Potser sí, que els lloros són humans

Dies que passo en companyia de Barnes, Julian Barnes. D’aquí tres setmanes n’hauré de parlar a la l’Ateneu de la vila. El rellegeixo, doncs. El més important de llegir és rellegir, recordem-ho. I he començat per El Lloro de Flaubert, llibre que em sembla immens des de tots el punts de vista. Combinació de gèneres perquè no es pot pas dir que sigui ni una novel·la, ni una biografia, ni un assaig, ans una combinació de tots tres i que alterna magistralment ficció i realitat. Esplèndida la figura del narrador (fictici), Geoffrey Braithwaite (sí, el mateix cognom que aquest encara davanter del Barça), metge retirat, vidu i obsessionat amb Flaubert (igual, d’altra banda, que un servidor mateix).

Be. la voluntat no és pas allargar-m’hi gaire. Tan sols unes notes que pretenc conservar per poder fer-ne memòria més endavant. Perquè, tal com va deixar escrit Flaubert en esclatar la guerra franco-prussiana: passi el que passi a partir d’ara, continuarem essent estúpids. O passi el que passi, a partir d’ara continuarem essent estúpids. Cosa que, evidentment, podríem aplicar-nos nosaltres mateixos, país ple de somiatruites i aprofitats.

I, a Egipte, on al mateix Flaubert, quan va ser-hi, el va entusiasmar tant descobrir el mot ALMEH, paraula per designar la “dona setciències”, però que va anant perdent el sentit original i havia passat a voler dir “puta”. I la mala olor que tot d’un plegat se sentia arreu, exactament aquella mala olor que se sent quan poseu el nas enmig d’un matrimoni mal avingut i que, per tant, no rutlla. ¿I llegir Virginia Wolf, dieu? Mireu, m’ho estic reservant per a quan seré mort.

I la forma, la forma. La forma, que és la mateixa carn del pensament. I és que no es pot imaginar una idea sense forma, igual que no es pot imaginar una forma sense idea. Una línia de prosa ha de ser tan immutable com una línia, un vers, de poesia.

I Barnes, a través de Braithwaite, explica també fins a quin punt les dones estimaven Flaubert i com, a ell, li plaïa tant la seva companyia com a elles els agradava la d’ell; era galant, flirtejador; se n’hi anava al llit. L’únic és que no s’hi volia casar. I el record aquí del seu deixeble Maupassant que, en aquell conte que es diu ¿Ell?, escrigué que “considero una bestiesa l’aparellament legal. Estic segur que vuit de cada deu marits són cornuts. I no és mereixen altra cosa pel fet d’haver convertir la imbecil·litat d’encadenar la seva vida, de renunciar a l’amor lliure, única cosa bona i alegre del món, de tallar les ales a la fantasia que ens empeny incessantment envers totes les dones, etc, etc. Em sento més incapaç que mai d’estimar una dona, perquè sempre estimaré i m’agradaran massa totes les altres”.

Pobra Louise Colet, penso, sí. Ella que deixà dit que fou ell, Flaubert, qui em caçà a mi, no pas jo a ell. I ella mateixa: “les dones tramen quan són dèbils, menteixen per por; els homes, en canvi, tramen quan són forts, i menteixen per arrogància i només cerquen senyals que els facin sentir afalagats. Són tan vanitosos al llit! Molt més vanitosos que les dones. Fora del llit, en canvi, els sexes estan més anivellats, ho reconec. I pel que fa a ell, a Gustave, viatjar realment no li agradava. Li agradava la idea de viatjar i el record de viatjar, però no viatjar en si. La forma seva preferida de viatjar era ajeure’s en un sofà i que li passessin el paisatge per davant. Però, vaja, la veritat és que tenia por d’estimar-me completament…”

Però, ¿i el lloro? Tenir cura del lloros, vaig deixar escrit no fa gaire després d’haver vist que en aquest llibre insigne de Barnes, a la pàgina 61, diu exactament això: “Per començar els lloros són humans; és a dir, etimològicament. Perroquet, lloro en francès, és un diminutiu de Pierrot; parrot ve de Pierre; el castellà perico deriva de Pedro (Pere). Per als grecs , la seva habilitat per parlar va ser un punt en el debat filosòfic sobre les diferències entre els homes i els animals…”

En fi, egoisme i vanitat: infants bessons. La vanitat és un lloro que fa saltirons de branca en branca i xerra a la vista de tothom. Mare de Déu, baixeu, baixeu! Que servidor no és pas partidari d’aquests indults (o insults) que diuen!

