Un pilot de fang

Sort d’aquesta mena de llibres i de la prosa que contenen. Goig i plaer, que potser són fins i tot sinònims. I és que dintre d’aquell cos que anava envellint, beneït per una joventut constant, vivia un bell misteri en un castell que s’enrunava. Cada home jove que ella rebia als braços, representava l’hoste pel qual feia tants anys que glatia. Malauradament, però, l’hoste no passava mai de l’avantsala. Ella ja no vivia, només esperava. Amb ulls angoixats, insaciats i amargats, veia com se n’anaven l’un darrere l’altre. De mica en mica es va anar acostumant a veure venir i a veure anar-se’n els homes. Raça de gegants infantils, que semblaven insectes feixucs de proporcions colossals, esllavissadissos i pesants alhora, un exèrcit de boigs grollers que provaven de papallonejar amb ales de plom, guerrers que es creien que conquerien quan se’ls menyspreava, que posseïen quan eren burlats i que gaudien quan amb prou feines havien assaborit el plaer. Estol bàrbar, el qual, però, ella sempre esperaria mentre visqués…

I tot d’altres coses que segurament hem perdut ja per sempre. Com, per exemple, aquelles mitges veus somrients dels comensals asseguts a taula que només sentia la persona del costat i que els veïns tot just si endevinaven. De les ampolles rajaven els vins en glops suaus i a aquell que volia avisar un cambrer no li calia sinó alçar la vista, ja que enmig d’aquell silenci civilitzat n’hi havia prou amb un moviment d’ulls quan, en un altre lloc, hauria fet falta un bon crit. I la set del bevedor d’alcohol, que és la set del cos i també la de l’ànima. Un es troba de cop mirant com un curt de vista i sentint-hi com un dur d’orella, o d’oïda, i aleshores és el moment just que cal beure una o dues copes al lloc més a prop d’on et trobis.

Tot puja i baixa. El besnét és, en aquest cas, qui encarna la decadència, fins i tot la d’aquell Imperi. El besnét Trotta, vull dir. Ell, que des de la més tendra infantesa no havia fet sinó obeir i ara ja no ho volia fer més. No sabia encara què significava la llibertat, però pressentia que l’havia de diferenciar d’un permís militar, igual que una guerra d’unes maniobres. Aquesta comparació se li va ocórrer perquè era un soldat, de fet tinent, i perquè la guerra és l’alliberament dels soldats. També va pensar, és clar, que les municions que calien per a la llibertat eren els diners…I és que tot era encara tan confús per a ell! Tan confús com per a nosaltres és la consideració que la terra no és sinó un dels milions i milions de cossos celestes, que hi ha una innombrable quantitat de sols a la Via Làctia i que cadascun d’aquests sols té els seus propis planetes i, finalment, que cadascun de nosaltres no és sinó un pobre individu, per no dir més grollerament: un pilot de fang!

Joseph Roth, és clar. La Marxa de Radetzky. Sublim. I perdona que ara mateix ja no tingui ganes de casar-me amb tu.

La marca de l’esclau

Ja sé que sovint em repeteixo. Però hi ha dies que no sabria pas què dir que sigui nou. Sobretot perquè continuem vivint esperant que ens passi alguna cosa que no passa, que no acaba de passar. No hi ha una consciència precisa de quina cosa deu ser aquesta cosa. Rompre, potser, la present rutina i el tedi quotidià de la repetició de sempre el mateix. Però, ¿que hi ha res més? Potser només el fil invisible del qual penja tota esperança. Ens creiem, de vegades, importants, però som molt petits i tot penja d’aquest fil tan i tan prim. Hi ha la propina de què parlà Pla si aquest fil de moment no es trenca. No us preocupeu del dia de demà, diu l’evangeli de Mateu, que el demà ja portarà la seva pròpia preocupació. Cada dia és el que compta. Cada dia ja en té prou amb els seus maldecaps. Però ara la gent creix massa de pressa i no hi ha paciència ni tendresa. Tendresa. ¿Què faries amb la teva vida, i com l’endreçaries, si no sabessis el teu deure quotidià? El teu deure amb tu mateix i amb els altres que t’envolten, amb els qui estimes i t’estimen. L’herència que rebem ja no és l’esperança dels avis ni la paciència dels pares. Un món millor!, diem. Vanitat. Sobretot perquè, a l’altra banda, hi ha aquell vell ordre que entre d’altres coses explica Joseph Roth al monumental La Marxa de Radetzky (Proa, 1985). Un ordre vell representat per un avi, l’avi Trotta, tot ell dipositari d’uns valors segurament ja perduts per sempre. “-¿Com va el comandant Marek? -Gràcies, papà, es troba molt bé! -¿Continues tan dolent en geometria? -Gràcies, papà, vaig millorant! -¿I llegeixes llibres? -I tant, papà!…”

Som, però, un poble ocupat, això sí. Un poble amb la ment colonitzada. Un poble que no és lliure. I ara, a més i per si no n’havia prou, amb un que va ser monarca i que se n’ha anat diuen que no saben on i que, però, -diuen també- es manté a disposició de la justícia, no fos cas que hi hagués damunt seu res de sospitós. I tothom tranquil. O, si més no, això és el que de moment sembla. La força, un cop més, només se’ns en va per la boca. I, encara, tal com l’altre dia recordava Narcís Garolera, aquestes paraules de Tàcit: la marca de l’esclau és parlar en la llengua de l’amo. I és que, certament, no es pot pas dir que hi hagi gaire res de nou.