La temptació del fracàs

Dues parelles entren al cafè. La noia d’una d’aquestes parelles em crida de seguida l’atenció. Acompanya un jove esvelt i de bon veure. Quan escullen taula, ella insisteix que el jove s’assegui al seu costat.

A partir d’aquest moment no fa altra cosa sinó dispensar-li tota classe d’atencions. Hi ha un moment que ell treu una cigarreta. Ella de seguida li ofereix la seva burilla perquè l’encengui, però alhora -dos serveis per a una sola finalitat- li acosta la capsa de llumins. Quan destapen el vi, s’afanya a servir-lo. A banda d’això, mentre conversen amb l’altra parella, ella no fa res més sinó escoltar el que ell contesta, comentar-ho, festejar-ho, i no només amb paraules, també amb ganyotes, amb carícies. Finalment, no pot contenir-se, i li passa el braç pel coll. Des d’aleshores queda adherida a ell, no el deixa anar. Necessita testimoniar que aquest li pertany. De tant en tant li parla a l’oïda i se n’aprofita per besar-lo a la galta. Altres vegades, sense res que ho faci preveure, es gira cap a ell i arrufa els llavis. El jove, que no la veu, preveu potser alguna iniciativa i inclina lleugerament el rostre. La noia, aleshores, avança la boca i el besa. Evidentment, la noia no veu res, no sap probablement on és, de quin color són les parets, qui són els cambrers, ni veu l’home pàl·lid -jo- que, tot sopant, l’observa.

Aquesta noia no hi és, al cafè. Està “instal·lada” en el seu home. Físicament, moralment, no viu sinó del cos del seu amic, el gest més petit del qual desencadena en ella multitud de reaccions, n’hi ha prou que ell canviï de posició perquè tot el cos de la noia s’orienti d’acord amb aquest canvi. D’això se’n diu, més que amor, enamorament. Es troba en l’època en què un mata o se suïcida per passió. Passarà. Passarà. Pa. Pa.

Més o menys així, Julio Ramón Ribeyro explica aquesta anècdota al seu impagable dietari “La Tentación del Fracaso”, (Seix Barral i una edició recent amb pròleg de Vila-Matas). I suposo que qui més qui menys hi ha passat, per situacions semblants. I sabem que, efectivament, acaba passant, s’acaba refredant. Potser és per això que els que som més covards, els que ja venim de diversos i considerables fracassos, quan veiem a venir la possibilitat d’una altra situació semblant, ens situem darrere d’una pantalla.Una pantalla que ens impedeixi o ens dificulti acostar-nos a qui ens fa l’efecte que ens atrau. I és aleshores que ja estem perduts per a l’amor i per a l’enamorament.

Ara, La temptació del fracàs no tracta només del fracàs amorós. Ni molt menys. Ribeyro és un escriptor peruà que va morir l’any 1994 i que no és gaire conegut entre nosaltres. Bé, ara potser ja una mica més. El que passa és que va tenir la mala sort de ser contemporani de Mario Vargas Llosa, set anys més jove i que encara és viu. Però mira, igual que el whisky Powers ha estat eclipsat per la fama del Jameson, però és molt més bo el Powers, així Ribeyro pot ser que hagi estat eclipsat per don Mario, però és molt més bo Ribeyro. Jo diria que cal llegir-lo. Com a mínim, aquest La Tentación del Fracaso i també “Prosas apátridas” (textos aforístics) i “Cuentos completos”.

