Fallida existencial

Vigília de Nadal. Bon Nadal. El pensament també en aquestes persones, bones persones, que no podran passar-lo a casa seu i amb la família de cadascú. Lliure arbitri de la Justícia d’aquest Regne d’Espanya dels nostres pecats. Perquè ara, precisament, en aquesta mateixa vigília en què som apareix la notícia que el senyor Montoro intervé també la Generalitat Valenciana. A poc a poc, per tant, van intervenint-ho tot. Talment com si fossin a prop d’una fallida àdhuc existencial. Tot de convencions i falsedats que aquesta mena de persones s’inventen per poder castigar i menystenir i subjugar la diversitat sota l’aparença de la paraula justícia, que en tots aquests casos no és sinó el sobrenom que ells mateixos atorguen al que en realitat és odi i, moltes vegades, crim. Estat de Dret, diuen encabat. Per l’amor de Déu. No jutgeu, i no sereu jutjats, llegim a la Bíblia. Estaria la mar de bé que s’ho apliquessin. I més encara en dates com aquestes.

Fins a l’hora del repòs final

Ves que no anéssim del tot errats i que la normalització que tant sembla que reclamem al món del cinema no fos la que ara mateix impera, gairebé tot en castellà ja sigui que es tracti de les versions originals com de les subtitulades. És veritat que un país no existeix sense un audiovisual potent, però també ho és que tampoc no existeix sense que sigui fet i exhibit en la llengua d’aquest país que volem. Ens omplim la boca de tot això d’estendre l´ús social del català i no sembla que hagin servit de gaire aquests 30 anys del que en diem immersió lingüística a les escoles. Sí, potser sí que tothom, o gairebé tothom, sap aproximadament la llengua. L’ús, però i per desgràcia, és tota una altra cosa. Aquest carro que costa tant de bellugar, deia ahir Enric Gomà. I costa tant perquè no hi ha coratge, altrament dit collons, ni projecte, ni poder. I no cal dir que tot això que passa amb la llengua i el seu ús en aquest món del cinema és de totes totes extensiu al de la Justícia i a tants d’altres sectors. Ment colonitzada. Ho explica la mar de bé, em sembla, Eva Pou en aquest article de l’Ara. En fi, premi Gaudí d’Honor (Miquel Porter i Moix) a Josep M. Pou. Del tot merescut. Viure i treballar fins a l’hora del repòs final, aquell final sublim de l’Oncle Vanya. I el record per aquell Benvinguts a la República de la Llibertat i del Bon Humor! Tant de bo no triguem gaire a poder repetir-ho de manera definitiva. Sisplau!

Persones entre l’espasa i la paret

Dia vibrant, el d’ahir. Breda per sempre al record. Fins al punt que no defujo pas empadronar-m’hi, ja ho veus. I els joves i il·lustres amics que seran d’aquí molt poc, n’estic segur, al capdavant del futur immediat que ens espera. Més de 7 hores de conversa i de passejada. I l’àpat, esplèndid, de can Quel, esclar.

Però, malauradament en aquest cas, tot el que puja baixa. I l’endemà d’ahir ofereix i presenta coses ben diverses. Perquè en aquesta vila d’Arenys de Mar hi ha una persona molt especial -i ja sé que, de persones especials, n’hi ha a tot arreu, ja ho sé. Especial té aquí, però, el sentit de colpidor. Exactament colpidor. No es pot pas dir que passi desapercebuda, aquesta persona, José Luna, perquè es fa exactament amb tothom i a tothom respecta al marge de tota ideologia. Grandiosa bona persona, plena d’acudits riallers, que ja fa temps, massa temps, que es troba amb el que solen trobar-se les bones persones com ell, persones que van per la vida amb aquella absència total de malícia i confiant que els altres, sobretot els qui ostenten qualsevol mena de poder, tant és que sigui municipal o més general, actuaran exactament amb la mateixa bona fe amb què ell, des que arribà a la vila formant part d’una d’aquelles onades migratòries dels primers temps de la dictadura, viu i actua i treballa. Però, esclar, el que passa és que això no és així, no sol funcionar així. La política, la dedicació a la política, ja ho sabem, no és en general un ofici de bona fe i ara el senyor Luna viu, per dir-ho d’alguna manera, ofegat. La promesa que se li va fer quan, ara ja deu fer 15 anys, es construí la nova seu judicial de la vila que li escapçà l’habitatge que les monges Clarisses li havien cedit i condicionat per tal que ell pogués complir més bé i de manera més còmoda la seva feina de masover del convent, aquella promesa de concedir-li a canvi 60.000€, senyores i senyors, encara no s’ha complert i el Departament de Justícia, sí, justament el de Justícia, el té vivint exactament entre l’espasa i la paret i havent, a més a més, de tenir cura i sense ingressos de la muller de salut més que delicada, dels fills i encara del néts. Més d’un vespre, negra nit ja, observo José Luna des del balcó de casa. Remunta, solitari, la riera tot alçant la vista al cel, clamant al cel. Segur que resa, fervent creient com és, tot posant-se, suposo, en mans de Déu Nostre Senyor. De manera que, conseller, sisplau, faci el favor d’una vegada. Ho dic, ja ho veu, amb tota la redundància del món.

