Un calaix buit del secreter

¿Com és que visc? ¿Quin resultat tindrà la meva vida i el pas per aquest món? A mi em sembla que saber molta filosofia consisteix a saber respondre aquestes preguntes. I em sembla que no podem. Nietzsche tampoc. Ell tampoc no va saber respondre-les. Em sembla que saber molta filosofia no és el mateix que saber pensar. I potser sí que és cert que en Nietzsche hi ha molt més humanisme que en totes les religions juntes. Totes les religions juntes, eh! Ho afirmava algú ahir, això. Jo no sé per què, però hi ha coses que no es poden saber i segurament és millor no arribar a saber-ho tot. L’Humanisme. L’home en el centre de tot. Però l’home sense Déu, ¿què és? Naturalment que no puc dissoldre ni esborrar l’existència de Nietzsche. Era només una manera de dir. Recordo haver estat un fervent seguidor i admirador del filòsof saxó. Segurament m’ho he llegit tot, o gairebé tot. I m’hi he embriagat. I després me n’he vantat. Però ara ja no. Hi ha moltes coses que m’han fet mal. I abans no ho sabia, però Nietzsche també em va fer mal. Li envejo, això sí, el seu coneixement de l’antiguitat, la mitologia, el món clàssic. Però jo, a mesura que he anat avançant, m’he tornat cada cop més apol·lini, més partidari de la distinció i de la moral dels senyors que suscita sempre un esforç creador i mai de submissió. He renunciat a Dionís. Miro de llegir i de pensar pel meu compte. I trobo coses que m’agraden i em consolen. I ja no trobo consol en Nietzsche. La llibertat sense Déu és un calaix buit del secreter, ha deixat dit Valentí Puig. M’estimo més la casa eterna i la fe dels pares perquè té molt més sentit, perquè no ho explica tot i perquè no hi ha explicació per a tot. L’home és limitat per naturalesa i la seva capacitat per conèixer, també. Som petits. Aspirar al tot és aspirar al zero. Déu és el sentit i Nietzsche diu que Déu ha mort. Tòpics de l’esquerra menjacapellans. La llibertat no és can pixa, la llibertat és un honor i davant de tots el mals tenim encara el Sermó de la Muntanya, la pietat, la compassió, la misericòrdia. L’amor de Déu és infinit i Nietzsche el nega. Per això ara ja no em serveix i no em consola; per la manca de fe, per la ruptura amb la fe. Perquè sense fe no és possible el coneixement del sentit de la vida humana, sentit gràcies al qual l’home no s’aniquila, no mata ni es mata, sinó que viu i deixa viure. La fe és la força de la vida. Si un home viu és perquè creu en alguna cosa superior, en alguna força. I on hi ha la força, hi ha també l’ideal. I perdó. He escrit a raig. Un cop més.

Una rivalitat del tot intransigent

O llibertat o igualtat (la fraternitat és tota una altra cosa). Ho tinc claríssim. Sobretot perquè no semblaria pas que totes dues coses puguin ser al mateix temps. Si ens decidim per la igualtat, no és possible que existeixi la llibertat, si més no en el sentit corrent de les llibertats individuals. I, al revés, si ens decidíssim per la llibertat, aleshores seria la igualtat la que no podria existir. Rivalitat del tot intransigent. I la sensació és que no hi ha cap altre remei sinó el d’escollir entre l’una o altra. ¿Què t’estimes més? El que ha passat ja ha passat i les conseqüències són del tot visibles. Però el que hagi de venir depèn, més que mai, dels sistema educatiu que adoptem. El joc que tot ho iguala, o el colze que és el que finalment pot arribar a fer-te sentir lliure. L’humanisme, les lletres i les ciències. En tots els aspectes i des de ja la primera escola. I encara que la vida, encabat, te l’acabis guanyant fent de manobre o de lampista, tan necessaris i imprescindibles d’altra banda. Perquè segons com tot es desenvolupi en aquest camp de l’ensenyament i de l’educació es podrà, o no, convertir un país, aquest país que diem voler, ara en general massa comú, cridaner, sorollós, agombolat i adotzenat, endarrerit, en un altre a l’altura d’unes millors i més lliures i optimistes circumstàncies. Tant de debat i tanta tertúlia i d’aquestes coses, que tanmateix són a la base de tot, a penes si se’n parla. Esclar que potser és servidor que no se n’assabenta. No dic pas que no.

