Ben poca feina

Continuo recordant i fent memòria. Ja fa dies que el fet de viure se m’ha anat convertint en tot un munt d’hores al llarg de les quals no faig sinó recordar. Aquells creuers que deia ahir, per exemple, i que em van donar feina durant ben bé quatre temporades d’estiu. Ara mateix el volt que vam fer per Grècia, illes incloses, fa que retrobi aquestes quatre ratlles que vaig deixar escrites a la llibreta. Hi deia que Atenes me la salto. Sóc més aviat d’Esparta. A banda que Atenes no m’agrada. La trobo poc atractiva i em sembla que vista l’Acròpolis i alguna altra cosa, vist tot. Hi ha algun barri que s’hi menja bé i hi ha l’Hotel de la Grande Bretagne, al costat del Parlament, aquest hotel de tanta significança on algun cop en el passat he passat nits. La gent a Atenes fa mala cara, es nota que estan a les últimes, que les passen magres i que ara han de fer coses a les quals no estan acostumats. L’escala a Atenes és breu. Abans s’hi feia nit. Ara s’hi passen tan sols unes hores, les justes que calen perquè els turistes interessats puguin fer la visita de la ciutat, l’Acròpolis sobretot. Però deia que m’estimo més Esparta, que ja gairebé no existeix. La cultura espartana, la seva manera de funcionar ens faria molt de bé, avui. Molt més que aquesta democràcia desballestada que patim. Desballestada i relativista. La Bella Helena era espartana. Paris, el troià, es veu que se n’enamorà i ella el seguí. Així ho diu Homer, si més no. Després, és clar que hi pogueren haver les raons econòmiques que es vulguin, el domini d’aquell punt tan estratègic o el que sigui, féu el miracle de posar per una vegada d’acord els grecs i emprendre la conquesta de Troia amb l’excusa del segrest d’Helena. Fos com fos, i si fem cas de la Ilíada, aquest fet produí probablement les banyes més cares de la història. Pobre Menelau!

De feina, en tinc ben poca. Les persones que representa que he d’atendre amb prou feines em vénen a dir o a demanar res i és com si la meva presència fos sobrera. Millor. Més lectura, més contemplació. És com estigués d’exercicis espirituals tots aquests dies. O una mena d’Ulisses sense les seves aventures, sorts i dissorts, i esperant que Penélope sàpiga, i vulgui, treure’s del damunt tots els pretendents que segur que l’assetgen aprofitant que no hi sóc. Però no sóc mort, encara. I tinc pensat tornar.

Això i aquestes notes preses a l’atzar: “Hi ha una cosa que qualsevol dona vol: un home a qui culpar” (Philip Roth, que ja és mort). “Ser vell de veritat vol dir saber-te estar sol” (Joan Vinyoli, que també). “La meva soledat no té res a veure amb la presència o absència de persones. Detesto qui em roba la soledat sense a canvi oferir-me veritable companyia” (Nietzsche, igualment). “Res no satisfà tant l’egoisme com un acte de pura caritat” (Sagarra, no cal ni dir-ho).

