Centre còsmic de l’Univers

A Perpinyà, que hem deixat per al final d’aquest petit circuit, ens trobem com a casa. Ens hi trobem com a casa perquè, a despit dels seculars i durs intents de francesització, es nota que ni la Catalunya del Nord ni Perpinyà no han perdut pas la identitat. És cert que molts nord-catalans i especialment molts perpinyanesos han de readquirir el tret nacional més definidor, és a dir, l’idioma que França no reconeix de cap manera i fa i actua com si no existís tot i tenir actualment un primer ministre que, com a ex-alcalde de Prats de Molló, on vam ser fa un parell de dies, és justament catalanoparlant. Però bé, nosaltres ens adrecem a tothom en català. No tothom el parla, ni molt menys. Però sí que tothom l’entén i notes que només hi ha problemes de comunicació insalvables (bé, amb insalvables vull que aleshores has d’utilitzar el francès) amb els nombrosos nouvinguts, sobretot jubilats francesos i del Benelux i treballadors magribins. Ens trobem com a casa en aquesta ciutat alegre i comercial que sobrepassa de poc els 120.000 habitants. Hi ha una llegenda glossada a Canigó per mossèn Verdaguer segons la qual el fundador de Perpinyà fou Pere Pinya, un bover de la capçalera pirinenca de la Tet conduït pel riu a la fèrtil plana marina. Bé, sigui com sigui, els historiadors confirmen l’origen agrícola de la ciutat situant-lo en la Villa Perpiniani, que sembla que devia ser el mas d’un tal Perpinianus de Ruscino, nom aquest últim d’on sembla que deriva el nom del comtat i la comarca del Rosselló. Els llibres diuen que el primer document que esmenta aquesta vila romana data de l’any 927. Abans d’acabar el segle, Perpinyà era ja la seu del comtat del Rosselló, assumit el 1172 pel Casal de Barcelona. El 1276 passava a ser la capital continental del Regne de Mallorca i entrava així en una època de florida amb Jaume II, Sanç I i Jaume III, època que dura fins el 1344, quan Mallorca va ser reabsorbit (Pere III, el Cerimoniós) per la corona de Catalunya-Aragó. De fet, tot i la pèrdua de rang, Perpinyà era la segona capital del Principat de Catalunya. L’any 1368 s’hi edificà un portal imponent, el Castellet, símbol emblemàtic de la ciutat, on ara som contemplant la bandera catalana que hi oneja tothora i com s’emmiralla en l’aigua plàcida de la Bassa, entre els jardins de verds i flors dels marges. Però després va venir el que va venir. Les guerres amb França. Lluís XI ocupà Perpinyà el 1463 i infligí dures vexacions a la ciutat, que aconseguí deslliurar-se dels francesos al cap de deu anys. Però el 1475 les tropes de Lluís XI la tornaren a prendre després d’un setge espantós que convertí els seus habitants en “menja-rates” (mal nom que encara conserven avui els perpinyanesos) i li valgué l’atorgament del títol de “fidelíssima vila” per part de Joan II de Catalunya-Aragó. El 1493 s’acabaven per fi aquells anys de dominació francesa, amb la restitució dels comtats de Rosselló i Cerdanya a Ferran el Catòlic, fill de Joan II.

En desencadenar-se la Guerra dels Segadors, Perpinyà va patir des del novembre de 1641 fins al setembre del 42 el setge més llarg, en el qual participaren en persona Lluís XIII i el cardenal Richelieu, fins que l’exèrcit franco-català doblegà la resistència de la guarnició ítalo-castellana.

