Aquesta nostra vila

Sant Roc. Segona Festa Major. Temps de Pesta, mai més ben dit i encertat. Macips, flabiols i almorratxes. I ara també, des de fa uns quants anys, macipes i macipets. Per cert que, en escriure això últim -macipes i macipets-, de seguida m’ha aparegut el senyal vermell que indica incorrecció, no hi deuen ser al diccionari aquests mots, vés a saber per què. Bé. Sant Roc, deia, i el so de les campanes. Un quart, dos quarts, tres quarts, les hores. Hi ha gent que els molesta, aquest so de les campanes del campanar que indiquen quarts i hores, però que també anuncien celebracions i també exèquies. Dringuen i retrunyen i ens molesten quan volem descansar, diuen. No els he sentit mai queixar-se, però, quan es tracta de l’udol de les sirenes o del cant desafinat que entona la gentada al carrer en tota mena de celebracions o, fins i tot, de deu gramòfons que toquin alhora en una mateixa casa de parets primes. O de les batucades i tamborinades o del soroll del tot incívic i escandalós de les motos i altres vehicles que circulen a tot gas i a tot drap pel bell mig de la riera, tant és l’hora que sigui, de dia o de nit, amb el tub d’escapament expressament escapçat i esquinçat i que no es troben mai cap municipal que els cridi l’alto i els sancioni i, així, això, aquesta nostra vila, com més va, més a can pixa i rellisca s’assembla. I els gossos que borden i més d’un i de dos amos i mestresses no fan res per evitar que embrutin els carrers que vegades fa fins i tot angúnia de trepitjar. Tot en mans del medi natural, se sent dir des de seccions diverses de l’Ajuntament. Pobrets de nosaltres. I ja sé que no té cap sentit excitar-se. Recordo el periodista de L’Anticrist de Roth que esmentava ahir: “Jo deia sempre la veritat i no vaig saber dir mai cap mentida. Tot just he començat a mentir d’ençà que m’han contractat i em paguen per dir la veritat“. I ara mateix, 3/4 de 9 en punt del vespre, sessió de petards. Adéu-siau, Sant Roc. Silenci. Per l’amor de Déu.

L’hora de l’Anticrist

No diré res més en relació a tota aquesta cosa de les prohibicions diverses. Inclosa la de fumar, és clar. Hi ha una cosa a la qual no s’atreviran, però: no s’atreviran a prohibir la venda de tabac, segur que no. El cretinisme que s’imposa. I la imbecil·litat i la ridiculesa. I aquest infantilisme pretesament alliçonador. No és ja gaire lluny l’hora d’anar-se’n. Fins i tot a fer punyetes. I és per això que ara m’atrau molt més fixar-me ni que sigui un poc en L’Anticrist, de Joseph Roth, 1934, que Adesiara, amb traducció de Pilar Estelrich i Arce, ha publicat en català fa tot just set mesos, gener 2020. Aquest Anticrist que no és pas el virus però que ja tenim aquí i que segurament no sabem encara reconèixer. I, tanmateix, intenta estafar-nos, sí. Ha arribat vestit amb el modest abillament quotidià del petitburgès, fins i tot guarnit amb tots els senyals del petit temor de Déu del petitburgès: la seva pietat servil i del tot interessada, la seva gasiveria grollera, aparentment innòcua, i el seu amor també aparentment magnífic, majestuós i tot, envers certs ideals de la humanitat, com són, per exemple: lleialtat fins a la mort, amor a la pàtria, disposició a sacrificar-se com un heroi per al bé de la comunitat, castedat i virtut, respecte a la tradició dels pares i dels temps passats, confiança en el futur, veneració de totes les tirallongues de frases grandiloqüents d’acord amb les quals l’europeu mitjà està avesat i fins i tot obligat a viure…fa el senyal de la Creu juntament amb la salutació militar, lloa la virtut humana (rebaixada fins a esdevenir “ciutadana”) per tal d’anorrear-la, promet redimir la condició humana i la humanitat mentre es carrega la llibertat dels individus.