Més enllà de la curiositat

No hi ha res que sigui segur i no passem de ser peces fugisseres a l’interior d’aquest univers de vegades tan fascinador. Cicles de la vida que es renova i es repeteix, cercles viciosos de les alegries, les tristeses, els triomfs, els errors, els fracassos. Viciosos i concèntrics cercles en què tot allò que se’n va un dia o altre torna. Enc que sigui disfressat i amb nom potser divers. No és veritat això que es diu, que res no tornarà a ser com va ser. L’ésser humà és sempre l’ésser humà, expressió per cert que no disposa de desdoblament de gènere, tant és que siguis mascle com que siguis femella. Fragilitat de somnis i quimeres, el trencadís i fràgil món que hem construït i construïm sota les premisses de la ceguesa, la vanitat i la supèrbia que fan que no acabis d’estar mai del tot ben preparat per a quan arribi la caiguda. I l’atzar i la sort, bona o mala, jugant sempre amb  nosaltres i amb el que ens pensem ser. I així penso, aquest dematí, en aquell jutge retirat que acaba denunciant-se i jutjant-se ell mateix després d’haver-se dedicat, per vici, a espiar les converses telefòniques de tot el veïnat. El mateix jutge que havia parlat de la vanitat que representava, quan encara era en actiu, el sol fet de poder decidir el que és veritat i el que no ho és. I també d’aquesta altra cosa: que la justícia mai no s’ocupa de l’innocent.

El que vull dir, en fi, és que m’agraden molt tots tres, però el que més em fascina dels colors de la Trilogia de Kieslowski és, sens dubte, aquest Roig, o Vermell (1994). Grandiós Jean-Louis Trintignant (de qui per cert avui es publica una necrològica anticipada) fent de jutge jubilat, malcarat, solitari i espieta. I l’atracció que suscita en el personatge que hi encarna l’actriu Irène Jacob, que aleshores tenia 27 anys i ara ja en té 49, fent de jove model que un dia l’atzar, i després d’atropellar sense voler la gossa de l’ex-jutge, Rita, i de retornar-la a l’amo, tal com corresponia, va fer néixer en ella un sentiment que a poc a poc anà més enllà de la simple curiositat. Curiositat i platonisme compartits, sí, i no només pel personatge de Trintignant. També per nosaltres. I així mateix ho dèiem ahir, de manera virtual, amb en Santi: que difícil resulta avui trobar-te amb una noia com la del personatge que representa en aquesta pel·lícula Irène Jacob, tan atractívola en tots els sentits, te la miris com te la miris.

Irresistible

¿Ho veus, com no pot ser de cap manera? El català novament exclòs de la prova per exercir d’advocat a Catalunya. No catalans que exclouen la llengua catalana. Espanya i l’àmbit lingüístic. Compromisos sempre incomplerts. No hi ha manera i així, la convivència, és senzillament impossible. I encara n’hi ha avui mateix, Chacón per exemple, que surten i malden reclamant, a Catalunya, un marc justament de convivència. Ja se sap què vol dir això, venint dels seus llavis. Segurament vol dir que, si el català fos llengua d’ús normal als jutjats del país, tal cosa trencaria la convivència, la d’ells esclar. I també la deuria trencar que el català s’exigís, tal com s’exigeix el castellà, per exercir l’ofici d’advocat, de jutge, i de tot el que tingui a veure amb l’exercici de la justícia, i d’impartir-la, a Catalunya i a tot el domini lingüístic de la llengua del país. ¿Com vols no voler fotre el camp de les grapes d’aquesta gent i de tots els seus tribunals? La seva única voluntat és la de suspendre i eliminar conselleries, amenaçar persones, ofegar-ho tot. Irresistible.