El desenllaç negatiu de la revolta catalana contra l’imperi de Castella va determinar els anys 1659-1660 l’annexió de tota la Catalunya del Nord a França. I així des d’aleshores. Des del Castellet passegem fins a la Plaça de la Llotja, així anomenada per la casa d’estil gòtic flamíger que fou borsa de comerç i seu del consolat de mar, la Llotja de Mar. Aquest edifici, magnífic, se’l mira davant per davant, impertèrrita, la Venus, de Maillol, l’escultor de Banyuls de la Marenda. I anem seguint per la Casa de la Vila, el Palau de la Diputació o de la Generalitat, l’església gòtica de sant Joan Baptista, avui catedral, l’església romànica de sant Joan el Vell, l’edifici religiós més antic de la ciutat. Les botigues de l’illa comercial són una temptació, però abans ens arribem al cim del turó de la Real, a migdia de la vila vella, on hi ha el Castell Reial o Palau dels Reis de Mallorca, el monument més significatiu dels temps en què Perpinyà fou la capital d’un reialme, el de Mallorca ja esmentat. El visitem i des del capdamunt de la torre major podem atalaiar el triple cinyell de fortificacions amb què Lluís XI de França, l’emperador Carles V i Felip II de Castella envoltaren el castell reial. Impressionant vista de la ciutat i de tota la plana del Rosselló, coronada a ponent per la majestuosa piràmide del Canigó, oberta per llevant a la mar.

Hi ha moltes més coses a fer i a veure, però ho deixem aquí. Bé, hi ha dues coses que no ho he dit, i una és ens hem arribat també a la gara, l’estació de ferrocarril que Salvador Dalí declarà “centre còsmic de l’univers”. I, l’altra, una cita de Josep Pla, un altre enamorat de Perpinyà: “Al matí, quan obro la finestra de l’hotel on solc parar, a Perpinyà, se m’apareix el Canigó -si el dia és clar- amb tota l’enorme i fascinadora bellesa. Les muntanyes no m’han agradat mai gaire. (…) Però quan a Perpinyà se m’apareix, si el dia és clar, el Canigó, quedo sorprès i fascinat i em fa venir ganes de viure”. Perpinyà, ganes de viure. Perpinyà com a casa. On ara ja tornem.

Molta discreció

Diu que faran tancar els prostíbuls. Podria molt ben ser, és clar. Bé. El país s’ensorrarà, ara sí que s’ensorrarà! Fer de puta, o de meuca, tant se val, és, però, l’ofici més antic del món. No n’hi ha cap altre de més antic. I no es tracta pas de defensar les màfies i els proxenetes que esclavitzen noies, fan que s’exhibeixin als marges de les carreteres i les obliguen a prostituir-se, no, de cap manera. Això és un delicte dels més grossos i ha de ser perseguit a ultrança i sense cap mena de miraments. Ara bé: potser tancaran els anomenats prostíbuls, però hi ha una cosa que mai de vida no podran evitar: que qui vulgui fer de puta, perquè ho vol i perquè li agrada i li surt de dintre, senzillament ho faci. No passarà res i no ho sabrà ningú. Senyores o senyoretes que fan senyors. Ofici de la màxima discreció si es fa bé, naturalment. I ja se sap que les ments benpensants i el bonisme imperant i el feminisme mal entès que ens envolten no hi estaran pas d’acord. Al contrari. Però el que passa és que, al món, hi ha mascles i hi ha femelles (bé, d’acord, i les excepcions lgtbiq, ja ho sabem). Això és així. I amb tot el que comporta ser una cosa o l’altra. El problema són els ismes, masclisme, feminisme, però deixem-ho estar, això, ara.

I és que m’estimo més referir-me a un exemple que ja he fet servir alguna altra vegada. Aquest que diu que ja fa temps i temps que algú va dir a Josep Pla que no podia comprendre que un home com ell pogués dedicar tantes estones de la seva vida a freqüentar prostíbuls i prostitutes. I ell responia que d’això només se’n podia sorprendre qui no en tenia l’experiència. Deia que no hi ha sensació física més intensa que la que pot provocar en el cos d’un home una puta professional i experimentada i que, a més, es tracta d’una emoció sobreexcitada pel calfred del risc. Algunes senyores decents  -és a dir, aquelles dones que no cauen en la baixesa d’acceptar diners, però que se serveixen sense contemplacions de la feblesa o de la vanitat del mascle- són molt bones al llit; però la majoria, tal com ja assegurava Pla, acusen el company d’obsés sexual quan aquest suggereix una tímida superació de la rutina per tal de  reanimar el cadàver. “Només penses en això”, diuen. I Pla ho tenia molt clar: efectivament, els homes no podem pensar en res més fins que no tenim això resolt, senyora. I l’avantatge de les prostitutes és que quan s’ha resolt això, ja està tot resolt. Amb les dames honestes mai no queda res del tot resolt.

