Les trames que mouen el món

Ignoro la quantitat de lectors que deu haver-hi entre nosaltres. I no només entre nosaltres. ¿Quants lectors-lectors deu haver-hi al món que avui vivim? No vull pas dir que ser lector et faci més bona persona, no. Lectors empedreïts han arribat a ser autèntics criminals. Però llegir, les estones que dediques a llegir coses que t’agradin i t’omplin, representa sempre recolliment, silenci, concentració, gaudi del bo. I entre els joves, ¿com funciona tot això? Perquè mentre van a estudi potser sí que poc o molt encara llegeixen. Tanmateix aquells per als quals la lectura l’han entesa sempre com una obligació, a la que deixen els estudis, abandonen també, i potser per sempre, la lectura. Ni diaris, ni revistes, ni res de res. Una paraula, o una sola frase, moltes vegades val més que mil imatges. No ens enganyem, però. Ara ja tenim pràcticament més d’una generació que ha nascut amb un telèfon d’aquests que se’n diuen intel·ligents (??) a la mà o la butxaca. I aquests segurament després de l’escola ja no llegiran mai més. Si no és -i l’esperança és gairebé nul·la- que féssim cas a tots aquests especialistes que diuen que aquests aparells no haurien de ser permesos a les aules. No per res. Sinó perquè ja sabem el que passa. Es fan servir per a qualsevol cosa excepte per a aquelles per les quals podrien ser útils i necessaris. Maledicència de les xarxes anomenades socials. La possessió d’aquestes coses moltes vegades significa el final de la llibertat. Ara a Barcelona han reobert una llibreria de renom. No sé quants metres quadrats tots de llibres en català. Enhorabona. No hi estat encara. Però he llegit algú que diu que hi ha música. I que molesta mentre vols dedicar-te a allò que es fa a les llibreries, que és regirar llibres i fullejar-los i ensumar-los. ¿Cal que hi hagi música, a les llibreries, com si es tractés d’un supermercat més? Ja dic que no hi he estat i que només parlo d’oïdes. M’agradaria, però, que no fos veritat. Llegir, llegir i llegir. No sé les vegades que ho he dit. Un llibre et porta a un altre. Igual que un autor et porta també a un altre. I així successivament. I un dia, potser, arribes a Ellroy, James Ellroy, i aleshores t’adones d’una cosa fonamental. T’adones de les trames que mouen el món. T’adones, per exemple, de fins a quin punt és del tot possible que algú sense estudis. malgrat haver estat ministre del Regne d’Espanya, President de Catalunya i Senador, també del Regne d’Espanya, és clar, pugui arribar a ser conseller d’una companyia que administra el gas que necessiten gairebé 47 milions d’habitants. I amb un sou estratosfèric per no haver de fer pràcticament res. 10 reunions anuals, sembla. I no hi ha ningú que en digui res i així passa absolutament desapercebut Aquestes trames, deia. Veritable virus i microbi d’ara mateix que no hi ha manera de treure’ns del damunt. I sempre mirant cap a una altra banda. Com si no fos una vergonya de les més grosses. Perquè és clar que n’hi ha d’altres, de vergonyes, només faltaria, es tracta de l’espècie humana. Puc dir, per exemple, que jo sóc blanc, però que podria perfectament haver estat negre. O groc. O vés a saber. No triem el color de la pell. Igual que tampoc no triem el nom que tenim ni els cognoms. Ni l’any que naixem. Ni els pares que tenim o hem tingut. Ni res de tot això. ¿Qui, i què, ens pensem que som? ¿On ens pensem que anem? No vagis tan de pressa, deia Groucho Marx, que no anem enlloc. Malgrat totes les trames hagudes i per haver no només als EUA. I perdoneu que no m’aixequi!