Rostres de totes les races

Més de set mesos, ja, sense baixar a Barcelona. Concretament des de mitjan desembre passat que no hi baixo. Hi vaig anar expressament a veure The Irish Man en una de les sales de cine que hi ha al centre comercial de les antigues Arenes. Una hora d’anar, una altra de tornar i les poc més de tres hores i mitja que dura la pel·lícula amb la més que encertada mitja part inclosa. Quina gran impressió! Aquella mena de tristesa crepuscular del director, el per a mi sempre imprescindible Scorsese. Més de set mesos fa ja d’aquella, de moment, última visita a la ciutat que ara se m’apareix en vídeos i fotografies amb carrers plens de coloraines per terra i barrots de tota mena i carrils per a les bicis i patinets i tot d’altres martingales. Com si fóssim nens petits i amb el perill i la inseguretat que tot això comporta. I mira que he estimat, i estimo, Barcelona, eh! No puc dir el mateix, però, de tots aquests que ara mateix la governen. La ciutat els sobrepassa i els ve del tot grossa. No hi estan a l’altura. Enyorança, sí.

I enyorança, també, perquè com més va menys testimonis van quedant de la nostra vida. I no només per amics i coneguts que se’n van anant sinó perquè, si ens observem des d’una certa altura -procuro fer-ho des d’aquest quart on visc (el més alt d’aquesta finca), que tampoc resulta tan elevat com el que faria falta- resulta espantós adonar-nos de la poca cosa que som, de la poca cosa que sabem de l’espècie de la qual formem part ni de cap dels nostres propòsits o objectius i, encara menys, del final segur que ens espera de tot plegat. I ni em sembla que calgui cap mena de saviesa per adonar-nos de tot això. Jo no sóc savi. No sé res de res. Tret de l’alfabet de la nostra llengua. Tot ho copio, d’altra banda. I miro de fer-m’ho meu. I això és tot.

Tot, si exceptuem que el deport ja no m’agrada. o, més ben dit, no m’agrada en què s’ha convertit. Sobretot el futbol, però no només. De primer a causa de com la gent odia la gent que duu una samarreta amb uns altres colors. Però, si parlem dels actors, no costa gens adonar-se de fins a quin punt n’arriben a ser, de vanitosos, rebent com reben un salari desorbitat i escandalós i cremant els millors anys de la vida abans que puguin adonar-se de què va exactament tot plegat. I com fingeixen que s’han lesionat. I com s’escuren el nas directament sobre la gespa, sí. Es premen amb força un forat del nas per tapar-lo i aleshores expulsen els mocs per l’altre. Mare de Déu, baixeu, baixeu! Rostres de totes les races. I moltes gràcies, Julian Barnes, un cop més, d’aquest impressionant El Sentit d’un Final!

Un card o una coliflor

Res a témer”, aquest altre llibre de Julian Barnes (2008), per no haver de pensar en la mort massa a la tremenda. Com que és un llibre en què es parla també de Montaigne i de la seva mort, gairebé ve a tomb recordar un cop més aquelles seves paraules en el sentit que d’alguna manera és absurd témer la mort perquè quan tu hi ets ella no hi és i quan ella apareix tu ja deixes de ser-hi. ¿Quin temor, doncs, cal tenir-li? I la veritat és que llegir aquest llibre carregat d’ironia de la bona, que és la britànica, no et condueix pas a cap conclusió definitiva i seriosa. La vida no és cap assaig. O creus o no creus. Avui hi ha molts indrets on la fe ha estat substituïda per una mena de modern cel seglar, que és el cel seglar de l’auto-realització i que tampoc no porta enlloc, però que sembla que és el mite que hem triat. El mite del cel seglar, un engany tan gros com el mite que insistia en el plaer i la joia que sentiríem quan sonés l’última trompeta i les tombes s’obrissin de cop, quan les ànimes sanades i perfetes s’unissin a la comunitat d’àngels i sants. Parlo per boca de Barnes, és clar. Jo sóc creient. Però ell defineix amb tota precisió aquest mite de l’auto-realització. Desenvolupar la personalitat, establir relacions que ens ajudin a definir-nos, tenir una feina que ens doni prestigi, béns materials, posseir propietats, fer vacances a l’estranger, col·leccionar conquestes sexuals, anar al gimnàs, consumir cultura. I creure’ns el centre del món, i desatendre l’educació dels nostres fills, fer els fatxendes, gosar debatre en veu alta l’amenaça musulmana ara que ja és un fet i ser rebels sense motius, apassionats per inèrcia, amants per rutina i infidels per principi. Res a témer. La mort arribarà. Mentrestant, mentre la vida duri, també podríem mirar-nos-la seguint l’irònic distanciament de Cioran: “Senyor, jutge, senyor bisbe, admirat filòsof, ¿no fóra millor, al cap i a la fi, fins i tot encara que sigui a compte de la vanitat, ésser un card o una coliflor?”.

