El xantatge

Solidaritat. Has de ser solidari. És a dir, unit a d’altres per una comunitat d’interessos i responsabilitats. En la lluita contra la pobresa, per exemple. O el que sigui. Contra el canvi climàtic, posem per cas, com si servidor pogués fer res per lluitar contra el clima, que sempre ha fet i farà el que vulgui. Exactament igual que la natura. I és que sempre és com una obligació que t’arriba des de fora. No saben qui ets ni què penses ni què fas. I no pares de rebre sol·licituds, gairebé ordres, d’aquesta mena. No puc més. I generalment no me’n refio. La solidaritat no em sembla cap virtut. La caritat, sí. Però és que, a més, ningú no té perquè saber de quina manera ajudes els altres ni tampoc què fan els altres per ajudar-te a tu si es dóna el cas. No, no és cap virtut, la solidaritat. Més aviat és una forma de vanitat. Que se’t vegi que col·labores en això o en allò altre. Ben estarrufat, aleshores. La caritat, no. La caritat és invisible, discreta, queda sempre dintre teu. Vull dir que no és cap cosa pública. Per això mateix és justament una virtut. La tercera, després de la fe i l’esperança. Tinc aquesta nota presa de l’immens En aquesta part del Món, de Guillem Simó que sempre tinc present. És una nota del dietari corresponent al 9 de gener de 1992: …”L’actitud moralment més ferma és aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat”.

Dilapidació d’energies

Aquesta sensació que com més va més estoic em torno. Segurament és la lectura, aquests dies, de l’Enquiridió. Segur. De fet, és d’Epictet allò que diu que, si algú et comunica que s’ha malparlat de tu, no et defensis pas d’aquell o aquells que així hagin parlat. Al contrari. El que t’aconsello és que responguis que diuen aquestes coses perquè ignoren les altres encara més dolentes que es refereixen a tu, ja que altrament no haurien dit només aquestes que han dit.

Del tot contrari, d’altra banda, a la immediatesa tecnològica d’aquesta època que vivim. M’estimo molt més una vida més lenta i més pacient i plàcida. Que ens pensem dos o tres cops les coses abans de dir-les. Ara bé, sempre n’hi ha una que no em cal pensar-me gens. La llengua és la identitat, no veig que n’hi hagi cap altra de tan bàsica malgrat tenir-les encara (llengua i identitat) sotmeses i subsidiàries. Això sí, i em serveixo d’en Guillem Simó i d’aquella anotació seva de divendres, 5 de desembre del 1997, que diu que sempre he pensat que l’estratègia de fer esclatar el conflicte lingüístic dins un país i una comunitat nacionalment debilitada (i dividida) és una dilapidació inútil d’energies. I, encara ell mateix, una setmana més tard, l’apreciació que tal com va tot, i com en els temps més obscurs i tristos de la postguerra, ves que l’únic tema de conversa viable no torni a ser el de la meteorologia, a l’estil d’aquells sembla que avui fa bo, eh!…Perquè mira que ahir…

Dames honestes

Els retrets de certa mena de noies. Sempre els mateixos (retrets) i sempre amb les mateixes paraules. Tant és el temps que faci de les coses. Amb elles cap exercici de bona voluntat no serveix mai de res. De manera que abandono tota esperança i penso en un text d’ara fa 10 anys que parlava del moment que algú va dir a Josep Pla que no podia comprendre que un home com ell pogués dedicar tant de temps de la seva vida a freqüentar les prostitutes. I de la seva resposta en el sentit que d’això només se’n podia sorprendre qui no en tenia l’experiència. Deia que no hi ha sensació física més intensa que la que pot provocar en el cos d’un home una puta experimentada i que, a més, es tracta d’una emoció sobreexcitada pel calfred del risc. Algunes senyores decents -és a dir, aquelles dones que no cauen en la baixesa d’acceptar diners, però que se serveixen sense contemplacions de la feblesa o de la vanitat del mascle- són molt bones al llit; però la majoria, tal com ja assegurava el mateix Pla, acusen el company d’obsés sexual quan aquest suggereix una tímida superació de la rutina per tal de reanimar el cadàver. “Només penses en això”, diuen. I Pla ho tenia molt clar: efectivament, els homes no podem pensar en res més fins que no tenim això resolt, senyora. I l’avantatge amb les prostitutes és que quan s’ha resolt això, ja tot queda resolt. Tot. Amb les dames honestes, en canvi, no hi ha mai res que quedi resolt del tot.

