Es miren sense parlar

El bistrot és freqüentat per vellards que viuen a l’asil (sí, això que avui dia en diem “residència”) de l’altra punta del poble. Són allà, un got a la mà, mentre es miren sense parlar. Un d’ells comença a explicar no sé què que voldria ser graciós. No l’escolta ningú i, doncs, ningú no el sent. Sigui com sigui, ningú no riu i ni tan sols somriu. La veritat és que tots han pencat durant anys per arribar fins aquí. Fa temps, al camp, els haurien ofegat amb un coixí. Fórmula sàvia, i incomparablement més humana que ajuntar-los, aparcar-los, per guarir-los de l’avorriment amb l’estupor. I d’acord que tot això és Cioran, però de vegades m’agrada fer-m’ho meu. Sobretot ara, que ja fa cinc mesos d’aquella trucada tan trista que vaig rebre del tot indefens. Tan solitari i indefens com ell mateix.