El present i el record del passat

Doncs sí, ahir El Sentit d’un Final, The Sense of an Ending, de Ritesh Batra (2017), adaptació de la novel·la de Julian Barnes (2011). No és mai fàcil adaptar el contingut i la forma d’una novel·la al cine. Només se m’acut ara un exemple en què una adaptació cinematogràfica superà en tots els sentits la novel·la original. Em refereixo a El Tercer Home (Carol Reed, 1949), basada en el llibre de Graham Greene. Pel·lícula inoblidable, novel·la força eludible. I el que passa amb El Sentit d’un Final és que, si no has llegit el llibre de Barnes però formes part d’aquesta mena de públic madur, en el sentit de ser capaç de captar el plaer, segurament la sensació deu ser que es tracta d’una molt bona pel·lícula. I ho és, és clar. O, si més no, m’ho sembla. Però, naturalment, el llibre et porta força més enllà. Un més enllà on de cap manera no ha de ser fàcil arribar a través d’imatges i de diàleg, i d’anar endavant i enrere en el temps. El present i el record del passat. I els silencis que aquesta pel·lícula necessita encara més que les paraules. Tot molt complicat i no n’hi ha prou amb una única vegada. Tampoc amb el llibre, és clar. Hi ha matèria i ocupació per dies i per setmanes i mesos. Temps guanyat al temps. No tant com Tony Webster, narrador i protagonista, home madur i divorciat, ben avingut tant amb l’exdona com amb la filla fins al punt que assisteix amb ella (amb la filla) a les classes de preparació per al part i que a poc a poc es va veient obligat a remembrar el temps d’estudiant i l’amistat dels companys a través d’una troballa impensable a la qual li costa molt d’accedir. Nostàlgia, malenconia, introspecció. I evitar les ferides amb una absència de penediment que més que res es tracta d’autoengany. No sé si entenem del tot bé el temps que hem viscut. En fi, el llibre va força més enllà, però aquesta pel·lícula s’ha de tornar a veure. Amb calma, amb molta calma. ¿Què sabem exactament de nosaltres mateixos? ¿Hi hem pensat mai gaire seriosament? ¿No hem estat mai males persones, mala gent? El que s’acaba recordant no és sempre el mateix que el que s’ha presenciat, que el que s’ha viscut. I la teoria a què van arribar els estudiants amics: la clau per tenir una vida familiar feliç era no tenir família. Barnes, Julian Barnes.

I el plaer d’haver tornat a veure Charlotte Rampling. I la magnífica actuació de Jim Broadbent en el paper de Tony Webster.

I una cosa que no suporto: que TV3, al final de les pel·lícules, no n’emeti mai la llista de crèdits. Al cap de dos segons, tallen i s’ha acabat. Sensació horrorosa.

La vida

Sant Zenon. Festa Major. Diluïda, és clar, i sense focs però amb gegants, en Tallaferro i na Flor d’Alba. Música força desafinada. Bé. M’estic a casa. Com més màscara calgui, més a casa m’estaré.

Veig que demà a TV3 faran El Sentit d’un Final, adaptació del llibre de Julian Barnes al qual més d’una vegada m’he referit. El llibre m’encanta. La pel·lícula, del 2017, la veritat és que encara no l’he vista. La veuré demà, segur, o l’enregistraré. I ja en parlarem.

