Antropologia cultural

De tant en tant toca treure la pols dels llibres i també tota la que hi ha dipositada a les lleixes. Feinada no gens agradable. I lenta, molt lenta. Sobretot perquè apareixen volums que ja ni recordaves que tenies. Com ara, per exemple, aquesta antologia de Lévi-Strauss (1908-2009), l’antropòleg que fou professor de la Universitat de Sao Paulo entre 1935 i el 1939 abans de passar, l’any 1959, a ocupar la càtedra d’Antropologia Social al Collège de France fins que es va jubilar el 1982. Fullejo, suat i amarat, aquest exemplar que dic i m’hi trobo el relat on explica la vida familiar i social dels indis nambikwara -que segur que devia conèixer i estudiar durant aquella estada seva a Sao Paulo. Es tracta d’una d’aquelles tribus amazòniques en què el cap -és a dir, en teoria l’amo i senyor- té tota una sèrie d’aclaparadores obligacions que, aparentment, es contradiuen amb la jerarquia que ostenta: i així veiem com participa de les feines comunitàries com qualsevol altre individu, com en cas de guerra li toca situar-se en primera línia i exposar-hi així la vida, com li correspon distribuir anualment els béns materials de què disposa entre els seus súbdits…Ara: com a compensació a totes aquestes càrregues, gaudeix d’un únic privilegi. Ell és l’únic que, en aquesta tribu monògama, té dret a disposar de dones diverses. I és en això, en aquest dret, que resideix la seva majestat. Poder=sexe. Antropologia cultural. Encara suo més, ara. Em convé una dutxa d’aigua calenta abans de continuar la neteja i l’endreça. És ben bé que a partir d’una certa edat no hi ha ningú que sigui innocent.

Més enllà de la curiositat

No hi ha res que sigui segur i no passem de ser peces fugisseres a l’interior d’aquest univers de vegades tan fascinador. Cicles de la vida que es renova i es repeteix, cercles viciosos de les alegries, les tristeses, els triomfs, els errors, els fracassos. Viciosos i concèntrics cercles en què tot allò que se’n va un dia o altre torna. Enc que sigui disfressat i amb nom potser divers. No és veritat això que es diu, que res no tornarà a ser com va ser. L’ésser humà és sempre l’ésser humà, expressió per cert que no disposa de desdoblament de gènere, tant és que siguis mascle com que siguis femella. Fragilitat de somnis i quimeres, el trencadís i fràgil món que hem construït i construïm sota les premisses de la ceguesa, la vanitat i la supèrbia que fan que no acabis d’estar mai del tot ben preparat per a quan arribi la caiguda. I l’atzar i la sort, bona o mala, jugant sempre amb  nosaltres i amb el que ens pensem ser. I així penso, aquest dematí, en aquell jutge retirat que acaba denunciant-se i jutjant-se ell mateix després d’haver-se dedicat, per vici, a espiar les converses telefòniques de tot el veïnat. El mateix jutge que havia parlat de la vanitat que representava, quan encara era en actiu, el sol fet de poder decidir el que és veritat i el que no ho és. I també d’aquesta altra cosa: que la justícia mai no s’ocupa de l’innocent.

El que vull dir, en fi, és que m’agraden molt tots tres, però el que més em fascina dels colors de la Trilogia de Kieslowski és, sens dubte, aquest Roig, o Vermell (1994). Grandiós Jean-Louis Trintignant (de qui per cert avui es publica una necrològica anticipada) fent de jutge jubilat, malcarat, solitari i espieta. I l’atracció que suscita en el personatge que hi encarna l’actriu Irène Jacob, que aleshores tenia 27 anys i ara ja en té 49, fent de jove model que un dia l’atzar, i després d’atropellar sense voler la gossa de l’ex-jutge, Rita, i de retornar-la a l’amo, tal com corresponia, va fer néixer en ella un sentiment que a poc a poc anà més enllà de la simple curiositat. Curiositat i platonisme compartits, sí, i no només pel personatge de Trintignant. També per nosaltres. I així mateix ho dèiem ahir, de manera virtual, amb en Santi: que difícil resulta avui trobar-te amb una noia com la del personatge que representa en aquesta pel·lícula Irène Jacob, tan atractívola en tots els sentits, te la miris com te la miris.