Només la sang

Gener 1942. Los Angeles trontolla després del shock de Pearl Harbor. Pluges torrencials assoten la ciutat. Les autoritats confinen els japonesos que viuen al país en camps d’internament. A Griffith Park un cadàver queda al descobert després d’una terrible esllavissada. Tot plegat, un primer auguri que el caos s’acosta. I, així, hi ha un incendi violent i un robatori de lignots d’or. També traïcions quintacolumnistes en territori americà. El país mateix engendra nazis, comunistes i estafadors disposats a fer negoci a costa de les diferències racials. Auge del populisme que, per cert, ja sabem exactament de què va. Dos policies apareixen morts en un tuguri. I tres homes i una dona assisteixen a una important cita amb la Història. El primer, Elmer Jackson, és un agent corrupte del departament d’Antivici, proxeneta i recader del cap de policia de Los Angeles. El segon, Hideo Ashida, és un geni de la química forense, que ja coneixem d’altres històries, i que és víctima de l’odi general envers els japos. I el tercer és Dudley Smith, que també coneixem (i de qui el susdit Ashida, marieta, està enamorat), que és un home dur del Departament de Policia que ara treballa al Servei d’Intel·ligència de l’Exèrcit i que ha anat desenvolupant inclinacions clarament feixistes. Un personatge que va tan sols a la seva i que mira, a més, d’aprofitar-se de situacions diverses per senzillament enriquir-se. I, finalment, la dona que deia. Joan Conville, tinent de l’Armada que ha abandonat la carrera militar i ara fa d’avantatgista del tot descarada per mirar de treure el màxim de profit de la guerra. En fi, Kay Lake torna també a aparèixer-hi. I també d’altres, nombre innombrable de noms i cognoms en aquesta altra història de James Ellroy, Aquesta Tempesta (Esta Tormenta, de fet, no hi ha traducció al català, Literatura Random House, traducció de Carlos Milla Soler), continuació d’aquella impagable Perfidia, qua fa uns dies ja vaig esmentar i que totes dues formen part del que en teoria ha d’acabar essent el 2n Quartet de Los Angeles en què l’autor té pensat recórrer els anys de la segona Gran Guerra al seu país. Tot una barreja d’atrocitat, de tendresa i també d’elegia. I tot el silenci, atenció i paciència que fan falta per recórrer les 683 pàgines de què es compon. “Només la sang mou les rodes de la història.” Aquesta cita de Mussolini, Il Duce, a l’inici de tot.

Perfídia

Va ser a l’Institut de Sant Just, ja fa temps, que Joan Puig, professor de Dibuix i cinèfil de categoria, em va comentar que acabava de veure una pel·lícula que li havia semblat grandiosa: L.A.Confidential. Em va faltar temps per anar a veure-la i donar-li tota la raó. Captivador thriller de corrupció policíaca, crims i fascinació dins el món tan glamourós de Hollywood. El director va ser Curtis Hanson, el 1997, i el repartiment va incloure Kevin Spacey, Russell Crowe, Guy Pierce, una Kim Basinger la mar d’atractiva i misteriosa, i James Cromwell i Danny DeVito entre d’altres. Complicada trama d’assassinats, suborns, diners fàcils, ambicions. Com si et donessin la benvinguda en aquell món tan tèrbol de L.A., un món on tot se t’apareix com a confidencial i absolutament secret. Des d’aleshores l’he tornat a veure no sé quantes vegades. Però la veritat és que aquesta pel·lícula em va servir sobretot per descobrir un escriptor que no coneixia i en l’obra del qual, del mateix títol (1990), es basa aquesta pel·lícula que dic. Per cert, que li he perdut la pista, a en Joan Puig.

