Un visitant d’aquella presó

Llegeixo que s’ha mort Imre Kertész (31-3-2016). Un dels pocs testimonis directes que devien quedar en vida d’aquell horror de l’holocaust. Conservo l’edició que, de Sense Destí, en féu Quaderns Crema el 2003. És un llibre impressionant i, cosa més difícil encara quan t’ha tocat viure-ho tot des de la perspectiva del presoner sense esperança que vas ser, d’alta literatura. En repasso ara els subratllats i anotacions que vaig fer-hi aleshores. Camp d’extermini de Buchenwald o Birkenau o qualsevol altre. Extermini, sí, aquesta era la idea i el destí preparat per Hitler i sequaços envers tota mena de dissidents, tant és que fossin comunistes, homosexuals, gitanos o, molt especialment, jueus d’arreu del món. I Kertész hi era. En plena adolescència. Ingenuïtat i innocència segur que per manca d’experiència vital. Només això explica el que hi ha a la pàgina 101: “Al començament, podria dir que em sentia com si fos només un visitant d’aquella presó”. La realitat com si fos una faula i l’alliberament final que li fa dir, en ser-li demanat que expliqui els horrors que havia viscut, que no té res a explicar, “jo no vaig adonar-me que fossin horrors”. Ser jueu no vol dir res, res si més no fins que començaven els passos endavant. No hi ha una sang diferent ni res de tot això. Hi ha situacions determinades que contenen noves possibilitats. Un destí determinat. El gas no fou el meu, podia haver-ho estat i no ho fou. I ara, mirin, no podem mai començar una vida nova, sempre continuem vivint l’anterior. Si no, ja no hi seríem. No era culpa meva ser allà, ara, parlant amb ells, detall fortuït. Potser sí que, si hi ha destí, no pot haver-hi llibertat. Sense destí, testimoni desapassionat, empremta profunda de tanta humiliació arbitrària. No sóc ningú per dir-ho, però aquest llibre em sembla, a més, un altre dels cims de la literatura. I de la història.

Petar com un petard

Tinc aquí davant El llegat d’Europa, Stefan Zweig. La desmemoriada Europa d’avui enfront dels temps i els segles en què aquest nostre continent ho prometia gairebé tot. Més Zweig, més Kertész i més Marái, un poc més de Centreeuropa, i potser d’aquí un temps aquesta nostra llar comuna podrà assitir a un nou Renaixement, a una nova civilització i a una nova cultura de patent. I sense petards i amb molta més literatura. Molta més.

Els petards. Que desagradable que em resulta l’espetec dels petards! Puc entendre la foguera, però de cap manera el petard. Tan sols alguna bombeta o alguna piula vaig arribar a fer esclatar de petit. Després ja res més. A casa no hem estat mai de petards i els meus fills tampoc no en són. Hi ha aquesta Catalunya que peta com un petard. I és cert que fumo i que també el fum de les cigarrtes pot arribar a molestar. Però avui fumar és ja un acte gairebé privat, íntim. Tret de les terrasses, ningú no et veu ni et sent quan fumes. I el cas és que no sabria dir del cert d’on ens ve aquesta “tradició” petardera. És pejorativa la paraula petard i deuen ser coses del diable, coses d’abans de la cristianització, els valors de la qual són avui cada cop menys visibles. Puc entendre la foguera, fer foc nou, però no el petard. De cap manera.

I la marranada de les platges, ¿què?