Sí, L’Anticrist és aquí, entre nosaltres, i ni ens n’adonem. Som com caminants enmig del desert. Uns caminants que es pensen que han calmat la set, però que continuen sentint-se assedegats; que tenen la panxa plena, i continuen tenint fam; que disposen d’aixopluc i fan com si no en tinguessin cap. I és que és així: la nostra sacietat continua essent fam i set; la nostra llar continua essent manca de sostre; i allò que anomenem realitat continua essent un engany, perquè tot allò que anomenem coneixement –tingues coneixement i sentit comú, ja m’explicaràs- és mentida. Creiem beure a cor què vols de fonts que ragen constantment, i del que es tracta és de pous eixuts que estan assedegats ells mateixos. L’Anticrist d’avui i de totes les aparences que et puguis imaginar. I el que dic i penso és que servidor continuarà essent partidari de la llibertat i de fer tot allò que li doni la gana i li vingui més de gust. Mirant sempre, això sí, de no molestar mai ningú i procurant que tampoc ningú no el molesti. I, per tant, ara, tenint en compte l’hora que és -l’hora de L’Anticrist visionari-, el més prudent i assenyat és anar-se’n. De manera que me’n vaig, sí.

Un pilot de fang

Sort d’aquesta mena de llibres i de la prosa que contenen. Goig i plaer, que potser són fins i tot sinònims. I és que dintre d’aquell cos que anava envellint, beneït per una joventut constant, vivia un bell misteri en un castell que s’enrunava. Cada home jove que ella rebia als braços, representava l’hoste pel qual feia tants anys que glatia. Malauradament, però, l’hoste no passava mai de l’avantsala. Ella ja no vivia, només esperava. Amb ulls angoixats, insaciats i amargats, veia com se n’anaven l’un darrere l’altre. De mica en mica es va anar acostumant a veure venir i a veure anar-se’n els homes. Raça de gegants infantils, que semblaven insectes feixucs de proporcions colossals, esllavissadissos i pesants alhora, un exèrcit de boigs grollers que provaven de papallonejar amb ales de plom, guerrers que es creien que conquerien quan se’ls menyspreava, que posseïen quan eren burlats i que gaudien quan amb prou feines havien assaborit el plaer. Estol bàrbar, el qual, però, ella sempre esperaria mentre visqués…

I tot d’altres coses que segurament hem perdut ja per sempre. Com, per exemple, aquelles mitges veus somrients dels comensals asseguts a taula que només sentia la persona del costat i que els veïns tot just si endevinaven. De les ampolles rajaven els vins en glops suaus i a aquell que volia avisar un cambrer no li calia sinó alçar la vista, ja que enmig d’aquell silenci civilitzat n’hi havia prou amb un moviment d’ulls quan, en un altre lloc, hauria fet falta un bon crit. I la set del bevedor d’alcohol, que és la set del cos i també la de l’ànima. Un es troba de cop mirant com un curt de vista i sentint-hi com un dur d’orella, o d’oïda, i aleshores és el moment just que cal beure una o dues copes al lloc més a prop d’on et trobis.

Tot puja i baixa. El besnét és, en aquest cas, qui encarna la decadència, fins i tot la d’aquell Imperi. El besnét Trotta, vull dir. Ell, que des de la més tendra infantesa no havia fet sinó obeir i ara ja no ho volia fer més. No sabia encara què significava la llibertat, però pressentia que l’havia de diferenciar d’un permís militar, igual que una guerra d’unes maniobres. Aquesta comparació se li va ocórrer perquè era un soldat, de fet tinent, i perquè la guerra és l’alliberament dels soldats. També va pensar, és clar, que les municions que calien per a la llibertat eren els diners…I és que tot era encara tan confús per a ell! Tan confús com per a nosaltres és la consideració que la terra no és sinó un dels milions i milions de cossos celestes, que hi ha una innombrable quantitat de sols a la Via Làctia i que cadascun d’aquests sols té els seus propis planetes i, finalment, que cadascun de nosaltres no és sinó un pobre individu, per no dir més grollerament: un pilot de fang!

