agafar la fille de chambre pel…”.), però Tristram és Tristram. Gentilhome i víctima d’allò que el món anomena fortuna. Veritable joia de la narrativa de sempre, de tots els temps de la història. Personatges quixotescos, bufons shakesperians, filòsofs del tòpic, alcavotes, minyones, donzelles innocents, testos mèdics, fragments d’erudició eclesiàstica, contes grotescos, humor incommensurable, excentricitats. Tot aquest pastitx que el farà ser admirat des de Diderot fins a Pla i Vila-Matas, i que inspirà Joyce a través de tants i tants jocs lingüístics i conceptuals.

Aquest inici transcrit del capítol XXII mostra, per exemple, com la segona frase (només en té dues), que consta de set línies, de fet presenta un esquema que és aquest: AIXÒ sembla estrany. En què AIXÒ és el subjecte. Però és un subjecte desenvolupat a través d’una oració substantiva: que la Natura tingui sempre tan poca traça…I fixem-nos com entre Natura (subjecte d’aquesta substantiva) i Tingui (que n’és el verb) hi ha una distància de sis línies que afegixen explicació i definició del concepte que Natura té per al narrador. És el que intentava dir: inspiració per a Joyce i d’altres, com segurament Cabrera Infante i potser també el mateix Proust.

Però és que hi ha igualment el fons de la qüestió. L’home casat. La Natura té molt poca traça a fer una cosa tan senzilla com és un home casat. No cal dir que sé perfectament de què va. Ironia de la més fina. Perquè efectivament ser un home casat no n’és gens, de fàcil. Ni de senzill. ¿Potser perquè no deu dependre directament de la Natura?

Esplèndida traducció, d’altra banda, de Joaquim Mallafrè, que també ho és del Viatge Sentimental.

Des d’un punt de vista que no té res a veure amb Sterne, fa molt i molt de temps que em demano per què hi ha tanta gent entre nosaltres que fa servir l’expressió Estat Espanyol. No ho entenc. No sé per què no diuen senzillament Espanya o Regne d’Espanya. ¿Has sentit què diuen ara a Espanya? O, el President d’Espanya ha declarat…Recordem l’August de John Williams, una altra obra mestra: Els bàrbars esperen i, en la seguretat de la placidesa i del plaer, nosaltres ens anem afeblint.

Minúcies potser insignificants

Diria que, si no és que sigui estrictament de negocis, qualsevol viatge ve a ser aproximadament sentimental. Sobretot aquells que no són col·lectius. Goig del viatge de Sterne, Un Viatge Sentimental. Ell, que representa que no té cap informació valuosa per explicar ni cap filosofia rigorosa per impartir. Res a dir sobre quadres ni esglésies ni sobre la misèria ni la prosperitat de la vida rural o ciutadana. Els camins de la imaginació i prou, encara que fos viatjant per França. Les emocions del cor, podríem dir-ne. I és que és del tot possible prescindir de la catedral (V.Wolf, 1932). Una noia amb una bossa verda de setí podia arribar a ser molt més important que la mateixa Notre-Dame. Tot és qüestió de punts de vista. I així també llegim que un ase mort pot ser més instructiu que no pas un filòsof viu. Millor, molt millor, el caràcter de la gent que et trobes anant pel món que no pas la grandiloqüència dels estadistes que representa que els governen. “Em penso que les marques precises i distintives dels caràcters nacionals es veuen més en aquestes minúcies insignificants que no pas en els més transcendents assumptes d’estat, on els grans homes de totes les nacions parlen i es mouen d’una manera tan semblant que no sabria en realitat amb qui quedar-me o de qui deslliurar-me”.

