Rabins, mestres

Ni idea, de quina és la diferència entre un bonus i una acció. No ha estat mai, en mi, una preocupació el fet de no saber-ho. Tot va com va i n’hi ha que venim d’un temps en què la clara preferència va ser la docència i l’aprenentatge de debò i el descobriment  de les coses i la transmissió d’altres veritats més enllà de tot això dels bonus i de les accions, per més preferents que aquestes ens siguin presentades. Vam ser més dels rabins, nosaltres. Rabí, que significa mestre. No es pot pas dir tampoc que n’haguéssim tinguts gaires, però sí alguns. I aquests alguns mai no ens permetien de llegir un llibre nou fins que no haguéssim escrit i sotmès a la seva valoració un informe detallat del que acabàvem de llegir. Ens en refiàvem del tot. De vegades hi havia passatges que no havíem acabar d’entendre i aleshores el que feien era fer-nos-els llegir en veu alta. Sentir-nos la veu podia fer que el text se’ns aclarís. Però, si continuàvem sense entendre’ls, aleshores ens obligàvem a copiar els passatges en qüestió. Fins que finalment aquell filó acabava en general per lliurar-se’ns i per ser nostre del tot. Vull dir que només d’aquesta manera podia arribar a les nostres mans un altre llibre, un de nou. I no pas abans. (Coses que vénen aproximadament del mestratge d’Errata, l’Examen d’una Vida, George Steiner, sinó que ell, en lloc de referir-se als rabins, aquestes coses les deia en relació al pare que va tenir, immens).

Sadisme salvatge

El fet de ser creient -catòlic, apostòlic i romà- no treu que a un servidor l’actitud cristiana en relació a l’eutanàsia li sembli horrible i del tot indefensable. Vull dir que crec també, i de manera ferma, en l’eutanàsia i en el que considero el dret de deixar aquest món a la que comencis a no poder valdre’t i a ser, per tant, un pes i una molèstia per als altres del teu voltant i per a tu mateix. Un dret que hauríem de reconèixer com a tal. I el temor de l’Alzheimer, en aquest sentit. Quan cap regna ja no et sustenta. Malaltia horrorosa que fa, per exemple, que estiguis davant dels teus fills i ja ni els reconeguis. Càrrega que ni se sap les famílies que ha destruït. Patiment i tortura. Pèrdua del nord i de la memòria sencera. Que no se’ns adormi aquest múscul, per l’amor de Déu. Per si de cas, però, ja fa més de dos anys que tinc fet el testament vital. I no només en relació al possible Alzheimer, no. Inconcebible em sembla que sigui encara possible mantenir en vida, contra la voluntat seva, aquells l’única esperança dels quals és, justament i precisa, sortir de la vida. Sadisme salvatge. I un cert alleujament en saber que als Països Baixos són a punt d’aprovar l’eutanàsia per cansament vital. No és poca cosa i serà un dia d’aquests. Mentrestant, hi ha el vers del poeta Alfred de Vigny (1797-1863), que ja gairebé no llegeix ningú, igual que ja a penes ningú no llegeix poesia. L’esmenta i el recorda Steiner: Deixeu-me dormir el son de la terra. Sisplau. Us ho demano.

Idiotes

El nivell general és baixíssim i així ho demostra la majoria dels qui es dediquen, o aspiren a dedicar-se, a la política. Fidel reflex de la societat que governen. Sempre hi ha excepcions, es clar, però no deixen de ser això, excepcions. Pràcticament tant és en quin país et fixis, en quin parlament, o en quin ajuntament. Cada debat de política general, posem per cas, és un insuportable mal d’oïda. Pobre faristol impertèrrit. Què deu pensar de l’atroç nivell de dicció, de les moltes vegades inexistent sintaxi, de la confusió de significats, d’aquesta fatal entonació de la majoria de suposats oradors! Què deu pensar de fins a quin punt les coses no han deixat d’anar a menys i, per tant, a pitjor!