Joseph Roth, és clar. La Marxa de Radetzky. Sublim. I perdona que ara mateix ja no tingui ganes de casar-me amb tu.

La marca de l’esclau

Ja sé que sovint em repeteixo. Però hi ha dies que no sabria pas què dir que sigui nou. Sobretot perquè continuem vivint esperant que ens passi alguna cosa que no passa, que no acaba de passar. No hi ha una consciència precisa de quina cosa deu ser aquesta cosa. Rompre, potser, la present rutina i el tedi quotidià de la repetició de sempre el mateix. Però, ¿que hi ha res més? Potser només el fil invisible del qual penja tota esperança. Ens creiem, de vegades, importants, però som molt petits i tot penja d’aquest fil tan i tan prim. Hi ha la propina de què parlà Pla si aquest fil de moment no es trenca. No us preocupeu del dia de demà, diu l’evangeli de Mateu, que el demà ja portarà la seva pròpia preocupació. Cada dia és el que compta. Cada dia ja en té prou amb els seus maldecaps. Però ara la gent creix massa de pressa i no hi ha paciència ni tendresa. Tendresa. ¿Què faries amb la teva vida, i com l’endreçaries, si no sabessis el teu deure quotidià? El teu deure amb tu mateix i amb els altres que t’envolten, amb els qui estimes i t’estimen. L’herència que rebem ja no és l’esperança dels avis ni la paciència dels pares. Un món millor!, diem. Vanitat. Sobretot perquè, a l’altra banda, hi ha aquell vell ordre que entre d’altres coses explica Joseph Roth al monumental La Marxa de Radetzky (Proa, 1985). Un ordre vell representat per un avi, l’avi Trotta, tot ell dipositari d’uns valors segurament ja perduts per sempre. “-¿Com va el comandant Marek? -Gràcies, papà, es troba molt bé! -¿Continues tan dolent en geometria? -Gràcies, papà, vaig millorant! -¿I llegeixes llibres? -I tant, papà!…”

Som, però, un poble ocupat, això sí. Un poble amb la ment colonitzada. Un poble que no és lliure. I ara, a més i per si no n’havia prou, amb un que va ser monarca i que se n’ha anat diuen que no saben on i que, però, -diuen també- es manté a disposició de la justícia, no fos cas que hi hagués damunt seu res de sospitós. I tothom tranquil. O, si més no, això és el que de moment sembla. La força, un cop més, només se’ns en va per la boca. I, encara, tal com l’altre dia recordava Narcís Garolera, aquestes paraules de Tàcit: la marca de l’esclau és parlar en la llengua de l’amo. I és que, certament, no es pot pas dir que hi hagi gaire res de nou.

Més enllà de les sis

Aquest individu, Pérez de los Cobos, coronel espanyol, hauria de ser a la presó. Ara tot just l’han destituït com a cap de la Guàrdia Civil de Madrid perquè es veu que ara instigava o acusava el Gobierno d’haver permès aquella manifestació del 8 de març passat. Però la veritat és que no hauria hagut de fer cap falta destituir-lo de res perquè després del 1r d’Octubre del 17 hauria d’haver estat exactament empresonat. Ell sí. En qualsevol país civilitzat, pegar de manera salvatge a cops de porra persones indefenses que l’únic que feien era protegir urnes hauria hagut de comportar com a mínim aquesta pena de presó. Però què va! Es tracta d’Espanya que, a més, el que fa és condecorar tot aquell nombrosíssim personal i atorgar-los de per vida un increment de sou d’ara no sé exactament quin valor. Alerta, doncs, oh injusta Espanya, amb L’Anticrist de Roth un cop més: “Alerta, perquè aquesta és precisament la transformació del món de la qual sembla que vostè no s’ha assabentat. El que passa ara és que els injustos (com vostè) tenen raó i els justos no en tenen. Per tant, si vol mantenir-se així, vagi amb compte, no fos cas que vostè mateixa esdevingui injusta si acaba donant la raó al just”. Ironia de la fina, sí. O potser no.