I ja fa vint-i-sis anys (ara ja més de 36) de la mort de Josep Pla. Els va fer el dia de sant Jordi. I aviat en farà tres (ara ja 13) de la de Guillem Simó, que també el celebrava i el commemorava en tants i tants fragments del seu immens En Aquesta Part del Món!

Ningú liquidarà la democràcia espanyola!, sentencia el seu president, Mariano Rajoy. Un ningú que et fa pensar en l’Ulisses de l’Odissea i en el personatge Settembrini de La Muntanya Màgica quan Thomas Mann li fa dir que la democràcia no té, precisament, cap altre sentit que no sigui el de corregir individualment qualsevol absolutisme estatal.

 

La gràcia que hi trobo

Les hores solitàries de Baroja (Ed 98) i ara també les meves. Notes d’un aprenent de psicòleg. Sobretot perquè també a mi em ve ara el record d’aquells viatges de ja fa anys a Andalusia. Còrdova, per exemple, i de com tampoc la Mesquita, que a tothom deixava parat, a mi va ser el que menys em va agradar. De fet, l’art que en diem àrab no l’he arribat a entendre mai i l’única suggestió simpàtica que em produeix aquesta anomenada civilització àrab és la figura del filòsof Averrois (llatinització de Abu-I-Walid Muhàmmad ibn Ruixd) i fins a tal punt que, encara que no hi hagi dades concretes per assegurar-ho, el que em de gust és imaginar-me que no era moro. No ho sé, però llegeixo que la seva família feia temps que vivia a la península i que és probable que estigués barrejada amb elements ibèrics o gòtics. I en qualsevol cas el moro pur, a diferència d’ell, a diferència d’Averrois, no ha estat mai heretge ni lliurepensador, mai. Però bé. Em sembla apassionant, Baroja. Fins i tot amb aquesta aparença d’escriptor desembastat, desmanegat i d’escriure a la babalà i tal com raja. O potser és aquesta justament la gràcia que hi trobo.

I avui és diada de Sant Jordi, esclar. Bona Diada. I el que diré és tan sols que, si tingués pensat sortir al carrer, correria a fer-me de seguida amb un exemplar de En Aquesta Part del Món (AContravent), el dietari de Guillem Simó. No ho faré. Ja el tinc, i del tot llegit i subratllat. Dietari imprescindible, plaer dels més grossos. No exagero gens. “Als capdefaves que diuen que els mestres s’han d’adaptar als joves deixebles se’ls hauria de retirar la llicència de parlar. (Per cert, ¿qui expedeix ara aquestes llicències? A la censura franquista se li hauria d’agrair el favor d’haver mantingut mut i a la gàbia tant de poca-solta com hi arriba a haver)…Als joves se’ls ha de fer entrar en raó: jugant només es poden aprendre bajanades, els continguts d’interès només es poden adquirir a base d’un esforç rigorós…

Com si sempre es tractés d’un joc

Les pàgines finals (612-615) que escriu Emilio Lledó a l’immens Imágenes y Palabras (Compendios Taurus, 1998) les dedica a Kant (1724-1804) i al que aquest filòsof alemany -més ben dit, prussià- pensava en relació a l’ensenyament i l’educació. I s’hi llegeixen coses com aquestes que diuen que, sense esperar que arribi la maduresa de l’enteniment (¿arriba mai, per cert), el que hem de fer a classe és lliurar coneixements, uns coneixements que és cert que segons l’ordre natural només poden ser captats per una raó exercitada i acostumada a rebre’ls. (Digne costum, penso, si no n’estiguéssim ja tan lluny). Perquè el que s’hauria d’esperar d’un professor, continua, fóra que primer mirés de formar en els nois que té davant seu l’home, o la dona, d’enteniment, després el de raó i, finalment, si és el cas, el savi. I no ha d’ensenyar pensaments, ha d’ensenyar a pensar. Als alumnes, no se’ls ha pas de transportar, n’hi ha prou a dirigir-los. I tot això, esclar, si la intenció que tenim és que, arribat el moment, siguin capaços de caminar per ells mateixos i tan allunyats de la turba, altrament dita gentalla, com sigui possible.

D’altra banda, Kant pensava també que no és jugant que hom aprèn. No pot ser que tot es faci com si sempre es tractés d’un joc. Els nens han de jugar, naturalment que sí, i han de tenir les estones d’esbarjo que correspongui. Ara: la vida no n’és cap, d’esbarjo, i ja és una desgràcia prou grossa que l’home sigui tan propens a l’ociositat i a saltar-se amb tanta facilitat els deures sense el compliment dels quals, per cert, no hi ha cap dret a què es pugui aspirar ni tampoc que es pugui adquirir.