Tantes preguntes, tantes respostes

Vist, ahir mateix, des del balcó d’aquest quart pis durant el migdia gairebé canicular que va fer. La Riera pràcticament sense ningú. Botigues tancades, encara ara els negocis tanquen de 2 a 5, ves. Gent que corre (fan running, perdó), cada cop n’hi ha més de gent així, que fan deport a la via pública i tenen cura del cos, diuen. De sobte, però, l’aparició d’un ésser d’aparença distingida, corpulent, més aviat calb, amb motxilla i corbata i corrent a molta velocitat -una velocitat que em semblà vertiginosa tenint en compte l’embalum de l’individu-, esbufegant, del tot suat i amarat i, el més curiós, duent una mena de maletí a la mà dreta. Els escassos vianants d’aquella hora s’anaven aturant i l’observaven senzillament perquè feia tota la sensació d’una cursa desesperada i, el que em semblà encara pitjor, sense destí ni objectiu previsible. ¿Cap on devia anar, què o qui devia perseguir? Potser perdia el tren, no ho sé. Però, vaja, ara hi ha trens cada poca estona, no és cap cosa massa greu que se te n’escapi un. Tampoc no es veia ningú que el perseguís. ¿Que potser era un foll? ¿O un fanàtic de la velocitat? -però, esclar, aleshores ¿per què motxilla i maletí?-. Vés a saber. Potser complia alguna aposta, potser s’havia autoimposat una penitència, potser fugia d’algun dimoni interior, potser li urgia qualsevol necessitat corporal, potser pretenia acabar capbussant-se a la mar plàcida i transparent que se’ns oferia al capdavall de tot, potser feia tard a una cita amorosa que considerava decisiva per a la seva vida, potser era tan sols un farsant, un entabanador, que l’únic que pretenia era la perplexitat dels testimonis que el veien, vèiem, passar. ¿Què sabem, en definitiva, dels altres que no coneixem, dels fils que mouen les seves vides i els seus instants? Després ja vaig perdre’l de vista… Que estrany que resulta tot plegat. I ja Ribeyro esmentava aquell poema de Brecht: tantes preguntes, tantes respostes.

Escac i mat

És bo que els nens aprenguin el joc d’escacs i els moviments de cada peça i l’estratègia més adequada a cada cas. 1 rei, 1 dama, 2 torres, 2 alfils, 2 cavalls, 8 peons. No en sé prou i mai no he tingut la calma i la paciència que cal. Admiro, però, els qui en saben. I també, no cal dir-ho, els qui n’ensenyen. Dissabtes dematí a l’Ateneu del poble. Nens que aprenen els escacs. En M.A. com a guia i mestre. Passats els anys, el joc es convertirà, potser, en una mena d’amor venal tal com ho explica Ribeyro en una de les seves Proses Apàtrides. Fins i tot aquells que no es tenen cap afinitat ni simpatia poden reunir-se com a parella de joc. Tan sols recíproca necessitat per al gaudi. Persones que ni se saluden ni s’intercanvien cap paraula en tota la setmana, en arribar diumenge, seuen a jugar la partida d’escacs. Acord tàcit que no va precedit de cap invitació verbal. Només fa falta que un dels dos prepari el tauler perquè l’altre s’acosti a la taula, segui, i comenci el joc. Tot en silenci, exclòs qualsevol comentari. Al final, sigui quin sigui que hagi resultat guanyador, escac i mat, cadascú enfilarà el camí que li pertoqui i s’oblidarà completament de l’altre, tant és que se’l trobi al cafè o a dins l’ascensor. Fins diumenge que ve.

PS.- Se’m fa estrany, per cert, que les noies, en general, no sentin cap atracció envers aquest joc.