Aquest camí que dic

Viatge mental que no s’acaba. Podria ser que molt soroll per no res. No val la pena perdre el temps en conjectures sobre els misteris que s’han d’acabar d’explicar per si sols. Dolça flexibilitat de l’esperit humà, que es pot lliurar tot d’una a les il·lusions que burlen les inquietuds i les preocupacions dels moments de dificultats com aquest que ara mateix vivim. Terra com encantada. Quan em trobo que el camí és massa aspre o massa costerut, trenco aleshores per una flonja sendera vellutada i, després de fer-hi uns quants tombs, retorno fresc i refet (Sterne). I, si arriba que els mals s’apoderen de mi i dels meus -com ara els fills més grans que acaben de perdre la mare-  i no hi ha forma al món de deslliurar-se’n, faig servir una altra tàctica. Criticable, ja ho sé, però el que faig és mirar d’esquivar-los i procurar no pensar-hi, d’apartar-me’n o, si més no, de fer-ho veure i, com que tinc una idea més clara del Passeig de Mar que du al mar, i després encara a La Casa del Mar, que no pas de res més, m’obligo aquests dies de tardor esplèndida a fer aquest camí que dic, igual que l’ombra fugissera que fuig del neguit i acaba capbussant-se en aquesta mar fantàstica i encara no freda del tot del 17 de novembre en què som.

I pel que fa a la resta, no sé ni què dir ni què pensar. Es veu que el judici de Brussel·les ara s’ajorna fins al 4 de desembre, dilluns, justament tres dies abans de la romeria anunciada. Viatge mental.

Camins de la imaginació

Viatjant mentalment amb Sterne i, com ell, sense cap informació valuosa per oferir ni tampoc cap valuosa filosofia per impartir. Res a dir ja sobre quadres ni esglésies, sobre la misèria o la prosperitat de la vida rural observada ni la de les conurbacions més grosses. Camins de la imaginació, tan sols. Emocions del cor i de l’ànima. L’Alsàcia d’aquí tres setmanes, per exemple. No es podrà fer, però seria capaç de prescindir de totes les catedrals, àdhuc de la d’Estrasburg. Com Sterne, em deixaria atraure més per la noia amb bossa verda a l’espatlla que ell descriu. No cal escandalitzar-se gens perquè apareguin etapes de la vida en què et sembli més interessant i atractiu una noia així que no pas una catedral. Camí de l’exterior cap a l’interior. I molt més profund l’interès pel silenci que per la paraula. Aquella galeria de retrats que repasso: el frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia dependenta de la llibreria, o La Fleur amb les seves calcetes noves. I riure i plorar tot passant d’una emoció a la contrària. I els brins de poesia com aquest que ara copio:

Vaig acostar-me amb posat greu a la finestra amb la casaca negra i polsosa i, mirant pel vidres, vaig veure tot de gent amb vestits grocs, blaus i verds corrent a la palestra del plaer. Els vells, amb les llances rompudes i amb els cascos que havien perdut la visera; els joves, amb brillants armadures que lluïen com l’or, guarnits amb tots els alegres plomalls de l’orient; tots, tots hi justaven, com cavallers encantats dels torneigs dels temps antics, per la fama i per l’amor.

I que tot sigui per la filosofia del plaer, la filosofia que sosté que és tan important comportar-se bé en les coses grans com en les petites, que fa més desitjable la fruïció, fins i tot la dels altres, que no pas el patiment. Vive la joie…Vive l’amour! et vive la bagatelle!

Dies aquests, en definitiva, que fan que més m’estimi pensar en aquell benvinguts sigueu, detalls amables de la vida, que em feu el camí més planer! I tot plegat en espera dels Riesling de Ribeauvillé i de Riquewihr.

Com feia la mare

Arribada l’hora de fer com feia la mare, i de fet com tantes d’altres mares, que sempre feia de seguida qualsevol cosa que hagués de fer. Perquè no hem pas arribat fins aquí per fer-nos enrere en aquest últim moment. No cal abandonar per sempre el somriure -un home que riu no serà mai un home perillós-, però és cert que ara no n’és exactament el moment. Subratllo, mentrestant, aquests mots d’Sterne: de mi sé dir que quan una sensació desagradable m’estreny el cor, i ara ja fa massa temps que me l’estreny, sens dubte la manera que se m’acut més eficaç de dominar-la és la de contrarestar-la tan aviat com puc amb una altra sensació que resulti agradable i positiva i poder batre-la, així, en el seu propi terreny. I aquesta olor que ja se sent, olor de declaració, de proclamació, de defensa, de resistència.