Sedentari

I sí, m’he anat tornant sedentari. Un sedentari és un que seu, és clar. I sec i faig de tele-espectador, Sempre de pel·lícules ja vistes, pràcticament mai cap de les actuals. Enguany, a més, com que no hi haurà viatges, no em mouré d’aquí. Si de cas, em farà falta fer-ho, això de viatjar, de manera sedentària. A través de records, de pel·lícules i també de lectures. Recordo Corfú ara mateix i com de content vaig estar de poder ser-hi. Aquells creuers de la companyia Holland America en què sempre tenia clients de qui havia de tenir cura. Molt content de ser a Corfú, vaig estar. Ara ja fa uns quants anys, però és com si em veiés avui mateix assegut a la terrassa d’un bar a tocar de la fortificació veneciana. El paisatge marítim. Exuberància de la vegetació. La costa albanesa davant per davant d’on m’estava. Mar en calma. La claror infinita. Corfú (Kèrkyra) és, sens dubte, la més rellevant de totes les Jòniques. Vaig pensar en “La meva família i altres animals”, de Gerald Durrell, aquell plàcid i amable entreteniment de la seva experiència illenca. Corfú apareix també a l’Odissea. Aquell episodi en què Homer conta l’estada d’Ulisses a l’illa, quan, després de ser retingut a Ogígia per l’amor de la nimfa Calipso, fou alliberat gràcies a la intervenció d’Hermes. I a continuació, quan es dirigia cap a la no llunyana Ítaca, una tempesta l’abocà a la platja de l’illa d’Esqueria, que hom identifica amb l’actual Corfú. I fou aquí que la bella Nausicaa el descobrí, la senyoreta Nausicaa que deia Pla, la dels “braços blancs” que jugava a pilota amb les seves amigues i el conduí on era el seu pare Alcinous, rei dels feacis, que acollí Ulisses a Palau i organitzà un banquet en honor del fill de Laertes. I després d’escoltar les seves aventures i perills, Alcinous li oferí rics presents i l’instal·là en una nau que l’havia de dipositar finalment a Ítaca, casa seva. Corfú el té desat, aquest record. I no m’estranya que l’emperadriu tràgica i solitària, Elisabet d’Àustria, Sissí, s’enamorés del lloc i s’hi fes construir l’Aquileió, aquest palau que tenia pensat visitar després, a 12 Km. de la capital, i que rebé aquest nom perquè Aquil·les fou l’heroi favorit de l’emperadriu. Sissí se sabia fragments sencers d’Homer i aprengué grec amb un estudiant de l’illa. No cal ara esmentar totes les dissorts d’Elisabet. La darrera li tocà a ella mateixa en ser apunyalada a Ginebra per aquell anarquista italià. En fi, el goig de Corfú que té desat també el record de la presència veneciana. No només per la fortificació que tenia just davant meu, no. Corfú fou escala principal dels bucs venecians que cobrien la ruta de l’Orient. I aquest record roman en l’arquitectura de l’illa, si més no en algun dels barris de la capital. S’hi respira bé, a Corfú, pensava. Però l’escala durà amb prou feines 9 hores i la veritat és que 9 hores no donen pas per a gaire.

Al campanar de la parròquia, toquen les 7 del vespre d’aquest divendres 15 de maig. La noia de fer feines se n’acaba d’anar. Tot net polit, doncs. Em posaré a veure, un cop més, La Balada de Cable Hogue, Sam Peckinpah, 1970. Sedentari.

La fortuna és la llibertat

Tres que aconsegueixen fugir dels treballs forçats, el Deep South i l’humor gens absurd que se’n riu. Pagesots, cacics, xarlatans evangèlics, senyoretes melindroses, el profeta (i guia) cec. Remolí de llum i de música. Les aventures d’Odisseu i del cíclop venedor de Bíblies, borni i garneu (murri), sirenes interessades i el misteriós gripau. L’humor del surrealisme d’aquest viatge a la recerca de llibertat i d’una fortuna que resulta ser falsa. La fortuna és la llibertat. Ironia, sarcasme, sorpresa. Cerimònies del KKK, creus flamejants, racistes encaputxats, marginació i explotació dels afroamericans i el ritme de les seves cançons tradicionals, bateig en aigües del riu i el dogmatisme dels fanàtics. Tot ben retratat. Els germans Coen, lliurement inspirats en l’Odissea d’Homer, i O Brother, Where Art Thou? (2000). 93 minuts d’enginy i astúcia. Porció de plaer i de bellesa veritable, que mai no va separada de la utilitat.

Circe

Circe, tot fent dissabte. Circe, la bruixa mítica esmentada per Homer, que tanmateix la considera deessa. Circe, que retingué Odisseu al llarg de tot un any després d’haver convertit en porcs els seus companys. Circe, que tingué dos fills, o tres, amb l’heroi. Circe, finalment, potser l’episodi central i més potent de l’Ulisses de Joyce. Quin embolic meravellós i quin exercici esplèndid de la memòria. Bloom i Dèdalus. Bordells i soldats. Sàbat. Tot entre les 11 i les 12 de la nit. Acaballes de la faula i Bloom com a Judes Iscariot cornut i redimit després d’haver estat convertit en dona i minyona de la casa i posseïda per la mestressa esdevinguda mascle. La Nova Bloomusalem, al final. Espectacle militar i nacionalista de Dublín. ¿Qui diu que no hem de tenir exèrcit? I Dèdalus ballant amb les putes. Circe com una puta. Odisseu fou temptat i retingut, però Odisseu assolí Ítaca. Espectacle del llenguatge. Veus barrejades. I l’aspiració de poder deixar de fer dissabte.
Utopia de la recerca d’aquella noia capaç de fer obviar totes les altres.