Amos de res

L’instant. El que compta és l’instant que vivim. Tots els instants. I el dubte segur de si el desig s’acabarà acomplint. Dubte i desig. Molt més segur el dubte en relació al desig, sempre acarat al futur incert, que ens manté en vida. Es podria fins i tot dir que no som amos de res, segurament ni del passat no som amos. Ple de coses viscudes que havíem considerat adquisició definitiva se’n poden anar en orris com si tal cosa. Aquella història d’amor, meravellosa, desada al sarcòfag de la memòria i que de tant en tant visitaves per trobar-hi un poc d’orgull, o d’ànims, o de consol, o senzillament d’escalfor, i ara ja reduïda a pols a causa de la carta que trobes en un llibre vell només perquè decideixes fer un poc d’endreça i canviar de lloc la biblioteca. O l’atzar que et duu a descobrir que aquell amic adult que de nen admiraves, tan generós i assidu que t’havia semblat, no era sinó un pederasta astut que el que pretenia era, naturalment, corrompre’t. I és ara que ho saps i no pas abans. Erosió del passat que, al marge sens dubte d’algunes excepcions en sentit invers, ens fan veure que en el fons no hem adquirit res, ni pau, ni glòria, ni dolor, ni dissort ni malaurança. I cada instant ens porta a ser uns altres, i no només perquè s’afegeixi al que ja som, sinó perquè potser (sempre el dubte!) determinarà el que serem.

En fi, que coses com aquestes es digueren a l’esplèndid sopar de cosins que vam fer ahir a l’eixida de can Citra del Tussol i que durà fins força més enllà de les 3 de la matinada. No hi faltà de res. Ni tan sols aquella cita de Ribeyro que diu que només podrem saber el que érem quan ja res no pugui afectar-nos, quan -tal com deia aquell- el quadre quedi definitivament penjat a la paret.

Simples receptacles

Dos coloms morts damunt d’un bassiol de sang fresca. Mort recent. Fa poc devien ser vius encara. La vida se’ls n’ha anat, ja no hi és, en ells. La vida com a cosa exterior als éssers, vida preexistent que per manifestar-se necessita aquests éssers, coloms o persones humanes que no passem, no anem més enllà, de simples receptacles passatgers de la vida que no ens fa servir sinó de continents. Potser sí que tenia raó Ribeyro en afirmar que la vida és en els éssers, però que els éssers no som ben bé, ni del tot, la vida. I ara penso, d’altra banda, que per què caram he de forçar el cos a canviar de lloc si resulta que l’ànima i l’esperit em viatgen de manera tan i tan fàcil. I també que, si m’hagués tocat ser tortosí, hauria fet exactament com aquest més del 70% de la població que diumenge no va votar. Inútil referèndum. ¿Que no hi ha govern, a Tortosa? I si n’hi ha, ¿de què caram serveix?

Concepte de fracàs

La lectura de l’article de V-M al Café Perec d’avui mateix em fa pensar de seguida en Ribeyro (1929-1994) i La Temptació del Fracàs. Em sembla que aquesta cartografia no només existeix sinó que és inexhaurible. Perquè, ¿de què parlem quan parlem de fracàs? ¿Qui suporta rellegir-se? El 3 de gener del 1960 Ribeyro deia: Repasso aquest dietari i destrueixo tot el que prové dels anys 47, 48 i 49, dedicats sobretot a comentar els llibres que llegia. Ara em fa vergonya tot això. I jo no sé si el sentiment de vergonya té res a veure amb el concepte de fracàs, però un poc més endavant es pot encara llegir que el quadern verd de Munic és fluix, massa discontinuïtat. Sóc en aquell moment que el que més em sorprèn és la quantitat de coses que oblido. ¿L’oblit com a fracàs? Fugacitat dels sentiments, a més a més. I mancat de voluntat, d’ambició, de coratge, de lleialtat, de precisió. ¿Fracàs o destrucció? Autodestrucció, potser. I aquesta soledat gairebé metafísica. Cartografia de Ribeyro.

Però, és clar, l’actualitat s’imposa, se’ns imposa. Otegi surt de la presó. Tothom en parla. Ningú no hauria d’anar a la presó per haver defensat les seves idees. El que no sé, però sospito, és si Otegi no hi va anar a parar a causa d’alguna cosa més que la defensa d’unes idees. I potser sí que un quadre sempre s’ha de fer un poc malbé per poder donar-lo per enllestit i del tot acabat.

