Farsants i demagogs

El diccionari etimològic de Joan Coromines, de la fiabilitat del qual no crec que es pugui dubtar, explica que la paraula “home” ve de “humus”, que és un substantiu femení que significava “terra” o “sòl”, cosa que no pot ser més neutre. I d’aquí ens ve també “inhumar” o “exhumar”. Hi ha, tanmateix, totes aquestes ànimes de segona mà esforçades a tergiversar el llenguatge i a forçar-lo fins als límits del ridícul, molts polítics principalment. “Ciutadanes i ciutadans”, així, amb el femení en primer lloc, només faltaria, perquè són uns cavallers o, si més no, volen passar-hi. “Les catalanes i els catalans…”, que lleig! Colla de farsants i demagogs de poc refiar. Traductors (i traductores) políticament correctes que quan en anglès llegeixen workers els falta temps per escriure “treballadores i treballadors”. És igual, tant és, ells (i elles) tenen decidit que el llenguatge és masclista i sexista i que en la parla la dona resulta invisible (quan seria més exacte, en tot cas, dir que resulta inaudible). La llengua no pot ser ni masclista ni sexista, només pot ésser-ho l’ús que se’n faci. Ignorància, pura ignorància i carrincloneria. Quan diem “l’home” (el terrós, o terrenc), així en general, diem exactament el mateix que quan diem “l’ésser humà” o “la humanitat”, coses totes dues que als feministes professionals i a ultrança els semblen, contradictòriament, la mar de bé. Doncs, escolta, tant “humà” com “humanitat” deriven exactament “d’home”. “Homicidi”: mort, a mans d’un altre, de qualsevol membre de la nostra espècie, home o dona. I no sé ben bé per què recordo ara aquella ministra andalusa, justament de Zapatero, any 2008, ministra d’Igualtat ni més ni menys, Bibiana Aído, tan justeta ella, pobreta, i aquell seu “…los miembros i las miembras de esta comisión“, no sé per què la recordo ara, aquesta persona. “Persona” que, per cert, és femení, oi? Jo sóc home, és a dir mascle i, malgrat tot, persona. Suposo, vaja. Ara que, tal com va tot, podria molt ben ser ser que no. Vull dir que potser no del tot.

Posats a fer

No disposo, encara, de cap exemplar de la nova Gramàtica de l’IEC. Tampoc de cap opuscle sobre les noves regles ortogràfiques. El que en sé és a través dels textos i articles que han anat apareixent aquestes últimes setmanes. I la sensació que em fa tot plegat és que anem, gairebé a marxes forçades, cap a la dissolució definitiva. Arribat el moment, suposant que arribi, ja no caldrà parlar de quina llengua haurà de ser oficial i quina no, o si totes dues. No caldrà: tot anirà derivant cap a una d’única, el català dissolt del tot en el castellà i, aleshores, la independència ja no m’atraurà ni m’interessarà gens, gens ni mica. Quan una llengua viu supeditada, com és el cas del català, no li és possible una evolució lliure. Incorpora manlleus de l’altra que la té subjecta i, senzillament, es desvirtua. I el que em sembla més gros de tot és que una cosa així es fomenti, s’endreci i s’aconselli des del mateix Institut d’Estudis Catalans. Un servidor el català el va aprendre a casa, sense gramàtica ni res -la llengua la teníem prohibida, cal dir-ho i recordar-ho i tenir-ho ben present-, i amb la colla d’amics. Força temps després, amb les primeres classes, clandestines, als Salesians de Mataró. I, finalment, ja durant aquells primers anys de l’anomenada transició, atenent les lliçons de professors insignes com Joan Solà (acs) i Joan Veny, sobretot ells dos, i accedint a lectures com ara Lleures i Converses d’un Filòleg, de Joan Coromines, o la Gramàtica Catalana de Francesc de Borja Moll. I la veritat és que ara em costa molt entendre cap on anem, cap on ens volen fer anar. Perquè d’una banda no hi ha manera que barco sigui admès i, en canvi, no seria gens estrany que, tal com va tot, arribem a admetre *Nit Bona i *Nit Vella ara que som ja a tocar de Nadal i Cap d’Any. Posats a fer…potser ja no vindrà d’aquí.