Potser el que passa és que ja fa temps que la política no representa el bé públic. Els bons, les elits de debò, ja no s’hi dediquen, a la política. Continuo amb Steiner aquest dematí de dissabte. I ell, de Londres estant, explica i recorda el temps que els millors de cada promoció d’Oxford i de Cambridge anaven al Parlament amb l’objectiu i l’ambició principal d’entrar a govern i administrar amb saviesa la cosa pública. Elits de sòlida formació. Res a veure amb el nivell d’ara mateix. Ara l’important és la banca, la borsa i tot el que comporta. Perquè, ¿quina mena de persones representa que són els qui avui es dediquen, o pretenen dedicar-se, a la política? ¿I amb quins objectius? Tinc, per cert, gravada la imatge recent de tot un grup de diputats amb les mans alçades per fer veure que se senten atracats, ells, que són en realitat els atracadors o que, si més no, en formen part. Uix!

D’altra banda, esclar, és ben evident que la culpa, com gairebé sempre, és repartida. I Steiner recorda, en aquest sentit, el mot grec idiotés per referir-se a totes aquelles persones que s’estimen més quedar-se a casa i deixar que governin els bandits. Idiotés. Els bandits, els sense escrúpols, ocupen així l’àgora tan sols perquè aquests idiotés, entre els quals m’incloc, han decidit mantenir sana i estàlvia la seva vida privada, del tot al marge de la plaça pública. I aquí Steiner afegeix que, si ens governa la màfia, és senzillament perquè no hem volgut entrar en política, ni barrejar-nos-hi. Per mandra, per comoditat, per deixadesa i també per manca de generositat. Idiotes.

Conviure amb el mal

Moltes coses es podrien fer enfront d’aquesta inhumanitat que dèiem ahir. Ho haurien de voler, però, les grans potències. Al petit dèspota feixista de Birmània se li hauria de dir que l’esclafarem si no acaba amb tot aquest desastre i no permet, després d’unes eleccions lliures, que s’estableixi un govern representatiu. I al de Sudan que, com que envia bandes assassines damunt de tots aquests éssers que ja es moren de fam i de set, el derroquem ara mateix. I Turquia i Síria, i… I res de tot això no fem tanmateix. És molt gros. És infinit el poder d’aquestes grans potències si es compara amb el de certs règims increïblement sàdics, increïblement primitius. Sembla com si el mal ja els anés bé a totes aquestes suposades potències. Inacció. Una inacció del tot inexcusable en aquests temps que vivim que et permeten estar al corrent de tot. Els mitjans ens ho expliquen. Amb el biaix corresponent, segur, només faltaria. Vull dir que sabem el que ha passat i passa a Guantánamo, sabem qui tortura a qui, sabem qui són i on s’amaguen els peixos grossos. És com si ens encantés conviure amb el mal, cap profit de les lliçons de la història, el mal com a condició humana. És exactament, també Steiner ens ho recorda, com si algú enregistrés, per al pròxim serial de televisió, els crits esgarrifats de les víctimes. Estem informats i més que informats, fins a la medul·la. Massa informats, segurament. Insensibles fins a la nàusea i a la inhumanitat.

Riscos de l’Art

L’immens plaer de llegir. Acte solitari. Un plaer, però, que també comporta riscos, riscos dels més grossos. El talent del suposat humanisme europeu enfront de les coses més abominables. Les anomenades Humanitats no han plantat mai cara a les massacres més grosses del passat i també del present d’ara mateix. Camps d’extermini i de concentració de tota mena que devem a l’alta civilització russa i europea, és a dir, al centre mateix de les fites més excelses de l’art i de la filosofia. Cap resistència de les Humanitats. L’Humanisme tan sols se’ns suposa. Steiner diu a la conversa que manté amb Laure Adler al Llarg Dissabte  que hauríem pogut esperar i desitjar que el jardí de Goethe no estigués justament situat al costat del camp de Buchenwald. I també que els grans músics s’haguessin negat a interpretar cap peça mentre sentien els crits dels qui es morien de fam i de set camí de Dachau. Però no. La veritat és que mentrestant hi hagué tota una sèrie de concerts aparentment fascinadors, plens de bellesa i de profunditat musical. I en aquest mateix sentit, Steiner inclou aquella anècdota de Picasso quan un oficial alemany visità l’estudi on treballava durant l’ocupació i que, en veure el Guernica, li digué: “¿Això ho ha fet vostè?” – “No, ho han fet vostès!” Esplèndida resposta, esclar. Si no fos que es tracta del mateix Picasso que sortí en defensa d’Stalin just en aquell moment que l’horror del Gulag, i de la massacre que suposava tot allò, era del tot innegable.