Cendrer

Que consti que jo no ho faig, eh, però aquest migdia, abans de sortir al carrer a veure què, he fullejat unes quantes Proses Apàtrides, de Ribeyro, i entre d’altres m’he trobat amb aquesta: El costum que tinc de llençar les llosques, o burilles, pel balcó del pis on visc quan em recolzo a la barana i no passa ningú per la vorera. I és per això mateix que m’emprenya avui veure-hi algú aturat al precís instant que vull complir aquest gest que dic, llençar la peça llosca. I em demano, esclar, què cony hi fot i què espera, aquest paio, ficat dins del meu cendrer. Imatges edificants que em carreguen qui-sap-lo. En fi.

Qualitats

Dematins nuls, com el d’avui mateix. Dematí cancel·lat un cop ja superat el migdia. Escolto música sense sentir-la, fumo sense distingir el gust de les cigarretes, miro per la finestra d’aquest quart i no veig res, perdo en realitat contacte amb la realitat i no per això accedeixo a un contacte més íntim amb mi mateix, aquesta mena de dematins, ni en el món ni en la consciència que no em noto, em limito a flotar en una espècie de terra de ningú, llimb de les absències de tota cosa i de les idees d’aquestes mateixes coses. Dematins d’una durada sense contingut exactament igual que aquells que, per completar l’escena, es fiquen al llit i fan malament l’amor tal com està previst a segons quins diccionaris que cal fer l’amor. Ribeyro deia que les paraules que es diuen els amants durant el seu primer orgasme són les mateixes que en el futur presidiran tota la seva comunicació sexual. I potser no que, a les persones, no els hem d’exigir més d’una qualitat. ¿O és que hi ha algú de qui es pugui esperar, o a qui es pugui exigir, que sigui simpàtic i també generós o que sigui intel·ligent i també alegre o que sigui culte i també endreçat o que sigui de bona presència i també lleial? ¿O que posseeixi totes aquestes coses alhora?

La meva llar era aquella

Recordo avui, dia de la Immaculada Concepció, Julio Ramón Ribeyro (1929-1994) i el seu La Temptació del Fracàs de què tant em vaig servir ara fa 10 o 12 anys per tal d’arribar a admetre d’una vegada el meu propi fracàs i poder, així, fer-me’l suportable. Aquell fracàs familiar que no era pas el primer. La meva llar era aquella i des d’aleshores sé que mai més no podré formar-ne cap altra. Ningú no suportaria el meu silenci. Sé perfectament que la vida tan sols es justifica quan l’entenem com un combat per al perfeccionament individual o per al millorament de la condició humana. I no són condicions complementàries. Segurament una n’exclou l’altra i de totes maneres cap de les dues no tenen res a veure amb la d’aquells que es dediquen a l’acumulació de béns materials, a la recerca del poder pel poder, a la conquesta d’una posició i d’un renom. Em sembla indigne, aquest model de vida. Indigne i detestable. Exactament igual que la d’aquells altres que es dediquen a la cosa vegetativa, resignada i incuriosa. El petitburgès, per exemple -sempre disconforme amb el que té però tan satisfet del que és, o es pensa ser-, i potser també l’obrer qualificat, que encara n’hi ha. Apel·lació al caràcter creatiu de la vida. Creador és aquell que considera la seva vida, no pas com un fi en ell mateix, sinó com un instrument que serveixi a una realitat que sempre el transcendeix: art, ciència, justícia, veritat. Allò que sempre he procurat amb un resultat tan i tan escàs. Perquè la raó del fracàs que dic no és sinó una: l’amor, és a dir, no haver estat capaç d’estimar amb la intensitat amb què vaig ser estimat.

I un record per a Merlí Bergeron, ara que ja s’acabat el serial: ves que els deixebles no converteixin la casa del mestre en un bordell. Els deixebles no em sembla pas que siguin amos de cap solució ni tampoc de cap problema. La seva funció més aviat es limita, es limitarà, a formular banalitats al lèxic, moltes vegades escarransit, de qui representa que és el seu mestre.