Frases llegides: Escriure és deixar de ser escriptor (Vila-Matas). I morir deu ser deixar d’escriure (que utilitza Enric Sòria per ressenyar En aquesta Part del Món, de Guillem Simó). ¿Quina t’estimes més?

Pantalles

Aquesta mena de tribuna, taula rodona muntada al voltant mil·limètric d’un dels arbres plataners de la Riera, terrassa protegida del fred a l’OpenSportsCafè. Plaer de ser-hi de tant en tant, i d’observar el que hi té lloc i el pa que s’hi dóna. Punt de vista, a més, de les persones que hi passen a frec, unes atrafegades, d’altres que senzillament es passegen. Ideal per a la lectura de diaris amb un bon Campari d’exquisit complement. I sempre algú que aleshores et veu i s’atura per fer-la petar una estona. El diví i l’humà. Ostres, en aquestes que em diu just aquest migdia passat la regidora, ¿t’imagines, professor, que ara, després de tot, tornéssim a la pantalla d’aquell Estatut del 2006 retallat i fet miques pel TC després del recurs que hi oposà el PP, malgrat haver estat un Estatut aprovat en Referèndum, i que originà aquella primera gran concentració del 10 de juliol del 2010 en què fins i tot l’aleshores president Montilla assistí tot i haver hagut de sortir-ne per cames? ¿T’ho imagines? I jo què sé, regidora. Un fàstic dels més grossos, és el que em fas venir dient-me això. ¿Què he de fer quan m’entra aquesta mena de fàstic, regidora? I permet-me una vegada més la crossa de Guillem Simó. Aquest problema és un dels més antics que tenim, ja ho saps. Un poc més de literatura, doncs, amb metodologia i estratègia escrupolosa. I després més fàstic, regidora, i tantes pantalles com vulguis. Que es veu que  la cosa ara va de pantalles.

No adoptaré cap mascota

S’acaba aquest 2016. Convenció del calendari. Record de persones properes que se n’han anat (acs) i també d’algunes de ben joves i plenes de vida amb qui ahir compartírem la fabulosa estona del Maravillas i de la Javanesa. I els fills. I res de grossos propòsits. Hi ha una sola cosa que tinc del tot clara: no adoptaré cap mascota. De cap manera. Entre d’altres raons perquè res no t’assegura que, al capdavall, no t’acabi passant el que li passà a Paterson, el xofer d’autobusos i malgrat tot també poeta perspicaç observador del que passa quan no passa res, a qui aquell gos que tenia a casa, potser ressentit de tanta rutina humana i de tanta quotidianitat, destrossà i féu miques el quadern de notes on tenia desats tot ple de pensaments i de poemes escrits a partir de l’observació de la vida corrent, històries realistes sense acció. ¿Què li expliques, de tot això, a una mascota? I, per acabar d’una vegada, aquest cap d’any estaria la mar de bé que recordessis, tot seguint la petjada de Guillem Simó, que l’actitud moralment més ferma és aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat. (9-1-92). I prou. Ja està. Amén.

Descampat ple d’idiotes

Paraules de Guillem Simó del 20 d’agost de l’any 2000 que, com avui, també s’escaigué en diumenge: Els espanyols esmenten alegrement l'”Estat de Dret” com si fos una institució impersonal i allunyada de tota sospita. En realitat ells volen dir “Estat de Dret espanyol”; en tot cas, un català, i segurament també un basc, entén aquest concepte d’una altra manera. Els espanyols no acceptaran mai un “Estat de Dret” autèntic, sense adjectius. És per això mateix que els catalans, i segurament també els bascos, que no volem matar ningú per aconseguir la independència, haurem d’aprendre a utilitzar l’astúcia amb l’objectiu de posar Espanya, l’Estat espanyol, en evidència davant les tribunes del dret internacional i preparar-ne acuradament l’Arbitratge […] I és, a més a més, injust i detestable que una cultura i una llengua minoritària dins un estat com aquest d’Espanya sigui, per voluntat d’aquest estat que dic, arraconada i deixatada dins el territori que li és propi.

