Quan ja no ens interessi

Moralismes.

A cada edat de la vida, hi arribem com si fóssim novençans, ben bé com mancats d’experiència malgrat els anys que fa que hi som. (La Rochefoucauld, 1613-1680).

I un poc més endavant de la història, al cap de gairebé un segle, Chamfort (1741-1794) insistia: L’home arriba novell a cadascuna de les edats de la vida.

No té cap importància si l’un va copiar l’altre. Tant és. Ara: potser no és veritat tot això que deien. Potser el que passa és que, a cada edat de la vida, hi arribem desil·lusionats, que no és pas el mateix. Desil·lusionats perquè podríem fer (de fet, així se’ns ofereix) allò que ens hauria agradat temps enrere. Potser el que passa és que avui refusem (bé, jo parlo per mi, eh) tot allò que ahir ens hauria afalagat i inflat l’ego de cofoisme. El que deu passar, doncs, és que tot arriba tard. Àdhuc la mort, de la qual Flaiano deia que arribarà quan ja no ens interessi gens.

Un segon amor propi

Allò que fa que una gran part dels nens petits ens agradin és que es troben encara enclosos en aquest aire, aquesta fesomia i aquestes maneres amb què la naturalesa, tal com també féu amb nosaltres quan érem petits, els ha dotats. No en coneixen d’altres. Tot això ho van canviant i corrompent a mesura que surten de la infantesa: es pensen que el que cal és imitar el que veuen fer als altres, i el que passa és que no poden imitar-los encara de manera perfecta; sempre hi ha alguna cosa de fals i d’incert en tota imitació. No hi ha encara en ells res de fixat, ni pel que fa a les maneres ni pel que fa als sentiments; i en lloc de ser, efectivament, allò que pretenen semblar, tracten de semblar allò que no són. Imitació corrupta. Segurament és així que comença tot mentre ressegueixo aquest dematí algunes Màximes de La Rochefoucauld que creia també que l’educació que en general s’imparteix als joves no és sinó un segon amor propi que se’ls inspira. Mentrestant, aquí on som, com més va més costa i més difícil és veure gent jove llegint. Ja ho veuen.

Mitges veritats

Màximes, aforismes, reflexions, sentències, proverbis. Tot de rotundes concisions que sembla que hagin de ser cregudes al peu de la lletra i sense possibilitat de rèplica. No és així, però. Potser ni tan sols es tracta de literatura, sobretot si per literatura entenem tota aquella mena de textos que no pretenen pas convèncer sinó per damunt de tot transmetre plaer, agradar. És per aquesta raó que la forma n’és el primer determinant i que el fons o contingut no fa cap falta discutir-lo. Amb el que deia de les màximes, aforismes…, en canvi, la mateixa concisió convida a la discussió i al debat potser fins i tot polèmic. Però és que, a més, els qui de veritat han estudiat aquestes qüestions, dins l’immens repertori que s’hi ofereix i des de tan distintes procedències, han observat que és molt probable que cadascuna d’aquestes màximes en contingui una altra que la contradigui. Ahir començàrem a l’Ateneu unes sessions sobre La Rochefoucauld, que em sembla esplèndid i m’ho fa passar la mar de bé. Tan bé com em va semblar que també s’ho passen els assistents. Segueixo de moment l’edició prologada i anotada pel professor Josep Antoni Grimalt de qui desconeixia que ha estat també el traductor al català de La Princesa de Clèveris (Mme de LaFayette) que just ara acabo de comprar a través de xarxa. Bé, al postfaci de les Màximes, Grimalt recorda que, de tant en tant, els llibres més canònics contenen també aforismes d’aquests que poden ser llegits i interpretats de manera invertida. El mateix inici de Tosltoi a Anna Karènina, per exemple: “Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres; cada família desgraciada ho és a la seva manera”. Però, esclar, si la capgires, diu: “Totes les famílies desgraciades s’assemblen les unes a les altres; cada família feliç ho és a la seva manera”. Segurament perquè una de les possibles veritats del gènere dels aforismes és que aquesta possibilitat d’invertir-los significa que el que molts en el fons contenen són mitges veritats, veritats migpartides.

