Novament he aconseguit enganyar-los

Viure i treballar fins que arribi l’hora del repòs final. Cloenda sublim de Txèkhov a L’Oncle Vànya i més, encara, si és Josep M. Pou qui la diu i la interpreta. Models que no cal conèixer personalment, potser fins i tot és millor no conèixe’ls personalment, no fos cas. La mateixa sensació que em fa la figura de Fernando Fernán Gómez, sinó que ell ja és mort malgrat continuar viu a través de tantes pel·lícules, algunes obres mestres, o gairebé, com per exemple El Viaje a Ninguna Parte en què hi ha aquella escena on el personatge que representa fracassa estrepitosament a l’hora d’intentar convertir-se en actor de cine vist i comprovat que la companyia de teatre ambulant que dirigeix ja no té cap futur. I el cas és que no fa gaires dies hi hagué una Contra de L.V. que reproduïa una entrevista a Josep M. Pou en què en un moment determinat aparegué el nom de Fernán Gómez. “Novament he aconseguit enganyar-los”, diu que deia aquest últim. “Essent, com sóc, un actor pèssim, aconsegueixo que es creguin que sóc el millor. Mira si n’arribo a ser, de bon actor”. Grandiós. Aquesta aparent humilitat que tantes vegades serveix de disfressa del punt de vanitat necessari per poder continuar vivint i treballant fins al final de tot.

Fins a l’hora del repòs final

Ves que no anéssim del tot errats i que la normalització que tant sembla que reclamem al món del cinema no fos la que ara mateix impera, gairebé tot en castellà ja sigui que es tracti de les versions originals com de les subtitulades. És veritat que un país no existeix sense un audiovisual potent, però també ho és que tampoc no existeix sense que sigui fet i exhibit en la llengua d’aquest país que volem. Ens omplim la boca de tot això d’estendre l´ús social del català i no sembla que hagin servit de gaire aquests 30 anys del que en diem immersió lingüística a les escoles. Sí, potser sí que tothom, o gairebé tothom, sap aproximadament la llengua. L’ús, però i per desgràcia, és tota una altra cosa. Aquest carro que costa tant de bellugar, deia ahir Enric Gomà. I costa tant perquè no hi ha coratge, altrament dit collons, ni projecte, ni poder. I no cal dir que tot això que passa amb la llengua i el seu ús en aquest món del cinema és de totes totes extensiu al de la Justícia i a tants d’altres sectors. Ment colonitzada. Ho explica la mar de bé, em sembla, Eva Pou en aquest article de l’Ara. En fi, premi Gaudí d’Honor (Miquel Porter i Moix) a Josep M. Pou. Del tot merescut. Viure i treballar fins a l’hora del repòs final, aquell final sublim de l’Oncle Vanya. I el record per aquell Benvinguts a la República de la Llibertat i del Bon Humor! Tant de bo no triguem gaire a poder repetir-ho de manera definitiva. Sisplau!

Seguir el ramat

Parlar, conversar, discutir, mirar de raonar amb la raó i el pensament i, sense fanatisme, desenvolupar cadascú les seves pròpies idees. Aquest seria, potser, l’ideal. Un ideal del tot oposat al de tota aquesta colla de bajans, toca-hores i beneitons tan difícils de suportar. Tenim el que tenim, i prou. Aquesta minúscula capacitat d’expressió, de pensament i de crítica, minúsculs còdols pensants i fugissers. Compte!, que no ens ho prenguin. La sòbria tendresa de dos vells amics que es retroben i el plaer d’aquest Sòcrates que encarna Josep M. Pou (impressionant) i el verí injust que avança a través del seu cos, del cos de Sòcrates a la vetllada del Romea. Ens pensem que sí, però no hem avançat gaire des d’aleshores. Tampoc des que R.W.Emerson (1803-1882) deixà dit que és fàcil viure en aquest món segons l’opinió que aquest món té d’ell mateix. I que resulta fàcil, també, viure en societat segons l’opinió que aquesta societat té d’ella mateixa. Que és molt fàcil seguir el ramat. Però que el mèrit veritable, allò que fa que un home pugui ser qualificat amb l’adjectiu de gran, de gran home, consisteix a conservar dolçament, enmig de la multitud, la independència de la soledat. I també, si fos possible, del silenci.