I, encara, aquestes altres de dimarts 20 de novembre del 2000, avui fa, doncs, exactament 16 anys: Si la generació anterior a la meva ha estat víctima de la dictadura, la meva deu gran part dels seus mals a la demagògia d’esquerres, aquest pensament únic…El futur pren ben bé, així, la forma d’un descampat ple d’idiotes.

Riquesa de la subjectivitat

Em llevo i m’assabento de seguida que Leonard Cohen s’ha mort. 82 anys. Bé, penso, acs. Perquè, per als qui no l’hem conegut i tan sols l’hem vist algun cop en algun concert o l’hem sentit  a través dels registres de la seva veu i de la seva música, queden per sempre, mentre hi siguem encara, els mots i els versos que ha compost i la melodia i el to de què els ha dotat. De part meva, no se m’acut sinó que desar ben desat aquest documental que el 33 emeté no fa ni 3 setmanes:  Leonard Cohen, Bird on a Wire.

I el plaer, d’altra banda, de la presentació, ahir a la llibreria Calders, de la versió definitiva del dietari de Guillem Simó, En aquesta part del món, ja ho vaig dir. Cordialitat dels mots de Quim Torra, l’editor, emoció de sentir Carme Vidal, l’Amor, així en majúscula, del dietari, i saviesa i claredat de l’exposició del mestre D. Sam Abrams que signa, a més, el pròleg del llibre. Sinceritat no és exactament el mateix que autenticitat, explicà. Sempre és un poc hipòcrita, la sinceritat, amb aquest seu mirar de no molestar gaire els altres del voltant, sobretot que no s’ofenguin gaire. I no és això el que passa amb el dietari de Simó, obra de tota una vida, que no és que sigui tan sols un dels més importants de la literatura catalana moderna i contemporània. És, sobretot, el més autèntic. Perquè el que conté explica la veritat de les coses des del seu únic punt de vista i sense que allò que els altres puguin pensar-ne tingui ni la més mínima importància ni sigui tingut gens en compte. A cor obert i cap preocupació pel valors socials i morals de l’entorn. Perquè autèntic vol dir això, que la nostra veritat s’imposi a tot i a tothom. És la riquesa de la subjectivitat. És a dir, ni més ni menys, el que cal en un dietari que vulgui ser-ho de veritat. Exactament tal com ho és En aquesta part del món.

I la veritat és que tot passà molt de pressa. Una hora mal comptada. Durada civilitzada que em va permetre, abans de tornar cap a l’estació, de poder saludar d’altres persones assistents a l’acte, Dolors Lamarca, Jordi Cortada, Àlex Bas…i d’agrair, naturalment, als ponents el fet d’haver-m’hi convidat. I a mi mateix, el fet d’haver-m’hi pogut desplaçar, cosa que ara ja no sempre m’és possible.

 

La solidaritat com a xantatge

Record, precisament avui i, com aquell qui diu, l’endemà de la victòria del senyor Trump, d’aquell 9 de gener del 1992 en què Guillem Simó deixà escrit que la solidaritat consisteix a donar suport a unes determinades relacions de poder i que el benefici final d’aquesta solidaritat no és pas per a la idea, l’ideal, sinó per a un individu o grup d’individus. I que, com que l’ideal no té cap importància, l’actitud moralment més ferma no és sinó aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat. La solidaritat com a xantatge, sí senyor. És de sempre que m’he estimat més, molt més, el mot caritat que no pas el de solidaritat. D’això que en diem solidaritat se’n fa espectacle. De la caritat, no. La caritat és discreta. El bon cor demana discreció. Amor compassiu envers el proïsme, generositat a l’hora d’emetre judicis sobre el pensament dels altres i sobre llurs accions. Beneficència envers els pobres i desvalguts. Almoina. I no fa cap falta que se sàpiga, no cal esbombar-ho, no se n’hauria de fer cap espectacle que mostri en públic fins a quin punt arribem a ser bones persones, aquest cofoisme. Tant de bo, a partir d’ara, davallés aquesta cosa de la correcció política i de totes les mentides i disfresses que comporta. I tant de bo, també, tornéssim a dir les coses pel seu nom. Peti qui peti. Aquesta tarda, per cert, a la Calders, presentació de la versió definitiva de En aquesta Part del Món. Imprescindible dietari que Acontravent acaba de publicar tot just un poc més de 12 anys després de produir-se l’absència física de l’autor, el professor Guillem Simó. (I, sisplau, des del més enllà, tinguin ben present això: fer del problema social un problema personal no contribueix a solucionar ni l’un ni l’altre).