Més breu que la d’una papallona

Aquell poc de calma, de relax i d’assossec que em fa falta enmig de tanta actualitat i de tant de xivarri amb els afers de la política. M’hi ajuda aquest dematí la nota que trobo als Diaris de John Cheever, que es va morir el 18 de juny del 1982, just ara acaba de fer 35 anys. Un món, el seu, ple d’ambigüitats i d’emocions que l’arrossegaven moltes vegades per viaranys ben diversos els uns dels altres. Estimava la família i al mateix temps se sentia extremament sol; s’odiava a causa de l’afecció a la beguda, però en va dependre durant gairebé tota la vida; la incongruència dels impulsos eròtics i el conformisme social significava en ell, per un cantó, una desviació que considerava part de la riquesa de la vida i, per l’altre, una contradicció que amenaçava de destruir-lo. Ell, John Cheever, que, a més, pensava que estimar els fills significa en part renunciar-hi, que fumava com un carreter i era molt de missa i afirmava ser també molt del present com a substància, essència i nucli de la seva utilitat. I, bé, és aquesta la nota de la calma i el relax que deia: “Interrogar-se constantment sobre els impulsos sexuals propis em sembla autodestructiu. Hom pot sentir-se excitat, entre d’altres coses, en veure una fulla de grèvol, un pomer ple de pomes, un cardenal mascle en ple dematí de primavera. Hem de pensar que els genitals, tot i que profundament arrelats a la vida eròtica i sentimental de cadascú, solen ser força irresponsables. La seva discreció, higiene i gratificació depenen de nosaltres. I, si no fos per la nostra sensatesa, la seva vida seria més breu que la d’una papallona”. Cheever havia nascut el 1912 a Quincy, Massachusetts, i va ser conegut també com a Txékhov dels suburbis.

Nitrogen

Creix la tensió, n’hi ha que dubten que el President acabi convocant el 27-S, i jo he hagut d’anar a la dermatòloga. Llegeixo, a més, que es veu que això de la dutxa diària no és tan bo com ens pensem. Al Regne Unit, diu que hi ha un gran debat entorn de la qüestió. N’hi ha que recomanen menys dutxes, més curtes i amb no tant de sabó. Que Déu ens agafi confessats. Sembla que la delicadesa de la pell, i la neteja, i la bona olor, és més aviat un hàbit social que no pas una raó higiènica. I un gran negoci dels qui elaboren xampús, gels i cremes hidratants. Dutxa diària o només cada dos o tres dies, aquesta és avui la qüestió. Aixelles, genitals i engonals al marge, clar. I les pigues, berrugues, taques a la pell no son qüestió tan sols de l’edat. No hem de prendre tant el sol, ni amb cremes protectores ni res, això és tot. La dermatòloga m’explica que, en relació a tot això que dic de les taques a la cara i a les mans, i de pigues i berrugues, ella té sempre present, de quan era estudiant, les paraules del seu “càtedro” d’aleshores: escolti, la pell de la cara i de les mans té la mateixa edat que la pell del cul. ¿Que hi té taques, al cul? ¿Eh que no? Doncs ja ho sap. Nitrogen.