I ara que ja són més de les 6 d’aquesta horabaixa, em sembla que estaria la mar de bé que ens acostuméssim a no saludar mai més amb aquesta forma fatal de “bona tarda“. Molt millor i molt més lògic fer servir “bon dia” mentre sigui de dia i, a la que comenci a fer-se fosc, “bon vespre“. I “bona nit” només quan ens n’anem a dormir. I encara bo, penso, que no tenim plurals, com en castellà, per a aquestes coses, que sí que el fan servir com si hi hagués més d’una dia, d’una tarda i d’una nit. De vespre, no. No en tenen, ells, de vespre!

En mal poder sotmès

“…Fart d’enuig e tristor, ma voluntat e pensa caitivades, me trob del tot en mal poder sotmès…” Perquè, ¿què té, per exemple, l’aigua de mar que fa que et diguin que no pots banyar-t’hi? ¿A sant de què? Aquest parèntesi que ens van fer obrir fa ja dos mesos i mig un dia o altre el tancarem, no hauríem de trigar gens (vida, salut, llibertat, economia, tot va junt i és inseparable!) i, aleshores, la frase continuarà fins al pròxim punt seguit o a part. O fins al punt final. Amb subordinades llargues o sense. Subjecte, verb i predicat, res més. O potser amb ple de conjuncions copulatives. Sí, això, copular. A l’estil de Rodoreda, per exemple. (I tal cosa i tal altra i la de més enllà). ¿Per què no? Copular, copular. I aquesta altra anotació de L’Anticrist de Roth, el sant bevedor: “Si a la seva pàtria s’esdevenen fets malvats i vostè continua estimant-la, aleshores no és la seva pàtria allò que vostè estima, sinó el mal!”. Escolteu, escolteu, n’hi ha ple, de gent així entre nosaltres. Però hi ha també encara, i sort n’hi ha, la Pompa y Circunstancia d’Ignacio Peyró, signe de distinció, que ja té sis anys de vida i que sempre tinc aquí davant meu en un petit faristol al costat mateix de la Bíblia. Com quan, cap al final de les 1031 pàgines que té, escriu sobre aquell immens símbol de la ironia, el bon humor i de les veritats ocultes que fou el serial Yes, Minister: -“Arxivo el document, senyor? – ¿Què vols dir que si l’arxives? Destrueix-lo! -¿Que el destrueixi? – No l’ha de trobar mai ningú! – Si ha de ser així, ministre, em sembla que la cosa millor és arxivar-lo.

I punt final de moment. Recordeu, però, que, si no hi ha cap pla -i no sembla pas que n’hi hagi cap-, tampoc no hi ha res que pugui fallar. ¿O què ens pensem? ¿Que no acabarem, com tothom, esdevenint pols i cendra, o què?