Hauríem de reivindicar tot el que hàgim de menester

Han passat més de 5 anys, però em ve ara a la memòria aquest petit text del 9 de feber del 2009, dilluns. Cada vegada m’agrada més aquesta expressió. Haver de menester. És menester. Coromines la té ben documentada al seu DECLC. Del llatí ministerium, servei, ofici, càrrec, professió, funció. I documentat ja al s. XIII com a menestir i mester. I és d’aquí que prové menesterós, menestral, ministre, ministeri, ministerial, administrar, subministar i un etcètera força llarg. Menester: allò que hom necessita. Haver algú de menester alguna cosa, la independència, per exemple. O fer menester a algú alguna cosa, diu el DIEC, en el sentit de caldre-li, ésser-li necessària. Em plau de reproduir ara aquest text que dic. No hauríem de perdre res del que ens sigui genuí. Hauríem de reivindicar tot el que hàgim de menester. I conservar-ho, i no perdre-ho encabat. I el reprodueixo, sí, a pesar que falten ja persones que llavors encara hi eren. I les apreciàvem.

Haver de menester

Dilluns, 9 de febrer de 2009

Matí de diumenge, pràcticament migdia, al bar llegint diaris. En tinc uns quants damunt la taula. Naturalment, només en llegeixo un. De sobte un noi, un noi no gaire ben vestit, de fet una mica amb aquell aspecte de trinxeraire, pantalons d’aquells tan baixos, sense pentinar, un noi, però, que com que veu que, a banda del que llegeixo, damunt la taula hi ha altres diaris, assenyalant-ne un de concret, em diu: “Perdoni, que l’ha de menester?”. Jo ja l’havia llegit, i se l’ha endut, és clar. M’ha fet content, però. Haver de menester, ha dit. No tot està perdut. Som vius, encara.
L’article de Porcel a L.V.: “…Catalunya no és un mite ni una casposa derrota, Catalunya ha de ser un dia a dia pletòric, incrustat en la societat, amb la il·lusió que la seva maduració assoleixi el demà.” L’article és un elogi del Palau de la Música, però he aplaudit interiorment el paràgraf. Paràgraf que acaba amb una cita d’Ausiàs March: “En lo no-res no pot haver espera”. Tanta gent que diu que no creu en res, tanta gent que ensenyen a no creure en res. I tanta gent que tampoc, doncs, no poden esperar res.   

El poema de la llengua

Enric Sòria i Vicent Sanchis, presentats per Bernat Dedéu, explicaren ahir de manera brillant a l’Ateneu Barcelonès la correspondència que mantingueren Joan Sales i Joan Coromines. El poema de la llengua, l’Onomasticon, els Lleures i Converses d’un Filòleg, el Diccionari etimològic i complementari de la Llengua Catalana. Sales a Coromines: Vós feu el poema de la llengua. I el vell debat encara no acabat del tot. Llengua refinada versus llengua que ha d’arribar al poble perquè s’hi senti identificat. L’hàbit social de llegir en català, novel·la, teatre, cabaret, cinema, ràdio. Superar, deien, els 3000 benemèrits que compren llibres en català. Ara s’han superat aquests 3000, però tampoc no som gaire més enllà. La decepció i desesperació de Sales en veure que joves novel·listes catalans es decantaren pel castellà arran de la convocatòria de premis com el Nadal i d’altres. Fer una llengua flexible, variada, accessible a la gent i a la propaganda comercial. Versàtil, pròxima, urbana. I l’acceptació de “barco”, és clar, però també amb la persecució de “lis” com a plural de “li”. Els sistema dels pronoms febles. I la discussió sobre les preposicions “per” i “per a”. Depèn de nosaltres la llengua. Depèn també de fins a quin punt serem capaços d’abandonar el lleig costum d’usar el castellà a la mínima sospita que la fesomia d’algú ens resulta forastera. Al capdavall, el problema de la llengua és com el de les gallines, que la de sobre sempre es caga al damunt de la de sota -digué Sanchis. I es parlà també, cap al final, de la delícia d’aquest exemple molt més recent que és El Malentès del Noucentisme, de Toutain i Pericay, tot i que ells hagin ara abandonat el barco i el llibre sigui pràcticament introbable.