Discreció, això sí. Molta discreció. Hem de ser discrets. I fer allò que tinguem ganes de fer sense, però, molestar ningú. És a dir, sense que se n’adonin. Cases de putes incloses. La mar de discretes.

La marca de l’esclau

Ja sé que sovint em repeteixo. Però hi ha dies que no sabria pas què dir que sigui nou. Sobretot perquè continuem vivint esperant que ens passi alguna cosa que no passa, que no acaba de passar. No hi ha una consciència precisa de quina cosa deu ser aquesta cosa. Rompre, potser, la present rutina i el tedi quotidià de la repetició de sempre el mateix. Però, ¿que hi ha res més? Potser només el fil invisible del qual penja tota esperança. Ens creiem, de vegades, importants, però som molt petits i tot penja d’aquest fil tan i tan prim. Hi ha la propina de què parlà Pla si aquest fil de moment no es trenca. No us preocupeu del dia de demà, diu l’evangeli de Mateu, que el demà ja portarà la seva pròpia preocupació. Cada dia és el que compta. Cada dia ja en té prou amb els seus maldecaps. Però ara la gent creix massa de pressa i no hi ha paciència ni tendresa. Tendresa. ¿Què faries amb la teva vida, i com l’endreçaries, si no sabessis el teu deure quotidià? El teu deure amb tu mateix i amb els altres que t’envolten, amb els qui estimes i t’estimen. L’herència que rebem ja no és l’esperança dels avis ni la paciència dels pares. Un món millor!, diem. Vanitat. Sobretot perquè, a l’altra banda, hi ha aquell vell ordre que entre d’altres coses explica Joseph Roth al monumental La Marxa de Radetzky (Proa, 1985). Un ordre vell representat per un avi, l’avi Trotta, tot ell dipositari d’uns valors segurament ja perduts per sempre. “-¿Com va el comandant Marek? -Gràcies, papà, es troba molt bé! -¿Continues tan dolent en geometria? -Gràcies, papà, vaig millorant! -¿I llegeixes llibres? -I tant, papà!…”

Som, però, un poble ocupat, això sí. Un poble amb la ment colonitzada. Un poble que no és lliure. I ara, a més i per si no n’havia prou, amb un que va ser monarca i que se n’ha anat diuen que no saben on i que, però, -diuen també- es manté a disposició de la justícia, no fos cas que hi hagués damunt seu res de sospitós. I tothom tranquil. O, si més no, això és el que de moment sembla. La força, un cop més, només se’ns en va per la boca. I, encara, tal com l’altre dia recordava Narcís Garolera, aquestes paraules de Tàcit: la marca de l’esclau és parlar en la llengua de l’amo. I és que, certament, no es pot pas dir que hi hagi gaire res de nou.

El manteniment de la merda estable

El Regne d’Espanya ja ho està, de trencat. No sé exactament quants som, 2 milions o més, no hi ha manera de saber-ho. No ens recuperarà mai més, aquest Regne que dic. Ve de molt lluny tot això i ara som on som. Ja Pla ho deixà escrit a les Notes Disperses II, que ara es diu “Fer-se totes les Il·lusions Possibles”: Espanya…és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques…Fa l’efecte que les autoritats estan proposades que no es produeixi, en aquest mur que aguanta la merda, una qualsevol fissura, una resquícia qualsevol…Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable. Més d’un i de dos murs han acabat caient, però. Quan hom menys s’ho esperava.

Hores de reposar

Els Dietaris d’Estelrich en què les repeticions no tenen mai l’encís ni l’interès de les primeres vegades, aquelles vegades que Eros coronava sempre el dia. No deixa de ser cert, però, que, si fa falta treballar i brillar per l’esperit, la cosa millor és instal·lar-se en la castedat. Tampoc és que costi tant. I menys encara veient i adonant-te de com va tot avui, que el sol fet de ser mascle pot ja aixecar sospites. I, encara, aquella altra semblança que fa que tampoc a mi, les coses que m’interessen, no m’agradi visitar-les en ramat. I sí: tothom té el dret de viure la vida que és capaç de viure. De fet, sóc ja en aquella edat que el llit és la salut. Si hi passes deu o dotze hores cada dia, faràs anys. Hores de reposar, doncs. I mira que les batzegades del cor siguin normals. (Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles, pàgina 175).