L’autèntica pau

Sóc creient, sí. Sobretot perquè m’estimo més ser-ho que no pas no ser-ho. I no em refereixo només al fet de creure en un únic Déu, i en la Santíssima Trinitat de Pare, Fill i Esperit Sant, en els manaments diversos, els sagraments, les virtuts cardinals i teologals, els pecats capitals…També m’estimo més creure en totes les divinitats de les civilitzacions que ens han precedit i coneixem només a través del llibres d’història. Amon, Apis, Horus, Isis…de la mitologia egípcia, i Zeus (Júpiter a la mitologia romana), fill de Cronos o de Saturn segons com es miri, i Afrodita i Apol·lo i Àrtemis i Atena, deessa de la intel·ligència, l’habilitat, la pau, la guerra, l’estratègia bèl·lica, l’artesania i la saviesa. És a dir, de gairebé tot. No acabaríem mai. I Zaratustra i L’Anticrist, no només el de Nietzsche, també el de Joseph Roth. Em sembla millor creure-hi que no pas no creure-hi. Coneixement i comprensió. Més això que no només una qüestió de fe. Sóc creient, sí, però ja sa sap que la fe d’alguna manera consisteix a creure allò que no saps si és o no és veritat. Que no tens manera de saber-ho. Però hi creus. Igual que en d’altres coses que així d’entrada sembla que no tinguin res a veure amb cap religió (relligam). El que deia de L’Anticrist de Roth:

“Però també vaig arribar a un indret on regnava la pau, una ciutat pacífica. S’hi havien reunit els delegats de tots els pobles inquiets de tots els continents que estaven inquiets per tal de deliberar de quina manera es podria reinstaurar la tranquil·litat al món. Més ben dit: no pensaven pas aconseguir l’autèntica tranquil·litat del món, sinó mantenir la situació d’inquietud regnant, que els semblava una situació de pau i de tranquil·litat. Aquests delegats dels diversos pobles no volien pas portar l’autèntica pau al món, sinó aconseguir que la manca de pau que hi imperava esdevingués tan familiar i habitual que el món comencés a creure que aquella era la pau veritable”…

Roth va viure del 1894 fins al 1939. I aquest seu Anticrist és del 1934. Pensem-hi. Perquè les dates de vegades no volen dir res.

S’ha mort Umberto Eco. Acabo de saber-ho. 84 anys. Havia nascut a Alessandria. Entre moltes d’altres coses, El Nom de la Rosa. Com si fos ara.

Els humans i els miracles

“Perquè a res s’acostumen els humans tan fàcilment com als miracles, quan els han succeït una, dues o tres vegades. Sí! La natura dels humans és tal que fins i tot s’empipen quan no els passa per sort ininterrompudament tot allò que un destí casual i passatger sembla haver-los aportat. Així són els humans…” Un indigent, per exemple, que, a més, és bevedor i que tot ho deu perquè l’atzar sempre li impedeix liquidar el deute que ha contret, i que un dia es troba ficant-se la mà a la butxaca esquerra de la mena d’abric que duia i nota que hi ha una cartera, una cartera senzilla i barata que ja no recordava que ell mateix havia comprat feia tan sols uns dies i es demanava com havia arribat a les seves mans. Cuir dolent. De vaca. Plena de papers diversos, estava, si més no en un dels departaments. Però en l’altre, oh miracle! va i s’hi troba un bitllet de mil. Podria continuar, però segurament no cal. Més d’un i de dos ja deuen veure que es tracta, no pas d’una història entesa com a tal, sinó més aviat d’una llegenda, una llegenda que el grandiós Joseph Roth (1894-1939) va deixar explicada de manera esplèndida, tal com ell sempre escrigué, a La Llegenda del Sant Bevedor (El Cercle de Viena, 2008, i amb traducció de Judith Vilar). Quin parell d’estones de plaer. I dic parell perquè es tracta només de 93 pàgines i encara no pas seguides del tot i, és clar, gairebé no te n’adones i arribes al final. Un final amb una frase immensa que, a més, no desvetlla pas cap conclusió, però que va acabant essent del tot premonitori. “Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica”. Miracle, atzar, casualitat. Roth es va morir al cap de 4 dies d’haver acabat aquesta Llegenda…després de caure en rodó en un cafè de París que ell no parava de visitar a la recerca de pernods. Quina mort tan senzilla i tan bonica.