Riscos de l’Art

L’immens plaer de llegir. Acte solitari. Un plaer, però, que també comporta riscos, riscos dels més grossos. El talent del suposat humanisme europeu enfront de les coses més abominables. Les anomenades Humanitats no han plantat mai cara a les massacres més grosses del passat i també del present d’ara mateix. Camps d’extermini i de concentració de tota mena que devem a l’alta civilització russa i europea, és a dir, al centre mateix de les fites més excelses de l’art i de la filosofia. Cap resistència de les Humanitats. L’Humanisme tan sols se’ns suposa. Steiner diu a la conversa que manté amb Laure Adler al Llarg Dissabte  que hauríem pogut esperar i desitjar que el jardí de Goethe no estigués justament situat al costat del camp de Buchenwald. I també que els grans músics s’haguessin negat a interpretar cap peça mentre sentien els crits dels qui es morien de fam i de set camí de Dachau. Però no. La veritat és que mentrestant hi hagué tota una sèrie de concerts aparentment fascinadors, plens de bellesa i de profunditat musical. I en aquest mateix sentit, Steiner inclou aquella anècdota de Picasso quan un oficial alemany visità l’estudi on treballava durant l’ocupació i que, en veure el Guernica, li digué: “¿Això ho ha fet vostè?” – “No, ho han fet vostès!” Esplèndida resposta, esclar. Si no fos que es tracta del mateix Picasso que sortí en defensa d’Stalin just en aquell moment que l’horror del Gulag, i de la massacre que suposava tot allò, era del tot innegable.

Riscos de l’Art i de l’amor per les lletres. L’Humanisme tan sols se’ns suposa i les humanitats poden també convertir-te en inhumà, insensible a la realitat que t’envolta. Caldria un mètode o altre que et permetés de viure els grans textos, la gran música i el cine i el teatre, però que, en sortir-ne, fessin mostrar-te més sensible a l’experiència humana i a l’horror que tantes vegades l’envolta. Hi hauria d’haver un mètode així i persones amb capacitat d’aconseguir-ho. No sembla pas que n’hi hagi gaires, però. No sé si tenim cap resposta. No sé si som capaços d’entendre-ho. Jo, confesso que no. I me’n faig retret. I no sé ni com fer-ho ni com posar-m’hi.

Aquest suposat dret

El 29 de novembre del 2009 estava encara en actiu i recordo com em va ofendre el comentari que vaig sentir d’un professor. Tot plegat m’impulsà a fer-ne el comentari següent:

El professor que l’altre dia demanà, amb menyspreu, a una col·lega seva, de què serveix explicar a classe quina cosa fou l’Humanisme i quina importància pot tenir que els alumnes ho sàpiguen és una persona irrellevant que mai no hauria hagut d’arribar a ser professor. I ell no és pas una excepció i cada dia n’hi ha més, de professors semblants. És una de les altres xacres del sistema: el menyspreu del saber per part dels mateixos responsables de transmetre’l. Coses pràctiques, diuen. El que cal és ensenyar coses pràctiques. Jo no sé què és una cosa pràctica i més aviat crec que el que volen dir és que ens dediquem a ensenyar tot allò que qualsevol ordinador o giny electrònic pugui resoldre. I que foragitem de les aules el pensament i la reflexió. I la lectura i l’oratòria. Bé, com més va, més professors hi ha ignorants orgullosos de llur ignorància i dedicats a la consecució impossible de fins útils que menyspreen la funció principal de l’escola, que és la formació dels adolescents en persones a través del saber i del pensament. L’Humanisme, per exemple, no fou irrellevant. Ells sí que ho són. I el problema és que la seva irrellevància és un altre dels càncers del sistema. Un cop aprovades les oposicions, la plaça obtinguda per un professor és per a sempre. I potser caldria revisar també aquest suposat “dret”.

I és cert que, després de tot allò, ara fa ja uns quants anys que no se’n convoquen, d’oposicions. I és cert també que ara tenim el llibret de Nuccio Ordine, La Utilitat de l’Inútil, més útil que tots els suposats sabers econòmics.