Farcits d’amenaces

Però nosaltres distingim -vaig dir posant-li la mà a la màniga de la túnica com a resposta a la seva apel·lació-, nosaltres distingim, pare reverendíssim!, entre els qui només volen guanyar-se el pa amb el seu treball i els qui es mengen el pa dels altres i no tenen altre objectiu a la vida sinó aconseguir-lo per mitjà de la peresa i la ignorància, i tot sigui per l’amor de Déu”.

Plaer, un cop més, de la lectura de “Un Viatge Sentimental de mossèn Yorick per França i Itàlia”. Laurence Sterne. Llibre que s’hauria de donar a llegir a escoles i instituts, però que segurament ni a les facultats de lletres no es llegeix. Galeria de retrats. El frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia de la llibreria. No és un viatge per monuments i catedrals. Ni per museus. Viatge per la vida perquè una noia pot ser més interessant que una catedral i un ase mort més instructiu que un filòsof viu i els detalls amables de la vida que ens fan el camí més planer. I Sterne, que t’obliga a omplir els buits d’allò que no diu i tanmateix intueixes. Viatjar amb aquest esperit és potser la principal escola. L’heroi discret que passa la vida allunyat de tot heroisme grandiloqüent. I també d’aquest parèntesi encara obert, aquí entre nosaltres, farcit d’amenaces adreçades ara Ensenyament i a Mossos, escola i seguretat. El català els fa nosa, sempre els n’ha fet. I també la policia que tenim. Els fem nosa, per tant, i no em cansaria mai de dir-ho. Parlem i pensem en idiomes diferents i, doncs, també la visió del món que aquest fet comporta és diversa i diferent. La realitat d’ara mateix, una realitat que ja ve de molt de temps enrere, desdiu tot el que aquí intenta explicar Muñoz Molina. No hi ha cap pla d’igualtat i, entre moltes d’altres coses, s’oblida de dir que a Francoland, a casa seu, no han sentit mai la seva llengua perseguida i que, a més a més, encara s’hi subvenciona, i amb cèntims públics, coses com ara la “Fundación Francisco Franco” dels nostres pecats. Res a veure amb cap heroi discret, per cert.

L’heroi discret

“Però nosaltres distingim -vaig dir posant-li la mà a la màniga de la túnica com a resposta a la seva apel·lació-, nosaltres distingim, pare reverendíssim!, entre els qui només volen guanyar-se el pa amb el seu treball i els qui es mengen el pa dels altres i no tenen altre objectiu a la vida sinó aconseguir-lo per mitjà de la peresa i la ignorància, i tot sigui per l’amor de Déu”.

Plaer de la lectura de “Un viatge sentimental de mossèn Yorick per França i Itàlia”. Laurence Sterne. Llibre que s’hauria de donar a llegir a escoles i instituts, però que segurament ni a les facultats de lletres no es llegeix. Galeria de retrats. El frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia de la llibreria. No és un viatge per monuments i catedrals. Ni per museus. Viatge per la vida perquè una noia pot ser més interessant que una catedral i un ase mort més instructiu que un filòsof viu i els detalls amables de la vida que ens fan el camí més planer. I Sterne, que t’obliga a omplir els buits d’allò que no diu i tanmateix intueixes. Viatjar amb aquest esperit és potser la principal escola. L’heroi discret que passa la vida allunyat de tot heroisme grandiloqüent.