Com si es tractés de virtuts

Vendre’s l’ànima al diable per tal de no envellir. Aquell pacte que potser acabà en empat. Però Goethe també feia dir a Faust que tot el que sé sobre mi ho he pogut esbrinar sense moure’m: en una cambra d’estudi o en un racó del meu jardinet. Bé, hi ha hagut també algun viatge o altre, partits de futbol i més d’una i de dues seduccions. Estelrich anotà al dietari del 49 que tota seducció exigeix un cert temps, una certa lentitud. Si no, la seducció no és tal perquè no hi ha presa damunt la carn i damunt l’ànima. Flors d’un dia que no arriben mai a l’endemà. Caprici, venda, desesperació, però no pròpiament seducció. ¿Com és que tots els vicis que es posen de moda passen com si es tractés de virtuts? Lliçons que costen molt d’aprendre. El regal de cada moment, fins i tot en el matrimoni -mot tan en desús-, aquell moment que tot ho abasta. Formes superiors del tracte. Hofmannsthal i El Llibre dels Amics. El sentit del matrimoni no és altre que la mútua dissolució i la palingenèsia, mateixes ànimes i mateixa realitat com a conjunt. Per això mateix, l’autèntic matrimoni només es dissol a través de la mort i potser ni tan sols així. Sospir immens de seriositat, però també de molta mandra, avui. Aquella mandra, aquella peresa, de La Rochefoucauld, la més desconeguda de totes les passions; la més ardent i la més maligna de totes, per més invisible que sigui la seva violència.

Astúcia

Penso en aquella Na Renard de Ramon Llull, ara que l’any que ve d’alguna manera caldrà recordar el setè centenari de la seva mort. Na Renard i l’astúcia. Acabà malament, pobreta, i no sé fins a quint punt avui llegim Llull i el tenim en compte. De tant en tant sí que es llegeix el Llibre de les Bèsties a les escoles i voldria pensar que amb profit. Ramon Llull i la llengua. I les tres potències de l’ànima racional humana, les que ens distingeixen dels purs animals, memòria, intel·ligència i voluntat. Exactament segons aquest ordre. Però el cas és que no només en el renard de Llull, penso. També en el de La Fontaine i les seves Faules que igualment de tant en tant caldria que els adolescents llegissin. El Renard i el Corb. Els marges d’aquella societat cortesana de la qual vivia i que el protegia, a ell, adulador alegre i professional, sobretot en temps d’aquell ministre Fouquet. Astúcia, astúcia. L’astúcia que el feia combregar sempre amb el renard de les faules, el qual, tot quedant-se amb el formatge, no feia sinó cobrar-se la lliçó impartida al corb, el corb també de la faula. Tot fabulós. També l’admiració que professava a La Rochefoucauld i les seves Màximes (1665) i com de bé encaixava en tots dos la percepció de la societat que els envoltava. No són, segurament, lliçons per aprendre a les escoles perquè és més tard i més endavant de la vida que a poc a poc anem aprenent a desemmascarar les ficcions de la dissimulació social. “Allò que s’amaga sota els milers i milers de vels enganyosos que teixeixen la bondat, l’agraïment, la noblesa i totes les altres actituds de la virtut, és senzillament l’egoisme més pur i despullat”. “Els humans no podríem viure gaire temps en comunitat si no ens enganyéssim mútuament i recíproca”.  Simples instruments de la realitat que segurament presideix l’astúcia de les faules.

El llum del sostre

Tantes imatges dels desastres. Consciència d’haver de conviure amb el mal suprem. Una ciutat en ruïnes és sempre una imatge tràgica. I revoltant. Pobles sencers convertits en cementiris de pedres rompudes. L’horror. I la imatge d’aquell cos de nena esclafat al caire de la carretera resulta més trista fins i tot que la visió de milers de soldats morts en un camp de batalla, en qualsevol dels camps de batalla del món. No ho sé. O potser sí. La humana emoció que mai no ha excel·lit en qüestions de matemàtiques i aritmètiques superiors. Llàgrimes que s’escampen. Tant és que avui el dia sigui massa bonic. Tant és. Ganes, a hora foscant, d’encendre un parell d’altes espelmes i d’apagar el llum del sostre. ¿Què ho fa, que siguem així els humans? Ple de frases concises que enuncien normes diverses. Com aquesta senyora, Colau, que va dient que vol canviar i capgirar el món. Però sempre, és clar, que sigui en benefici propi. És el que se li entén. Figures i fantasmes de la humana condició. Però dissimulem, dissimulem. La Rochefoucauld ja ho digué que els homes no podríem viure gaire estona en comunitat si no ens enganyéssim recíprocament els uns als altres.