Una de les coses que fa temps que em demano és si realment l’economia mou el món. ¿És el motor del món, l’economia? Potser sí. Ara: si només és l’economia, és a dir, el negoci (la negació de l’oci) i l’afany de guanyar i de tenir com més cèntims millor, si només és això, no crec que anem pas bé, ni que mai hi hàgim anat. Fan falta cèntims, per viure, és clar. Però no només. Hi ha d’haver altres coses que moguin el món.Altres coses que et facin vibrar. Perquè, ¿què en fas, de tants diners? ¿Per què en vols tants i tants? ¿Quina falta et fan? Fa temps que ho penso, sí. Però avui encara més. Perquè avui he vist l’exemple d’aquests dos éssers que demà passat, dissabte, seran ordenats monjos de Montserrat. Benedictins. Tant l’un com l’altre vénen d’oficis i professions que els van fer guanyar prou diners. Fins que, arribat un moment determinat, van veure que amb això, amb els diners, no n’hi havia prou, i que se sentien incomplets. I va ser aleshores (2014) que van decidir deixar-ho tot i entrar al monestir de Montserrat com a novicis. Jordi Puigdevall, 37 anys, llicenciat en Economia. I Xavier Caballé, 50 anys, tècnic en informàtica i químic. Tots dos demà passat llegiran davant del P. Abat i de la resta de monjos de la comunitat i dels fidels que hi assisteixin la cèdula de professió. I a partir d’aquí, viure com a monjos i ser obedients segons la regla de Sant Benet. I bé, la notícia m’ha arribat ben endins. Suposo que cap dels dos no deuen tenir fills. Ho dic perquè tot això m’ha portat a principis de gener del 1976 quan vaig passar dues nits a l’hotel Abat Cisneros tot just un parell de dies abans d’haver-me’n d’anar a la “mili”. Recordo converses magnífiques amb un parell de monjos dels quals ara no em vénen els noms a la memòria i que vaig estar a punt de quedar-m’hi. Ben a punt. Finalment me’n vaig anar. Primer a Alcalà de Henares i després a Leganés passant pel Pardo. I la veritat: no he pogut evitar de pensar que si m’hagués quedat a Montserrat avui els meus tres fills no hi serien. ¿Economia? Segurament no. La vida.

El sentit d’un final

Tafanejar: indiscrecions, murmuracions. O xafardejar, tant és. Parlar o malparlar dels altres sense saber-ne exactament de la missa la meitat. Tan sols allò que en diu la gent. Saps què? Saps què m’han dit? Ara: a la pel·lícula El Dubte (Doubt), de John Patrick Shanley (2008) i amb protagonistes com Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman he sentit segurament una de les descripcions més precises en relació al fet de xafardejar. Les xafarderies són com les plomes que surten del coixí quan el punxes a l’aire lliure. Se les endú el vent i es perden. I ja no se’n sap mai més res. Hi ha gent que ens agrada i gent que no ens agrada. Res més. Però això no té cap importància. També s’ho endú el vent. La història, la història. Tot allò que se’n va acaba tornant. Tard o d’hora.

De manera que més m’estimo tornar un cop més a Julian Barnes i al seu El Sentit d’un Final (2011) amb aquestes nou anotacions: 1a) Tot allò de què tracta la Literatura: l’amor, el sexe, la moralitat, l’amistat, la felicitat, el sofriment, la traïció, l’adulteri, el bé i el mal, els herois i els dolents, la culpa i la innocència, l’ambició, el poder, la justícia, la revolució, la guerra, els pares i els fills, les mares i les filles, l’individu contra la societat, l’èxit i el fracàs, l’assassinat i el suïcidi, la mort, Déu. I les òlibes de paller. – 2a) La Història són les mentides dels vencedors. – 3a) Havia llegit en alguna banda que, si vols que la gent pari atenció al que dius, no s’ha d’alçar la veu, sinó abaixar-la: això és el que realment crida l’atenció. – 4rta) No m’agrada la brutícia, i no m’agrada deixar brutícia. He optat per la incineració, si ho voleu saber. – 5a) Quan som joves, somiem futurs diferents; quan som vells, somiem passats diferents. – 6a) Havia perdut els amics. Havia perdut l’amor de la meva dona. Havia abandonat les ambicions que havia cobejat. Havia volgut que la vida no m’empipés gaire, i me n’havia sortit (i quina pena feia). – 7a) I la veritat és que no m’estava amb ningú, i així havia de ser. Si més no, perquè tenia un embolic del meu passat que havia de reavaluar, sense res més que els remordiments per companyia. – 8a) A més, en aquella època, si deixaves prenyada una noia i ella no volia avortar, t’hi casaves: les regles eren aquestes. – i 9a)– La història no són pas les mentides dels vencedors, com una vegada vaig assegurar per pura xerrameca al bo d’en Joe Hunt; ara ho sé prou. Són, més aviat, els records dels supervivents, la majoria dels quals no són ni vencedors ni perdedors.