Tothora gent que menja

Ahir al vespre, pas de l’estret de Messina. La mitologia, un cop més. Escil·la i Caribdis. Messina i Reggio Calabria. Homer. Després Stromboli. Camí de Nàpols. Deixem Trinàcria, que és com els antics anomenaven el triangle que és Sicília. El temps que fa aquests darrers dies és d’una estabilitat total. Mar en calma, cel serè i una temperatura que mai no ha sobrepassat els 28º. Aquí al vaixell tothora hi ha gent que menja. No pas sempre la mateix gent, és clar. És indefectible, però: als creuers, tothora, tant és que sigui de dia com de nit, hi ha gent que menja, que mastega una cosa o altra. De vegades fa la sensació fins i tot que el motiu principal del creuer hagi estat treure el ventre de pena. Golafreria personificada.

Aspirar a ser Grans Persones, deia Flaubert. És a dir, Bones persones, que són les pròdigues i no es preocupen gaire de les seves expansions. Riure i plorar, estimar (i, si és possible, ser estimat), treballar, gaudir i patir; vibrar, en fi, tant com es pugui i en tots els sentits. ¿O és que potser no consisteix en tot això el que és veritablement humà?

Nàpols, de bon matí. Golf de les sirenes. Surto en terra i camino cap a la Gal·leria, el teatre San Carlo, el Plebiscito, el Palau Reial, el Gambrinus (i el “negroni” que no perdono), un poc del carrer Toledo i, de tornada, el palau-fortalesa del Magnànim amb l’ensenya de les quatre barres al frontal encara visible. ¿Què més vols? Quan hi arribo, encara és ben buit, el Nieuw Amsterdam. La gent són a veure el Vesubi, i Sorrento i la costa d’Amalfi, i Pompei i Herculano. D’altres han anat a Capri. I alguns, els qui s’han estimat més estalviar-se el trànsit de la costa, s’han quedat a la ciutat per visitar el Museu Grec, tan important. Placidesa total la resta del dia. Salpem a mitja tarda cap a Civitavecchia. Els dies són clarament més curts. Ahir a les 8 era ja gairebé negra nit.

I Benet XVI! El Papa Ratzinger contra el relativisme, la veritable crisi.

Cefalònia

Els francesos mitjans d’ahir a Corfú són aquella part desagradable de la vida que ve a ser com un plat de sopa ple de pèls surant i que, tot i així, t’has d’empassar. Quanta lletjor és capaç d’arribar a produir, el gènere humà!

Cefalònia (737 Km quadrats) és la més gran de les Jòniques. És més gran que Corfú i ja Homer ens assabentà que els habitants de l’illa participaren a la guerra de Troia i sembla que fa 50.000 anys era ja habitada. Per Cefalònia, hi han passat romans i bizantins, sicilians, turcs, venecians -que la conservaren al llarg de gairebé 3 segles. Després, ja a finals del XVIII, francesos i anglesos, fins que finalment s’incorporà a Grècia el 1864. Déu n’hi do, doncs, els amos que ha tingut! Hi ha la pel·lícula de John Madden, El capità Corelli, que narra l’ocupació de l’illa durant la 2a guerra mundial i els terratrèmols que l’arrasaren. Madden hi projecta els episodis de quan el successor de Mussolini, mariscal Badoglio, signà el 1943 l’armistici amb els aliats i com els 9.000 italians de la divisió alpina Acqui resistiren durant 9 dies els atacs de l’aviació i dels blindats alemanys. I quan al final es rendiren, els supervivents -341 oficials i 4750 soldats- foren afusellats per ordre directa de Hitler. I aquesta illa de Cefalònia en fou testimoni. Només 34 homes se salvaren de la follia del Führer.

El sisme del 53, d’altra banda, destruí el 80% de les cases de l’illa i només el poble de Fiskardo pogué conservar el típic i històric caràcter venecià general.

Fondejats ara davant la capital, Argostoli (o Argostòlia). M’assec al Rock Cafe, just davant del magnífic passeig de palmeres al costat mateix del port, un establiment massa modern, potser. Veig l’Acadèmia de la Marina Mercant i Lithostrotos, el carrer comercial i de vianants. Passo l’estona pensant que Ítaca és tan i tan a prop.