Tenir un rei al cos

Més mots i expressions que han anat caient en desús. Cucanya, per exemple. O el fet de tenir un rei al cos. Cucanya no es refereix només al pal llis i ensabonat a través qual cal enfilar-se o caminar per tal de fer-te, com a premi, amb l’objecte que hi ha lligat en un dels seus extrems. No, no és tan sols això. Hi ha l’expressió país de cucanya com a referència a la suposada abundància de tot o, dit altrament, en què tot és xauxa o et penses que ho és i sense que cap esforç o sacrifici faci falta. En aquest sentit, “…la pluja és la riquesa d’aquest país, deia Pla al volum Les Hores (pàg 347-348). En realitat, les hores de sol i l’aigua constitueixen la seva riquesa més autèntica. I la veritat és que dic tot això en veu més aviat baixa per no empipar les persones, cada dia més nombroses, que viuen de la cucanya del turisme, a les quals les pluges d’agost i setembre han engavanyat considerablement. ¡Què hi farem! La gent té un rei al cos i, si podia, adaptaria el sistema del món als seus propis interessos. Hi ha persones que es pensen que l’home, l’ésser humà, és el rei de la naturalesa. ¡Pobra gent!”

Vigílies d’Alsàcia.

Un tercer camí

Pla. Fer-se totes les Il·lusions Possibles. Any 63. En el sistema de societat en què vivim, només hi ha dos camins: o dedicar-se, en el tracte amb la gent, a l’estricta i habitual comèdia o practicar una forma o altra de presència pròpia i autèntica, o sigui, a la follia. Gairebé tothom està adaptat a la primera manera i fins i tot hi ha qui practica la follia com una comèdia. Molt bé. sinó que un servidor n’hi afegiria encara un altre, un tercer camí: aquell que consisteix a no veure ni a ser vist.

L’amor és la jungla

M’acabo de comprar a Amazon un llibre que no apareixerà fins el 22 d’aquest mes de novembre, que és dimecres que ve. Anava a dir que amb prou feines si hi ha res que encara em faci il·lusió. La veritat és, però, que aquest llibre me’n fa. Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Josep Pla. Destino, segons edició de Francesc Montero. Ple de coses sobre els anys 50 i 60 del segle passat. La vida, la beguda, els autoretrats, periodisme i escriptura, l’Església, Catalunya-Espanya, els catalans, personatges…Ja m’hi veig. Com quan em parlen, o sento parlar, de felicitat i aleshores la sola carrincloneria de la paraula ja em fa rebentar de riure (avenç). En fi, estones de plaer a l’aguait.

I és cert, també, que els vespres de dilluns m’aporten igualment brins de gust i d’il·lusió. Vull dir les sessions de l’Ateneu que aquest curs dediquem a la lectura lenta i calmada d’Incerta Glòria. Una desena de participants la mar d’interessats. No és gens estrany. Com quan l’altre dia llegíem a la segona part del llibre gloriós les paraules de la Trini Milmany adreçades per carta al grandiós Juli Soleràs quan representa que aquest li havia demanat que es casessin, sabent com sabia que ella era la parella del seu amic de l’ànima, en Lluís de Brocà, i amb qui tenien ja un fill, en Ramonet. Perdona, Juli -escriu la Trini: potser t’ofenc parlant-te així, però és precisament a causa de l’admiració que et tinc que sento absurda la teva proposició. Tu ets massa intel·ligent; i l’amor és la jungla. Una parella de feres que udolen arran d’un abisme….De manera que jo voldria estimar-te amb tota l’ànima, però amb res més que l’ànima. I no obstant, sento que estimar amb l’ànima i amb res més no és estimar, que no hi hauria mèrit en una amor així per massa fàcil. I aleshores sento que estimo més que això, però m’hi perdo.

Sí, coses com aquestes puc dir que encara em fan il·lusió. Aquesta pregunta que la mateixa Trini escriu a en Soleràs. “Un amor fet de confiança i de repòs, un amor de germà i germana”, ¿és possible un amor així?