Riscos de l’Art i de l’amor per les lletres. L’Humanisme tan sols se’ns suposa i les humanitats poden també convertir-te en inhumà, insensible a la realitat que t’envolta. Caldria un mètode o altre que et permetés de viure els grans textos, la gran música i el cine i el teatre, però que, en sortir-ne, fessin mostrar-te més sensible a l’experiència humana i a l’horror que tantes vegades l’envolta. Hi hauria d’haver un mètode així i persones amb capacitat d’aconseguir-ho. No sembla pas que n’hi hagi gaires, però. No sé si tenim cap resposta. No sé si som capaços d’entendre-ho. Jo, confesso que no. I me’n faig retret. I no sé ni com fer-ho ni com posar-m’hi.

A mi també m’agrada molt el mot elit

¿Què passa si no llegim? Aparentment no res, però ja veus on som. ¿Què ens espera? ¿Que serà del llenguatge, de la música de les paraules i de tot allò que fins ara ens ha distingit com a espècie? Revolta del soroll sense sentit, dels discursos mal fets, i mal pronunciats, i de tot el mal que ens envolta. Costà milions de morts, a Europa mateix, i ara sembla que ja hi tornem a ser. Populisme, enganys del populisme, i d’aquest “empoderament” que no és ni al diccionari, fragilitat neològica del mot i del seu aparent significat. Superilles sense responsables perquè diuen que tot es decideix des de les bases, les bases i les assemblees del no-res. Ja veus on som. I després: la biblioteca més important és la memòria, hauria de ser la memòria, recorda-ho. Recorda-ho tot i que ara ja no resulta gens clar que amb tanta electrònica moderna, amb aquestes tècniques d’informació (tan interessades, d’altra banda, d’interessos espuris), amb tots aquests arxius electrònics i digitals les memòries dels quals superen més d’un milió de vegades les memòries literàries humanes o les gramàtiques i els lèxics que contenen, amb tot això, no queda gens clar que continuem llegint. Revolta del soroll i de la remor, com si el silenci ja no calgués ni fes cap falta. El silenci, que ara ens surt més car que el mateix preu de l’or.

Sí, Steiner un cop més com a crossa. Amb mi, no hi hauries de perdre ni un minut més. Però escolta: si et saps res de memòria i de cor, no hi haurà mai ningú que t’ho pugui prendre. Es queda dintre teu, i creix, i es transforma a mesura que també tu creixes i et transformes. Tots aquells textos i poemes apresos i recitats el temps aquell de l’institut canvien a mesura que tu també canvies amb l’edat i amb les circumstàncies. I els mots que contenen, mots invariables, els arribes a entendre de manera diversa. Digues-ne, si vols, elitisme de la paraula. El que passa és que, com a Steiner -potser fins i tot ho he après d’ell-, a mi també m’agrada molt el mot elit, que tan sols significa que hi ha coses que són millors que unes altres. Tenir llibres a casa, posem per cas. La teva pròpia col·lecció de llibres, llibres que no tens pas en préstec de cap biblioteca per excelsa que sigui. La Bíblia, Homer, el Dant, Montaigne, Pascal, Shakespeare, Flaubert, Baudelaire, Proust, Pla…tants i tants d’altres. El passat fet present. I elit perquè, si són teus, hi haurà aquells moments que ja no et caldrà sortir de casa i podràs llegir-los acompanyat d’una altra cosa que resulta també essencial: amb un llapis a la mà. I de tant en tant també en veu alta.