Ellroy, James Ellroy, sí. Nascut a Los Àngeles el 1948 i del qual tinc ara mateix a casa 9 dels seus llibres. I no són pas tots, naturalment. Vida difícil i complicada, la seva. No hi entraré ara. Sempre recordo, però, aquella entrevista que li féu Xavi Ayén ara farà 5 anys arran de la publicació de Perfidia (Literatura Random House), en castellà: “Estimo els polis, algú ha de disparar contra els dolents”. “I segueixo les instruccions de Déu, que em va dir: ‘Ellroy, noi, fes la teva feina, reflecteix la vida tal com és'”. “Sí, Senyor, li vaig responfre”. I mira. Fa mes i mig, ara, que estic amb Perfidia, justament. Un llibre de 775 pàgines. No pots córrer. Si ho fas, arriba un moment que no saps on ets i aleshores has de tornar enrere. Tot és ambientat el 1941, quan els americans van cremar camps d’internament per tancar-hi els seus conciutadans d’origen japonès, sospitosos de quintacolumnisme i també perquè s’acabava de produir l’atac a Pearl Harbor. Los Àngeles, un cop més. I ple de traïdors i alhora víctimes, i aquella línia tan fina entre el que és correcte i el que és incorrecte. I un batibull de personatges i la manera com el narrador accedeix als seus pensaments i els transcriu i ens els fa arribar . Entre els quals el delit de Kay Lake i les entrades del seu dietari que queden incorporats a la història. Una meravella. Ell mateix, Ellroy, reconeix que es tracta de la seva creació de ficció més important. I la defineix com a plena de vitalitat i en destaca el llenguatge ric i pintoresc, de vegades fins i tot ridícul, també el seu intel·lecte. Jove, frívola, sensual, divertida, intel·ligent i boja. Tot alhora. Fantàstic resseguir com es preocupa del seu aspecte, de la roba…Llegeixes i llegeixes, i t’adones que sí, que ella (Kay Lake) és, a més, l’única que té pilotes de debò. En fi. Llegeixin Perfidia. I ja ho veuran. “Muuuu-jer, si puedes tú-con-Diossss ha-blarrrr…” Aquesta versió en castellà del bolero que li ha servit de títol per al llibre i la història que hi explica. Calma, molta calma.

La traducció al castellà és de Carlos Milla Soler. Quina feinada i com de bé se’n surt! Aprofito, però, un cop més per dir que tan sols hi ha dos llibres d’Ellroy traduïts al català. Que jo sàpiga, A la Caça de la Dona (Angle Ed.) i Els meus Racons Foscos (Biblioteca Andreu Martín). No sé per què. Ah, calla! Potser és perquè el català és llengua de burgesos! Beneits!

“L’imminent apocalipsi no és obra nostra. Hem estat bons ciutadans i no sabíem que se’ns acostava tot això”. (pàg. 141)

No envegis mai l’home violent

  1. Llegir Ellroy i, malgrat tota la violència física i verbal que conté, estar segur del tot que no es tracta pas d’apologia de la violència. Estats d’ànim i circumstàncies de la història passada i també present. Ellroy no és cap apologeta de la violència, al contrari. És una lliçó permanent en l’aprenentatge fonamental de saber distingir d’una vegada el bé i el mal. I saber triar el bé. I combatre, sí, combatre el mal. El que passa és que Ellroy, o el llegeixes directament en anglès -i aleshores n’has de saber molt i molt-, o bé gairebé sempre en castellà. El tenim molt poc traduït al català. Que jo sàpiga, tan sols Els meus Racons Foscos (Biblioteca Andreu Martin) i A la Caça de la Dona (Angle Editorial) tenim en català. Res del Quartet de L.A., ni La Dàlia Negra, ni cap altra cosa. Però parlo de Perfídia, ara, llibre del 2014 i publicat aquí l’any passat. Sintaxi d’amfetamina. Impecable traducció de Carlos Milla Soler. No envegis mai l’home violent ni triïs cap dels seus camins. Aquest introit dels Proverbis. I el pèrfid és el traïdor envers els qui confien en ell. I la perfídia, la qualitat (defecte) del pèrfid. 780 pàgines en què no i ha manera de distingir els bons dels dolents senzillament perquè, de bons, no n’hi ha cap. Tot és èpica del crim i la depravació que et corprèn. L.A. 1941. Bombardeig japo de Pearl Harbour. El detonant. Por, sospita, morts a mansalva. Gènere humà en situació límit. Com aquell terra que feia de llit, i les estovalles que servien de llençol. El coixí era el coixí pres d’una butaca. Instrumental desinfectat amb bourbon Old Crow. I aquell algú que fumava per encobrir aromes inexplicables. Aromes de sang i de sintaxi d’amfetamina. Bisturís, ganivets, fils de sutura, serra per serrar ossos. I després, més endavant, el pòmul escapçat fins a la galta i la sang assecada, eixugada, amb tovallons de paper. I la necessitat de mantenir-te a distància dels esquitxos mentre aquell xinès, o potser japonès, separava els tendons amb la punta d’un llapis. I parlaven d’eugenèsia aleshores, la branca de la medicina que estudia els factors socialment controlables que poden augmentar o disminuir les qualitats racials de les generacions futures. En parlaven com a tendència del futur d’aquell temps d’aquesta novel·la impressionant. Ara fa 75 anys. Bé, 78 de fet. O 81, ja.