Com si estigués de viatge

Hi ha els llibres electrònics, però m’estimo mil vegades més els de paper. Fins i tot per endur-me’ls de viatge. El plaer de passar pàgina i prendre notes als marges. Naturalment la biblioteca de viatge ha de ser per força reduïda. I no només a causa del pes sinó també perquè el lleure, quan hom viatja i després de tot un dia de veure coses, és molt breu i està tenyit de fatiga física. Continuo Carretera Enllà. sí. I, després, no tots els llibres reuneixen les qualitats per ser llegits en una cambra d’hotel. I així pocs llibres de viatge, diu Huxley, són millors que una bona antologia de poesia. El plaer d’enviar a la memòria paraules melodioses. I també les col·leccions de màximes o aforismes. Lichtenberg, La Rochefoucauld. Huxley arriba a suggerir fins i tot que Proust i la seva Recherche és La Rochefoucauld ampliat deu mil vegades. I després em sembla també cert que la ment, de manera providencial, té una immensa capacitat d’oblit. El pensament recorda només allò de què té necessitat, allò que d’alguna manera li és útil. La virtut no anirà mai gaire lluny si la vanitat no l’acompanya. I la nostra enveja dura sempre molt més temps que la felicitat d’aquells que envegem. L’orgull no vol deure i l’amor propi no vol pagar. Sóc a casa, però La Rochefoucuald em fa sentir com si estigués de viatge, carretera enllà.

Els amants no són amics

L’amor i l’amistat. Perquè era ell, perquè era jo (Montaigne en relació a La Boétie). La pubertat és el maig i el juny de l’amistat. Més endavant, hi ha l’afirmació sarcàstica de La Rochefoucauld quan diu que els infortunis d’un amic tenen alguna cosa que no és del tot desagradable. Cert grau de veritat àcida. Però només un cert grau. L’amistat veritable s’alegra dels triomfs de l’amic. I les velles amistats conserven aquell encant especial. Records i ironies que fan suportables les xacres. ¿Per què, doncs, el dubte de si l’amistat mata l’amor? Eros nodreix la gelosia fins al punt de la follia. Morir també pot significar satisfacció sexual. Sexe i amor, és clar. Però és l’amistat que arrela en la llibertat: llibertat respecte de la possessió demoníaca, de la histèria, de la febre. El sexe no persegueix la igualtat i l’amistat té a veure amb tot allò de la raó i de la comprensió desinteressada que és apassionat; que fa el pensament generós i el cor intel·ligent. Els amants no són amics. Odi et amo. La majoria de relacions amoroses perduren a través d’un rosari de reconciliacions no sempre sinceres i no és només la tristor, omnia animalia post coitum tristatur, que segueix el coitum. La davallada de la libido deixa un regust amarg i és el temps també que pot fer evolucionar la parella o el matrimoni cap al prodigi d’una amistat madura i desinteressada, humor, paciència, ironia, participació recíproca, tot això que l’amistat comporta. L’amistat no necessita suborns, ni joguines sexuals, ni vaselina. I tanmateix és cert que no tenim cap gran novel·la en què els amants es transformin en amics. En fi, tots aquests fragments d’Steiner. De manera que, al capdavall, ja no sé si és veritat que entre un home i una dona el vincle sexual és el més profund i veritable de tots els vincles (tret que hi hagi fills, és clar, però aquest és un altre tema). No ho sé. Els rius més turbulents també van a morir a la calma de la mar.

Potser el dia més bonic de l’any

32 anys de la mort de Josep Pla. També Shakespeare i Cervantes (o potser Servent) moriren tal dia com avui, el 1616. I em sembla que també Maria Àngels Anglada, a Figueres, el 1999. I tantes i tantes d’altres persones, és clar. Segurament per a nosaltres, catalans, el dia més bonic de l’any. Pla deia que ho havia après tot, o gairebé, dels moralistes francesos, de Montaigne a Renard, passant per Pascal, La Bruyère, La Rochefoucauld, Joubert, Chamfort. A més de Montesquieu, Diderot i Voltaire. I els Cahiers, de Valéry, és clar. A mi, ha estat Pla que m’ha ensenyat tot això i m’hi ha fet accedir. Coses que no passen i són sempre vigents. Aquesta literatura. De la ficció, en queda el nom d’alguns personatges i el record també d’algunes frases, potser, i poca cosa més. La ficció és passatgera i tota ella és succedània, o gairebé, d’Homer. Els moralistes els vaig aprendre de Pla, sens dubte. L’observació de la realitat, d’allò que ens passa davant dels nasos, l’assaig, el pensament, la reflexió. La ficció, la novel·la, arriba sempre a un resultat que sembla final. Plantejament, nus i desenllaç. Projecte, execució i resultat. Èxit o fracàs. A la vida, no. A la vida res no s’acaba si no és per mort o per oblit. A la vida tot continua. Lliçó de Pla. Ni tan sols El Carrer Estret, un dels seus dos intents de novel·la, no té final, la vida quotidiana de tots aquells veïns del carrer de Palafrugell. Les seves ànsies i les seves misèries. En fi. Dia esplèndid, avui. Riera guarnida, l’esclat de la rosa. Moviment dels vilatans i les escoles que celebren i commemoren l’any Espriu. Bona Diada!