Sobretot si hi ha fills

Comprovar les malifetes quan ja és massa tard i quan ja no hi ha res a fer-hi. Segurament és sempre que s’ha d’aguantar, però sobretot si hi ha fills. Impossible no pensar-hi mentre discorre Kramer contra Kramer, (Benton, 1979). Hoffman i Streep i el nen de 7 anys que ara no recordo com se diu. Haver de fer de pare i de mare a jornada completa amb tot el sacrifici laboral que comporta i descobrir que això t’encanta fins que arriba aquell moment que reapareix la teva ex -que fa un temps us abandonà perquè volia descobrir què vol dir ser dona- reclamant la custòdia del nen. El nen migpartit. Drama també sobre les injustícies de la justícia en aquests afers de separacions matrimonials tan recurrents en aquest món d’avui i a favor sempre de la naturalesa femenina fins i tot després, com en aquest cas, que hagi estat ella qui un dia abandonà la casa. I els fills que en paguen les conseqüències i el caos inevitable de tota ruptura emocional. 36 anys fa d’aquesta pel·lícula. I a pesar de tot, a pesar de retratar de manera brillant aquest problema podríem dir-ne tan comú, el que no hi ha manera d’entendre és que aquell any 79 passés per davant d’una obra mestra total com Apocalypse Now a l’hora de la designació dels Oscar. Però bé, aquest seria tot un altre debat sobre la justícia. Un debat, a més, que no portaria enlloc ni canviaria res.

Parricidi

La Lena és casada amb en Felet i tenen un fill, Titet. Diminutius. Intervenció del misteriós Pau que crea un triangle amorós del qual no interessen les motivacions. L’entramat de causes que fan possibles les relacions humanes no importen perquè els fets vénen “determinats” per la fatalitat i contra la fatalitat no es pot lluitar perquè no és explicable. Ideal femení associat a la plenitud física i a la bellesa com a contrapunt de la monstruositat del món. La Lena és “atractívola”, “fresca”, amb el “coll blanc i gras”. Símbol del vitalisme que no pot superar la subordinació a les lleis de la negativitat de la matèria: el sexe. Irrupció violenta de l’atracció sexual (com la Mila de Solitud, o com la Fineta de Bertrana). Relació extramatrimonial amb el comodí del marit plaga i inconscient. El marit, que acaba pagant els plats trencats. La intranquil·litat i la por de la Lena davant la irrupció de l’home misteriós. Aquesta por com a inici de la narració. Dos models masculins: innocència inactiva i beneita del marit, i l’home nocturn d’activitat violenta. La nit. La nit en solitud. L’angúnia de la Lena. I el fill, com la demostració de la fertilitat positiva que, per inconsciència acabarà disposant l’arma del parricidi i esborrant les proves inculpatòries. L’amant estima la Lena des de la follia. En cap d’aquests Drames rurals, de Caterina Albert, l’amor tendre i emotiu no hi té cap mena de cabuda. Desig carnal i gelosia. Destrucció del vitalisme i maternitat que configuraven la dona. La presència del fill. Aplec de pedruscalls, tal com la mateixa autora avisa al seu Prec inicial. Formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles.

En Felet, ser primitiu i mancat d’intel·ligència i emotivitat, arriba completament ebri i li toca, al capdavall, assumir una condemna per un crim que ell no ha comès. I el vermell de la sang que tot ho inunda. Símbol clar del vitalisme vençut. Munió d’éssers exasperats per la vista de la sang. I aleshores la llei. La llei que no pot ordenar les passions humanes és reclamada per fer venjança, aquesta nova baixa passió que encara el fa més inferior: en Felet “baixà el cap al pes del Destí”. No pot haver-hi justícia en un tal context de misèria total. Destí inexorable. La justícia no hi té cap potestat.