En fi, sigui com sigui, aquesta sensació que tinc, de començar a sentir-me sobrer.

No sóc bona persona

Revisant llibretes antigues. Com aquesta de l’any passat en què trobo, entre moltes d’altres, una anotació que ara no sé ben bé si és meva o bé la devia copiar d’algú altre i aquí es va quedar. En el fons tant és, m’agrada tenir-la: Acoblament sexual, compatibilitat de caràcters, escala de valors, projecte de vida. Condicions: Sigues sincer des de la sensatesa. El que passa entre dos no és mai responsabilitat, o culpa, d’un de sol. L’egoisme de l’altre només es detecta des de l’egoisme d’un mateix. No t’esforcis perquè la parella t’entengui…No confonguis l’estabilitat amb la rutina. Casar-se amb l’altre sense divorciar-te de tu mateix.

Repasso llibretes, sí. Vaig estar-me pràcticament deu anys seguits dient cada dia una cosa o altra en aquesta pàgina. Ara feia un any i mig que no hi deia res. Només anotacions a les llibretes, que no sé quantes n’arribo a tenir. Gairebé dues prestatgeries senceres. I de sobte, dimarts 28 d’abril passat, del tot confinat, vaig tornar-m’hi a posar. El motiu diria que va ser el fet que se m’entelaven les ulleres. Si. I vaig dir-me, va, torna a la pàgina. No sé quan durarà, la veritat, però m’ocupa sempre ben bé un parell d’hores que em passen sense ni adonar-me’n. I, així, aquest dematí, revisant llibretes del passat tal com dic, em trobo també això altre, que en aquesta cas sí que sé que és de Miquel Berga, que és algú que sempre tracto de seguir. Els articles del PuntAvui, però no només. Em va encantar aquell llibre seu, Un Aire Anglès, i ara em sembla que n’ha publicat un altre del qual no recordo el títol. Bé. Aquesta anotació que dic va ser un comentari seu sobre Julian Barnes, un altre que per a mi és de capçalera: És millor haver estimat i perdut, que no pas no haver estimat mai (Els Morts, James Joyce). ¿Què us estimaríeu més: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc? ¿O no estimar gens i no deixar, tampoc, que t’estimin? La veritat és que costa fer balanç de la pròpia vida quan ja no té remei. No sóc bona persona, tingueu-ho en compte.

I s’ha mort Rosa Maria Sardà, sí. La Sardà. (acs)

La renda sexual

Som on som. Segle XXI. 2020 dC. I la mort continua estranyant-nos i esgarrifant-nos. Ara, sobretot la que causa aquest virus. No n’aprendrem mai. La mort és la cosa més normal de la vida. Perquè, al món i aquí mateix, cada dia continua morint-se molta més gent de causes del tot diferents d’aquesta. Com sempre. Ja trobarem la vacuna, segur. Experiment social, mentrestant. Manipulació. Contracció. T’imagines que tot plegat ho aprofitaran per a un experiment, un més, per dominar i manipular tota la societat. Aquesta i la d’arreu. La transmissió de la por i el temor. I vinga crides a fer això o allò o el que sigui. O a prohibir-ho. La deriva. La davallada. Fa mesos que estàvem avisats que s’acostava una altra crisi de les grosses. Doncs aquí la tenim. Se n’ha cuidat un virus. D’altra banda, tota la vida que vivim la vivim travessant canvis sobtats, que poden ser favorables o adversos, i fases circumstancialment difícils. Sempre. I després la cosa va continuant fins al final, fins que tot s’acaba i deixem de ser-hi. I aleshores ja res no ens pot saber greu. Tan sols a aquells que encara es queden i potser ens han estimat, els pot saber greu. I m’aprofito de Barnes, un cop més, i d’aquest seu El Soroll del Temps (2016): “Era de la vida de què tenia por, no pas de la mort…I estava convençut que, si penséssim en la mort més d’hora durant la vida, cometríem menys errors”.