Com venerar una mota de pols

Molts alts i baixos, d’acord. Potser massa vegades allò de voler i no poder, entesos. Hi ha, però, una cosa que em sembla indiscutible, i és que, sense Europa, Amèrica no hauria arribat a ser el que encara és. Europa com a bressol de l’Occident civilitzat. Episodis foscos i episodis per oblidar, i totes les crisis que vulguis, i Amèrica que més d’un cop i de dos ens ha tret les castanyes del foc. Europa, bressol de l’humanisme i d’espais de llibertat i dignitat com mai, al llarg de la història, el gènere humá no havia conegut. No, no n’hi ha prou a tenir memòria tan sols d’un mateix. Em sap greu quan es menysprea Europa i quan se’n parla malament. I aleshores el consol ve sempre dels americans que han sentit la crida del seu origen i l’han reconegut. N’hi ha molts, i de molt il·lustres, tants com vulguis. Ara mateix tinc davant meu el que en pensa Salter, que encara és viu i aquests dies el llegeixo. El que Europa proporciona és educació, i no parlo pas tan sols de les lliçons de les escoles sinó d’alguna cosa superior. Una concepció de l’existència, com per exemple gaudir l’oci, l’amor, la taula i la conversa amable, com contemplar la nuesa, l’arquitectura, els carrers. A Europa es projecta damunt teu l’ombra de la història i tu, com que la desconeixes, et fas de sobte conscient de la teva petitesa. I pensa sempre que no saber res és no haver fet res i que tenir memòria tan sols de tu mateix és com venerar una mota de pols.

Cotton Club, ahir a la nit. Coppola, 1984. Impressionant banda sonora del Harlem novaiorquès de finals dels 20. Festival per als sentits. I l’exhibició fantàstica de claqué, que tant m’agrada.

El món com un artifici

Roger Shank, aquest expert en intel·ligència artificial, 67 anys, jueu, però jueu equivocat, deia en una entrevista que publicava l’altre dia l’Ara, però també en una Contra d’ara fa 1 anys, que les coses s’aprenen fent-les. I així a la pregunta de com aprenem els humans contesta, no amb la paraula, sinó servint-se de les imatges d’un ordinador on es veu un nen ballant davant de la tele de casa seva. Té 1 any i mig, aquest nen. Un nen que comença aprenent allò que li ve gust fer i sort encara que el que li ve de gust és ballar perquè hauria pogut ser qualsevol altra cosa. Shank, a més, és un senyor que voldria que a les escoles s’ensenyés com criar un fill i que les llengües no fes falta aprendre-les tot estudiant sinó tan sols sentint i escoltant com el professor les parla i mirant, encabat, d’imitar-lo i prou. Aquest senyor el que fa és plantejar que les escoles es converteixin en oficines de col·locació i que ensenyin als alumnes com arribar a guanyar-se la vida. En lloc no parla de formació de la persona, aquest senyor, ni de lectura, ni de la paraula, ni de l’ortografia, ni de matemàtica. Afirma, a més, que quan anem a escola ningú no ens demana què volem fer-hi, ni què ens interessa, ni quins són els nostres objectius. Tot ens ho donen ja fet i decidit. Algú decideix per nosaltres allò que anem a fer-hi, a l’escola, i que és justament tot allò el que ens ha d’interessar. Molt bé. ¿Però de quina edat parla, Shank? ¿Parla de l’edat del primer ensenyament, o del segon? Sembla que sí, en efecte. ¿I els alumnes d’aquesta edat saben res del que els interessa? ¿No es tracta, primer, de formar l’esperit de l’esforç i de la disciplina i de fer coses que segurament no ens acaben d’agradar del tot? La llengua dels pares, la lectura, la matemàtica, la música de les paraules. Aprendre a poc a poc el lloc que ocupem al món. ¿No consisteix en això, precisament, la civilització nostra? L’escola ha d’ensenyar a guanyar-se la vida, diu Shank. Mentida. Si aprens a dissenyar pàgines web, tindràs més possibilitats de trobar feina que amb qualsevol doctorat de literatura. Horror i grandíssim disbarat i així anem. Una cosa no està renyida amb l’altra. Sinó que la informàtica és un instrument tan sols. Un instrument que no està renyit ni amb la literatura ni amb res, però és tracta d’una eina tan sols, d’un instrument. Shank, a l’edat de 6 anys, ja voldria ensenyar els nens a ser enginyers. Sisplau! Si amb prou feines saben llegir, els nens, a 6 anys! Sí, sí, tot se m’apareix com a artificial, en aquest senyor Shank. El món com un artifici. Cap humanitat, cap humanisme. L’imperi dels instints.

Molt content, tanmateix, d’aquest lideratge compartit. Mas i Junqueras. No hi ha color.