Serena crispació

A la ment, encara, el Llarg Dissabte d’abans d’ahir. Ple d’anotacions. I així, parlant del llenguatge, de l’eròtic en aquest cas, diu que tot començà a ser possible aquell dia que Vanessa, germana de Virginia Wolf, es presentà al saló, on el seu pare prenia una tassa de te, amb un preciós vestit blanc d’estiu. Un vestit, però, que mostrava una taca. La qual cosa va fer que Strachey, el pare escriptor humorístic, pronunciés en veu alta la paraula esperma. Tabú romput, cosa inconcebible fins aleshores. Pel que se sap, aquest fou el primer cop que aquesta paraula, esperma, es pronuncià en públic i en un ambient cultivat i burgès com aquell. ¿Què hi ha, a partir d’aleshores, que sigui tabú avui dia? I la serena crispació de René Char per definir certs instants de l’acte sexual, serena crispació, que bonic. Sexualitat i llenguatge, com si no fos possible el plaer si no va acompanyat de paraules. Perquè, ¿com deu ser, doncs, la vida eròtica dels sordmuts? ¿I la dels cecs? ¿És possible cap mena de resposta? Hi ha llenguatges universals, d’altra banda, llenguatges amb regles fixes que no demanen ni necessiten traducció. Tothom que en sàpiga s’hi entén sense que calguin les paraules, potser amb les mirades n’hi ha prou. Escacs i música. I les fórmules matemàtiques, silenci dels pensaments. Només el desig pot ser mut, intuïció amorosa corresposta.

Misteris del llenguatge, de les llengües diverses, i dels llibres en què s’hi han escrit, que ni amb l’excel·lència dels traductors poden arribar a ser enteses del tot. La gran obra, afirma Steiner, és aquella que, sempre i de forma misteriosa, ens diu al final de la lectura: “Hem de tornar a començar. Primer intent. Intentem-ho un cop més”. Beckett, que també deia: “Hem de fracassar més bé (fail better)”. Un altre intent, ara fracasso encara més bé. No puc imaginar-me la cara dels alumnes d’Steiner cada vegada que ell els ha repetit aquesta mateixa frase de Beckett: la pròxima vegada hem de procurar fracassar més  i més bé.

I, si Homer va existir o no va existir, no té cap interès. És l’obra el que en queda. Igual que de Shakespeare, del qual no tenim cap monument ni cap bona estàtua, ni sabem segur la cara que feia. Fou potser l’últim moment en què va ser possible l’anonimat d’una obra tan immensa.

I no ho sé. Potser dilluns que ve sabrem alguna cosa més que no sabem aquest dilluns. Fletxa cap al futur malgrat allò que expliquem a classe en què més del 90% de les coses pertany al passat. Del futur, no en sabem res. Res de res. Pura ignorància.

Cansats de la Història

Sí, fou un llarg dissabte, el d’ahir. Ben aprofitat. Diada de celebracions i de converses. Era ja molt entrada la matinada quan ho donàrem tot per acabat. Plaer dels grossos. Benestar de la companyia. Va haver-hi abans, també, temps per a lectura i els comentaris. Justament en relació al Llarg Dissabte, George Steiner en conversa amb Laure Adler (versió en castellà, de Siruela). Un llibre que fa del tot per a nosaltres. Geschichte müde sein, estar cansats de la Història, llegim a la pàgina 117. Carrers europeus que en gairebé cada casa commemoren fets de fa segles. És enorme, el pes del passat a Europa. En canvi, el pes del futur resulta molt més que lleuger. Problema greu d’aquest període que Steiner anomena de transició. Esglésies pràcticament buides. Caiguda lliure dels índexs de natalitat fins i tot en països en què l’autoritat catòlica era i en aparença continua essent la més poderosa, Itàlia, Espanya, per exemple. La demografia a Europa és negativa; el continent ja no renova població i els joves i els que no en són tant carreguen el pesat llast dels ancians, el llast de les pensions, el llast dels que viuen massa temps. Piràmide invertida pel costat equivocat. Resulta molt difícil, per tant, imaginar-nos tan sols com s’ho farà la nostra civilització europea per recuperar l’impuls vital que tanta falta faria (fa). L’esperança d’Steiner, en aquest sentit, és que l’Europa oriental resulti ser aquesta gran reserva d’energia encara no alliberada (obres mestres, pensament, art, humanisme…). Esclar que tot seguit afegeix que, veient el capitalisme salvatge instal·lat a ciutats com Praga o com Budapest, amb tanta limusina blanca talment es tractés de Hollywood, o com la mateixa Bucarest, que a poc a poc va eixint d’una llarga misèria, aquesta esperança no fa sinó flaquejar. Així que, enmig de tota aquesta fallida del que en diem Humanitats, enmig  d’aquest tramonto del sole (posta de sol), no resulta de cap manera impensable que d’altres punts del planeta prenguin el relleu d’aquesta Europa massa cansada i, fins i tot, fastiguejada. I sense que gairebé ni ens n’adonem.