Fer el pitbull

M’encanta Ellroy. I no solament a causa dels seus llibres. M’encanta també llegir-lo a les entrevistes que li fan. Com la que ahir mateix publicà L.V. (Xavi Ayén). El motiu fou parlar de la seva última novel·la, Perfidia, de la qual no hi ha (espero que de moment) traducció catalana i sí de castellana, publicada per Literatura Random House, que ja va per la segona edició. Personatges que són (som) tots traïdors i alhora víctimes d’un seguit d’afers amorosos i polítics. I que se senten també traïts en la seva identitat nacional. I Kay Lake, aquesta noia de qui és impossible no enamorar-se. La seva vitalitat, el seu llenguatge, ric i pintoresc, de vegades ridícul, el seu intel·lecte…És més gran que la vida, ningú no pot ser tan jove, frívol, sensual, divertit, intel·ligent i foll alhora. Aquesta noia que es preocupa pel seu aspecte, la seva roba, i alhora és l’única que té pilotes de debò. El sentit de l’humor i la libido. I és que hi ha una línia molt fina entre el que és correcte i el que és incorrecte. La paranoia de la por irracional d’alguna cosa, de la que sigui. A Perfidia hi ha uns paios, a més, que els has d’estimar, no pots no estimar-los, són els meus homes durs, els meus polis, i jo els estimo de debò. Pam, pam, pam! M’encanten els policies! Disparen contra els dolents, algú ho ha de fer. I, sisplau, els demano, a tots els qui llegeixin aquestes meves paraules, que no es creguin res del que publica la premsa nord-americana sobre la brutalitat dels policies. Una premsa que no fa sinó que escriure ximpleries, una darrere l’altra. (I en aquest punt jo no puc deixar de pensar en Salou, mossos com sempre sota sospita). ¿I que si sóc massa ambiciós a la meva edat, em demana? Escolti, jo necessito diners i m’encanta treballar i sóc ambiciós fins al moll de l´os. Adoro tota aquesta merda, en efecte, germà. Em llevo molt d’hora, escric a mà, treballo molt, penso, cavil·lo, surto a comprar, de vegades quedo amb un parell d’amics que encara tinc, m’adormo, m’aixeco i torno a començar. I després, quan vinc a Europa de promoció…faig el pitbull! Chapeau.

Sí, m’encanta llegir coses d’aquestes, de vegades em fan molta falta i les agraeixo. I el que és fotut és que hi estem, en general, tan poc acostumats aquí casa! I tanmateix, si em fessin dir alguna cosa que no m’agrada d’ell, diria que no m’agraden gens aquestes camises hawaianes que es posa.