(Miracle: fet extraordinari que no es pot explicar per causes naturals i és atribuït a causes preternaturals o a Déu mateix)

Els dies que un mateix s’ha robat

El gust d’aquell gandul de temps enrere. Ser un gandul, un Tagedieb, un “lladre de dies”! Que n’arriba a ser, de germànica, aquesta paraula! ¿A qui deuen pertànyer els dies que un mateix s’ha robat? Expressions de Roth, de Joseph Roth (1894-1939), un dels més sensibles i complets escriptors centre-europeus del XX. Les Ciutats Blanques de Roth. Lió, Vienne, Tournon, Avinyó, Les Baux, Nîmes, Arles, Tarascó, Beaucaire, Marsella. Les blanques ciutats somniades. Sensació de no donar l’abast ara que representa que hi ha més temps que mai. I potser sí que tornem a ser nens quan ja només sabem trobar els somnis de la infantesa. Resulta un poc estrany l’optimisme de Roth en aquest llibre que no supera les 100 pàgines. L’experiència de la Guerra Gran que passà i que li ho canvià tot, com també a Zweig i a tots els altres, hi deixa un petit tiny de malenconia, cert. Però és cert, també, em sembla, que hi ha la visió i la il·lusió potser utòpica en relació al futur d’Europa. Hi ha en aquestes pàgines com una mena de fe i de desig d’una convivència integradora i pacífica entre els pobles, les creences i les persones. És clar que no conegué l’horror posterior, no conegué l’esclat de la barbàrie que començava tot just l’any que ell, sant bevedor impertèrrit, moria en un hospital de pobres al mateix París on passà els darrers 6 anys que li quedaven de vida. I ara el que hi ha és plaer d’aquest llibret immens d’un dels més grans lladres de dies. Sempre pidolant i sempre escrivint. ¿Què escriuria avui, però, si hagués d’escriure sobre aquesta Europa que vivim, tan plena de gent com Juncker i Valls, i de tants d’altres aprofitats? Potser tornaria a escriure La Llegenda del sant Bevedor.

El corall no pot ser mai de cel·luloide

El leviatan és aquell monstre marí que apareix descrit al llibre de Job, i als Salms, i que també, entre d’altres, serveix de títol –El Leviatan– d’un dels volums imprescindibles de Joseph Roth (1894-1939). Un volum petit, 64 pàgines tan sols, però que són tota una delícia. Per la forma, simplicitat dels contes orals, i pel fons o contingut, veritable lliçó moral. Aquell coraller, Piczenik, que vivia tan sols per als coralls autèntics, criatures del peix original Leviatan; Piczenik, de cabells tan rojos com els de la seva mercaderia, tota l’atenció del qual  i tota la delicadesa al servei d’aquests objectes vius que l’emocionen tant com el seu misteri arribat des dels oceans; Piczenik, que no ha tingut fills i que no s’estima gens la dona que té, viu tan sols d’una nostàlgia, la nostàlgia del pare dels coralls, nostàlgia del mar que no coneix ni mai no ha vist. Amatent sempre dels clients tan fidels que té, s’assabenta un dia de l’arribada al poble veí d’un venedor de falsos coralls i el que passa aleshores és que, veient l’èxit de vendes que obté a través d’uns preus molt inferiors en relació als que ell té fixats per al corall autèntic, s’avé a comprar-ne alguns i a barrejar-los amb els seus per fer diners de manera més fàcil, pobre Piczenik. La lectura se t’emporta. El que és autèntic mai no pot barrejar-se amb falses imitacions artificials. El corall no pot ser mai de cel·luloide, un material mort que semblava viu però que només ho semblava. Exemplaritat de la paràbola. Renuncies, a causa d’un somni, a una part important de la teva vida i, total, per acabar traint aquest somni. No t’ha d’estranyar gens aleshores que el Leviatan, monstre marí sempre a l’aguait, acabi engolint-te fins a la definitiva desaparició. I no ho sé, la veritat és que, tot llegint el discurs i l’argument del conte, pensava també en aquest PDCat que diu que acaba de néixer.