La bomba anatòmica

Hi ha ben poques pel·lícules sense històries d’amor. Les de submarins, potser, i no sé si gaires més. Ahir vaig tornar un cop més a Gilda, no sé les vegades que l’he vista. És el que té aquest canal TCM, que m’encanta. Revisió del cinema que en diem clàssic. És de l’any 1946, Gilda. I va esdevenir popular, entre d’altres raons perquè va trigar a ser estrenada entre nosaltres. A finals de la segona guerra i ambientada en una Argentina neutral reconstruïda en estudi, es desenvolupen les conflictives relacions entre Ballin Mundson (George Macready), propietari d’un luxós casino que serveix de tapadora per a les activitats d’un grup nazi, la seva dona, esplèndida, Gilda (Rita Hayworth), i un seu antic amant i nou empleat al casino, Johnny Farrel (Glenn Ford). El director de la pel·lícula va ser Charles Vidor i en el rodatge va jugar un paper fonamental la improvisació. Es tractava de buscar un nou al·licient per a Rita Hayworth, ja una mica fastiguejada del seu paper de consort del gran Orson Welles, del qual haurem de parlar algun altre dia. Quan un any després, el 1947, es van divorciar, es veu que ella va dir que viure amb un geni resultava massa cansat. No sabia encara que un cop ja divorciats li tocaria novament compartir plató a la també excel·lent “La dama de Shanghai”, dirigida justament pel seu ex-marit.

El cas és que a Gilda destaca la famosa escena de la bufetada que Glenn Ford venta a Rita, escena amb la qual finalitza el fantàstic número Put the Blame on Mame, i on la Hayworth inicia aquell cèlebre streaptease. La cançó Amado mío i el final en què, asseguda a la barra d’un bar i acompanyada d’una guitarra, repeteix amb la seva pròpia veu Put the Blame on Mame són també moments que han contribuït a fer de Gilda un dels referents del cine negre dels anys quaranta.

Són 110 minuts d’un blanc i negre clàssic que ha suportat el pas del temps i si el nom de Gilda va servir per batejar una bomba atòmica llançada damunt l’atol de Bikini, aquí, Rita Hayworth, “la bomba anatòmica”, va permetre encunyar la sentència: “No siguis una Gilda”, aplicable a les noies un poc capverds.

I no voldria descuidar-me d’esmentar Tio Pio, l’encarregat dels lavabos-tocadors. Tio Pio ho sap tot de tothom. I no només ho sap, també ho endevina. “Les persones frustrades fumen massa” (a causa de la soledat). Sóc fumador i sempre m’ha quedat gravada a la ment aquesta frase. Fumar és de gent frustrada. Grandiós Tio Pio. I Steven Geray que és qui li dóna cos i ànima.

Guinyol i teatre

Aquests titellaires empresonats. Bergson també en parlà, de teatre i de guinyol. El guinyol. Quan aquell comissari s’arrisca a aparèixer en escena i de seguida, tal com cal, rep la bastonada que l’estaborneix. I que novament s’aixeca i un segon cop de bastó l’esclafa. Un nou càstig a cada nova reincidència. Al ritme uniforme del ressort que s’oprimeix i es torna a deixar anar, el comissari cau i s’incorpora mentre la rialla de l’auditori, ple de quitxalla, augmenta i augmenta. Ningú no va a la presó. Però imaginem ara un ressort de mena més aviat moral, una idea que s’expressa, que es reprimeix i que torna a expressar-se; un devessall de paraules que brolla, que aturem i que torna a brollar. I així el que novament tenim, i on ara som, és, d’una banda, la visió d’una força obstinada i, de l’altra, d’una obstinació que la combat. Nivell de titellaires empresonats.

El plaer i l’excel·lència de Reyes de Alejandría, un cop més (J.C.Llop), només tenim temps i a ell, al temps, tant se li’n dóna, de nosaltres. I, també un cop més, l’harpia i el plebeu de Gilda, l’amic és aquell que parla quan jo vull que parli i que calla quan jo li ho ordeno, tot equivocat, excepte el sublim i higiènic secundari Tio Pio, només la gent frustrada fuma massa, jo sóc un frustrat dels més grossos, i totes les coses dolentes, àdhuc persones, acaben soles. I tot des d’aquella impressionant perspectiva del cuc. Guinyol i teatre. Comèdia. Ressort.

Hem perdut l’oremus

Francisco Rico, savi i amb aquella elegància fins i tot un poc dandi i molt pagat d’ell mateix, filòleg de referència de les lletres castellanes, elitista i membre de la RAE que no sé els premis i medalles de tota mena que ha arribat a rebre i que passa, a més, per ser el màxim expert cervantí en vida, especialista també en Petrarca, i fumador que no llegeix El Quixot perquè ja se’l sap, viu ara allunyat ja de l’ensenyança. Fet que no treu, però, que en una entrevista que l’altre dia publicà El País, afirmi que som en un punt que ni els estudiants amb moltes ganes d’aprendre no saben ja res de res. I que n’hi ha prou, per comprovar-ho, de veure’ls les cares de perplexitat continuada. I això que mai no hi ha hagut, com ara, tantes eines i instruments per facilitar l’aprenentatge de les coses. Com si els llibres, sobretot els de butxaca, no ho fossin, d’eines i instruments. Hem perdut l’oremus, com a societat. Hem perdut els punts de referència comuns. I és ben cert que temps ha mai no ens va caldre aprendre a l’escola que París és la capital de França o que Hamlet és una de les obres principals de Shakespeare. I més coses que es respiraven a l’ambient. És avui que cal aprendre-ho tot a l’escola i no s’hi dóna l’abast perquè s’ha de partir sempre de zero. Fragments i fragments que és impossible que hi càpiguen, en tan sols 140 caràcters. Al final, el senyor Rico diu que no li cal ser ric perquè disposa d’una petita fortuna personal que, com a Umberto Eco, li permet d’agafar tots els taxis que necessita. Quina gràcia. Però, ¿en què quedem, doncs?

Mentrestant, jo torno a Gilda (1946), a l’harpia i al plebeu, i a aquella idea d’amic que parla quan jo vull que parli i que calla quan jo vull que calli. Bastó amb ganivet incorporat. Només la gent frustrada fuma massa (fantàstic Tio Pio!) i totes les coses dolentes acaben soles. I les persones. I aquell mirar-s’ho tot sempre des de la perspectiva del cuc.