No sé tocar cap instrument

Tota música és religiosa menys la que es fa actualment al Palau Sant Jordi, que no deixa de ser un ritual bàquic (Jordi Llovet, avui mateix). Molt bé. D’acord. Jo no puc parlar de música, sóc el menys indicat, no en sé gens i a l’escola no en vaig aprendre, no ens en feien classe. Recordo tan sols el cant de la Salve en llatí els divendres i poca cosa més. Després, als Salesians de la segona meitat dels 60 no recordo tampoc cap curs de música. Els himnes del mes de Maria, potser, i més endavant aquell “Ardor guerrero vibra en nuestras voces…” de l’atroç servei militar. Ara bé, ¿podríem viure sense música? Em sembla que no hi deu haver cap comunitat humana que no tingui música. Segurament no es deu poder dir el mateix de les altres arts. Tantes i tantes vegades una determinada tonada se m’ha ficat al cap i aleshores he fet com si no n’hi hagués cap altra al món. I mira que desafino, eh. Tant és. Repetició i repetició. No sabria com explicar-ho. No sé tocar cap instrument, de fet a casa no n’hi hagut mai cap, ni ara ni abans quan érem petits encara. Recordo un oncle pianista, però bé, era una cosa absolutament excepcional i no aconseguí que mai li féssim cas. No sé tocar, doncs, cap instrument, però ara ja no podria renunciar a les sessions privades de Bach, de Beethoven, de Xostakóvitx…I m’emociona llegir com d’insubstituïble és en algú com James Ellroy la música de Beethoven. Escriptura i Beethoven, la seva vida. Diu que potser l’única manera vàlida d’explicar-te una obra és tocar-la repetidament. O, si no en saps, si no tens instruments, sentir-la i sentir-la, fins a fer-te-la teva. Tota música és religiosa -també la sardana que no sé ballar. I Sòcrates cantà abans de morir.

Precarietat física.

Un dels meus

Dormit bé. Més de 9 hores. Sembla que em calia. Em llevo tard. Dia del Treball. Em poso a treballar. A la caça de la dona és un llibre esplèndid. James Ellroy. Estic cansat d’empaitar i seduir, diu. Que bonic quan hom arriba a una certa edat, cada cop més provecta, i pot dir i escriure coses com aquesta. Frases curtes, contundents com ganivetades. Frases amb foc a les venes. Ellroy és un dels meus, és un dels camins. Recordo L.A. Confidential. Llibre i pel·lícula. I tot el Quartet de Los Angeles. Quin plaer tan intens, quina gran tensió i quanta veritat amagada, autèntica crònica de la veritat oculta.

Dia del Treball i alguns es manifestaran. Els sindicats, però, mai no parlen de l’espoli que patim. Els sindicats no m’interessen. Fan més nosa que servei.

Beatificació de Joan Pau II, que és també un dels meus. Pregària. No tingueu por.

He fet la feina que calia fer

No sé com dir-t’ho. M’he comprat uns quants llibres aquesta tarda. Nèmesi, Gargantua i Pantagruel, A la caça de la dona, L’escafandre. Roth, Rabelais, Ellroy, J.C. Llop. I ara, abans d’anar-me’n a dormir, fullejo el dietari de Llop que, com ja t’he dit altres vegades, cada cop m’agrada més. Hi trobo coses com aquestes: “Tu pots demanar-me el que vulguis” o “jo a tu et donaré el que vulguis”. Frases femenines associades a la seducció i que oculten -com la mateixa seducció, les estratègies de la qual estan fetes per no perdre la persona que es desitja seduir- tanta part de mentida com de veritat. Tanta part de mentida amagada per la vida mateixa -que és qui ens ensenya a mentir-, com desitjos de veritat en un fragment de vida distint del que vivim dia rere dia.

Quan apareixes, m’alegra veure’t i he de dissimular-ho.

Ets tu qui em dóna escalfor quan et veig…però no hauria de dir-t’ho, que després et riuràs de mi.

La família, o és burgesa, o és una altra cosa ben diferent de la família.

I ja et dic que no sé com dir-t’ho. Ellroy comença així el seu llibre: “Vaig invocar la Maledicció fa cosa de mig segle”. El dia ha estat un dia normal. He fet la feina que calia fer i n’he quedat content.

¿Te’n recordes? Segur que no, però ja fa 7 anys avui.