Ja no caldria dir res més

La sensació que tinc aquest dematí és que, després d’això, ja no caldria dir res més. Tan sols llegir-ho amb tota l’atenció del món i després callar. Un xic més d’Steiner, senyores i senyors. Plaer d’aquesta entrevista que signa Borja Hermoso. Naturalment, n’he pres notes, entre les quals aquestes:

L’educació escolar d’avui dia és en general un fàbrica d’incultes que no respecta la memòria. Els joves no tenen temps de tenir temps i em fa por la por dels nens al silenci. El professor és com un carter, un carter que lliura el correu a tots els alumnes que té davant seu. Un correu escollit i dedicat (sinó que ara mateix, afegeixo, una immensa majoria de professors ja no presenten, ni en la indumentària, aquell aspecte de persona culta que caracteritzava el seu prestigi).

Una civilització que extermina els seus jueus no recuperarà mai allò que fou. Una civilització que mata i odia els seus jueus està matant el futur. Però bé, avui hi ha 13 milions de jueus al món, més que abans de l’Holocaust. Un jueu és un home que, quan llegeix un llibre, ho fa amb un llapis a la mà perquè està segur que pot escriure’n un altre de més bo.

¿Permetrem que es manipulin les cèl·lules del fetus?

I, si ens n’hem d’anar, ens n’anem. I sense queixar-nos.

Finalment, sense respostes per al fracàs global d’ara mateix. Un fracàs que és el de tots nosaltres.

Però és que encara hi ha, en aquest Babelia d’avui, un altre esment de George Steiner. Jordi Llovet, un cop més. Em sembla que Europa està molt fatigada i potser és que som a l’entrada d’una època ben grossa d’irrisió i d’escarni.

Cap pretensió de propaganda, de veritat que no. Però és així que he passat tres hores llargues aquest dematí de dissabte. L’educació, l’ensenyament, no pot ser tan sols un mer ensinistrament. Hi ha, enfront de tots els fantasmes i dimonis de l’apocalipsi de la cultura europea, dues coses de les quals sembla que avui no es pugui ni parlar: la tradició clàssica i la tradició bíblica d’on venim (text d’Enrique Lynch). Que diguin el que vulguin aquests de la secta de pedagogs que tenen ara com ara la paella pel mànec. La paella del relativisme i de l’igualitarisme, esclar. Ben al contrari del que segurament faria falta: especialistes en generalitats. Que bonic! Tant com el silenci d’ara mateix.

Encarcarats

Molta més llengua, molta més cultura. Aquest remar constant i contracorrent. Però ja Steiner avisà que la immensa majoria de la humanitat només molt rares vegades experimentarà les crides i demandes de la literatura i les arts. Una immensa majoria que pot viure, o això sembla, sense haver mai llegit, ni saber-ne res, Shakespeare, o el Quixot, o El Quadern Gris, ara que fa 50 anys que es publicà, o moltes més coses encara. Encarcarats. Aquest viure encarcarats. Diada del Patró. Sinó que, de vegades, em sento més del drac. Totes les coses del món duen a una citació o a un llibre, deia Borges, que avui potser hauria celebrat el sant. Feliç diada a tothom, malgrat tot. També naturalment als enamorats i als qui estimen el món i la vida que hi ha als llibres. I la paraula.