Dames honestes

Els retrets de certa mena de noies. Sempre els mateixos (retrets) i sempre amb les mateixes paraules. Tant és el temps que faci de les coses. Amb elles cap exercici de bona voluntat no serveix mai de res. De manera que abandono tota esperança i penso en un text d’ara fa 10 anys que parlava del moment que algú va dir a Josep Pla que no podia comprendre que un home com ell pogués dedicar tant de temps de la seva vida a freqüentar les prostitutes. I de la seva resposta en el sentit que d’això només se’n podia sorprendre qui no en tenia l’experiència. Deia que no hi ha sensació física més intensa que la que pot provocar en el cos d’un home una puta experimentada i que, a més, es tracta d’una emoció sobreexcitada pel calfred del risc. Algunes senyores decents -és a dir, aquelles dones que no cauen en la baixesa d’acceptar diners, però que se serveixen sense contemplacions de la feblesa o de la vanitat del mascle- són molt bones al llit; però la majoria, tal com ja assegurava el mateix Pla, acusen el company d’obsés sexual quan aquest suggereix una tímida superació de la rutina per tal de reanimar el cadàver. “Només penses en això”, diuen. I Pla ho tenia molt clar: efectivament, els homes no podem pensar en res més fins que no tenim això resolt, senyora. I l’avantatge amb les prostitutes és que quan s’ha resolt això, ja tot queda resolt. Tot. Amb les dames honestes, en canvi, no hi ha mai res que quedi resolt del tot.

I ja fa vint-i-sis anys (ara ja més de 36) de la mort de Josep Pla. Els va fer el dia de sant Jordi. I aviat en farà tres (ara ja 13) de la de Guillem Simó, que també el celebrava i el commemorava en tants i tants fragments del seu immens En Aquesta Part del Món!

Ningú liquidarà la democràcia espanyola!, sentencia el seu president, Mariano Rajoy. Un ningú que et fa pensar en l’Ulisses de l’Odissea i en el personatge Settembrini de La Muntanya Màgica quan Thomas Mann li fa dir que la democràcia no té, precisament, cap altre sentit que no sigui el de corregir individualment qualsevol absolutisme estatal.

 

El passat del país

La lluita contra l’oblit. Arran de la lectura del número 845 de la revista Ínsula, i de l’article que hi publica el professor i historiador Jordi Canal sobre Josep Pla i els pagesos…, repasso a consciència el prefaci de Retrats de Passaport (volum 17 de l’O.C.). I efectivament: Si no sabem quin aspecte tingueren els nostres avis, quina cara presentaven, com foren, ¿quina idea podem tenir del passat del país? Tot és oblidat, tot són ruïnes…De manera que el gran problema d’un escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra l’oblit. L’oblit del que som i d’on venim. I el dret d’autodeterminació que no es reconeix pas a tothom i només poden reclamar-lo els pobles amb una cultura, i una llengua, i una història diferenciades, tal com podem llegir a l’esplèndida entrevista feta al director del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat de Stanford, Joan Ramon Resina, que publica VilaWeb. Només amb la queixa de regió cansada de pagar no anem enlloc. És el més important i convé no oblidar-ho. Però torno a Pla, ara al volum 8, Els Pagesos, i a l’article de Canal que deia. El pagès, el pagès que cultiva la terra i en viu. El pagès que no serà mai ni un llaurador ni un camperol, sinó una figura humana personal, perfectament individualitzada i distinta. Un pagès és un pagès i res més que un pagès tal com clarament indica aquest mot intraduïble. Res a veure amb cap cosa general o universal -m’horroritza tot allò que es considera universal. Parlo dels pagesos d’aquest país, Catalunya, aquesta classe que té, com a constitució bàsica, el romanisme, el dret romà, el contracte feudal, les guerres camperoles que la ruptura del contracte feudal ocasionà i la lliure contractació que s’instaurà com a reflex de la revolució francesa. És de tot això, del que es tracta. Dels fonaments d’aquest present que vivim. I també de la importància dels notaris -la història, tota ella, és a les notaries-, i d’aquell avançar legal, i no revolucionari, de la propietat. El passat del país. I el viatge que no s’acaba.