Sentit de l’humor

Seguint, encara, un poc més amb Browne, allò que més destarota i descol·loca els políticament correctes és la ironia i el sentit de l’humor, i fins i tot el sarcasme, cada vegada que algú mostra en públic les seves ridícules posicions. No suporten per res del món que ningú se’n burli públicament i posi en evidència fins a quin punt arriben a ser cursis i carrinclons. Ells són tan “sèrios” com un cagarro. La sàtira humorística és el punt dèbil de la correcció política. Hi ha poca gent tan intolerant com els qui prediquen la tolerància. Quina gràcia aquells estudiants americans que decidiren -per tal de protestar contra la discriminació positiva que la seva Universitat havia implantat per tal d’afavorir-hi l’accés als negres abans que als blancs i a les dones abans que als homes i sense cap altre paràmetre de mèrits- muntar paradetes de pastissos i galetes a diferents preus segons la tipologia dels compradors: 1 dòlar per als homes, 25 centaus per als afroamericans i 20 centaus per a les dones. ¿Discriminació positiva? Aquí la teniu! No cal dir que les altes instàncies de la Universitat prohibiren al cap de poc les esmentades paradetes. Rebels de les galetes que feien l’única cosa que la correcció política no pot suportar: posar de manifest la seva absurditat i fotre-se’n davant mateix dels seus miserables morros. I aquesta és també una de les lliçons d’aquest llibre de Browne, cap meravella literària d’altra banda. No es tracta solament d’enfrontar-se al poder del políticament correcte amb la veritat; allò que veritablement els desarma i els deixa en evidència és enfrontar-s’hi amb aquest mig somriure foteta i alliberador dels rebels estudiants de les galetes i els pastissos. Gairebé com la llibertat de Tristram Shandy, del gran clergue Sterne. Sóc un mortal de tan poc supòsit al món, que no compta gran cosa el que jo faci, digui o pensi. I si arriba el pitjor, el món ja procurarà tirar endavant sense mi.

Una sessió de luxúria

L’amic i viatger Jaume Mestres m’escriu en relació a Aquesta merda. Ell ara és a Tailàndia i des d’aquell país de l’Orient em diu: “Acabat de llegir el teu article d’avui, Aquesta merda. Lamentable. El jovent tailandès és completament diferent. Un exemple. Ahir anava assegut en un vehicle d’aquests que aquí en diuen songtéo (una mena de furgonetes públiques, amb dos bancs encarats). S’aturen quan han de baixar passatgers o quan n’han de pujar de nous. Doncs bé, un noiet de potser 13 anys seia al meu costat quan, amb aquestes que va pujar una noia d’uns 16. La noia va quedar-se dreta perquè els bancs ja estaven ocupats. El noiet, estudiant com ella i també com ella vestit d’uniforme, va alçar-se per oferir-li el lloc. La noia no el va acceptar, però el que val és el gest. De seguida vaig demanar-me si un fet així seria avui possible en una ciutat com Barcelona o la seva àrea metropolitana. Cordialment, Jaume.

I bé, no. Un no taxatiu. Avui no és possible de veure un fet semblant a Barcelona o a la seva àrea d’influència. Al contrari, de cada cop són més freqüents entre el jovent d’aquí aquelles situacions que de tan desagradables t’estrenyen el cor. Ens ho hem ben guanyat a pols amb el relativisme imperant i tot això. Penso, però, en aquests casos en el Viatge sentimental d’Sterne. A la pàgina 133 de l’edició de Destino-Súnion, llegim: “De mi sé dir que quan una sensació desagradable m’estreny el cor, sens dubte la manera més eficaç de dominar-la ha estat sempre contrarestar-la, tan aviat com puc, amb una altra sensació més agradable i positiva, per batre la desagradable en el seu propi terreny”. El consol segur d’Sterne. Una sessió de luxúria al capvespre que no em fa oblidar, però, Aquesta merda.

Una mena d’epigrama de Marcial: “voldria tenir un esclau ben alimentat, una muller no gaire lletrada, nits amb son i dies sense plets”. Ja es veu, però, que el verb és en condicional. Desig del que no tenim.

Migranya. Voldria no tenir-ne.