En fi, corbes d’evolució de la pandèmia, estadístiques i tants per cent, quadres i més quadres, els dos metres de distància entre cadascú. Molt bé. Però tampoc no estaria gens malament que, durant aquests mesos, o potser anys, que puguem viure de cara a la “nova normalitat” i companyia, apliquéssim allò que deixà escrit Joan Fuster: “La renda sexual per capita! També això haurien de precisar les estadístiques”.

Nou conjunt de normes

“Nova normalitat”. Oxímoron. Aparent, si més no. Perquè, segons el llenguatge corrent, si una cosa ha de ser nova, no pot ser que sigui normal. I si és normal, el que no pot ser és que sigui nova. Tret, és clar, que, els qui ostenten el poder, s’hi refereixin com a derivats, diguem-ne etimològics, de “norma”. I que el que prevegin, després de tot això -tot suposant, és clar, que hi hagi un després- sigui l’aplicació de noves normes. Aleshores, sí. I és, de fet, el que es veu a venir. Nova normalitat com a nou conjunt de normes. No oblidéssim pas que una norma, segons el diccionari, és una regla a seguir. I que allò que en diem normal (i de retruc normalitat, qualitat de normal) és tota pràctica duta a terme segons unes regles establertes. I no hi ha més. Caldrà saber, això sí, de quines es tractarà. N’hi ha més d’un i de dos, en aquest món de pandèmia que vivim, que et fan sospitar que no tinguin la temptació de convertir les normes en lleis i del risc conseqüent d’una involució de tot plegat. No seria pas el primer cop, per cert. I el que penso és que potser la resposta correcta davant tants dubtes i qüestions és no saber respondre. No ho sé. No sé res. Barnes, Julian Barnes, a El Soroll del Temps, s’ha demanat en quin moment el pessimisme esdevé desconsol. No ho sé. Allò que sí que sembla cert, però, (i també seguint Barnes) és que el llop no pot parlar de la por de les ovelles. Ni vetllar-la. No ho sé.

El mite del cel seglar

Recupero aquell Res a témer, el llibre de Julian Barnes, per no haver de pensar en la mort massa a la tremenda. Com que és un llibre en què es parla també de Montaigne i de la seva mort, gairebé ve a tomb recordar les seves paraules en el sentit que d’alguna manera és absurd témer la mort perquè quan tu hi ets ella no hi és i quan ella apareix tu ja deixes de ser-hi. ¿Quin temor, doncs, cal tenir-li? I la veritat és que llegir aquest llibre carregat d’ironia de la bona, que és l’anglesa, no et condueix pas a cap conclusió definitiva i seriosa. La vida no és cap assaig. Creus o no creus. Avui hi ha molts indrets on la fe ha estat substituïda per una mena de modern cel seglar, que és el cel seglar de l’auto-realització i que tampoc no porta enlloc, però que sembla que és el mite que hem triat. El mite del cel seglar, un engany tan gran com el mite que insistia en el plaer i la joia que sentiríem quan sonés l’última trompeta i les tombes s’obrissin de cop, quan les ànimes sanades i perfetes s’unissin a la comunitat d’àngels i sants. Parlo per boca de Barnes, és clar. Jo sóc creient. Però ell defineix amb tota precisió aquest mite de l’auto-realització. Desenvolupar la personalitat, establir relacions que ens ajudin a definir-nos, tenir una feina que ens doni prestigi, béns materials i propietats, fer vacances a l’estranger, col·leccionar conquestes sexuals, anar al gimnàs, consumir cultura, però de la supèrflua. I creure’ns el centre del món, i desatendre l’educació dels nostres fills, fer els fatxendes, gosar debatre en veu alta l’amenaça jihadista, ara que ja és un fet, i ser rebels sense motius, apassionats per inèrcia, amants per rutina i infidels per principi. En el fons, vides de callada desesperació. Res a témer. La mort arribarà.