M’he girat dos cops

La política és gairebé tan emocionant com la guerra i, per cert, no menys perillosa. Paraules de Churchill, que afegia que durant la guerra pot ser que et matin, però només podran matar-te un sol cop, un d’únic. En canvi, al camp de la política et poden matar moltes i moltes vegades.

I és potser per aquesta raó que ja fa temps que m’estimo més llegir coses com aquesta que Kafka deixà escrita al seu Diari del 19 de novembre del 1913: …Camino expressament pels carrers on hi ha putes. M’excita passar pel seu costat, aquesta possibilitat llunyana però al capdavall real d’anar-me’n amb una d’elles. ¿Que potser és una roïnesa? Potser. Però no conec res que m’agradi tant i, quan ho faig, en el fons em sembla ben ingenu i gairebé no en sento cap penediment. Només trobo desitjables les que són grasses i fetes i que porten aquells vestits tan antiquats però, fet i fet, luxosos perquè hi duen tants de farbalans. És probable que una d’elles ja em conegui. Me l’he trobada aquesta tarda, encara no anava vestida de professional ni tenia els cabells esbullats, no duia barret, duia una brusa semblant a la de les cuineres i traginava un fardell, potser el portava a ca la bugadera. Ningú no li hauria sabut descobrir cap gràcia. Només jo. Ens hem mirat un instant. Aquesta nit -mentrestant havia començat a fer fred- l’he vista dins un abric estret de color marró grogós a l’altra banda del carreró que dóna a la Zeltnergasse on ella fa el carrer. M’he girat dos cops per mirar-la, ella també m’ha vist però, de fet, me n’he allunyat al cap de poc…He de frenar-me tot i que sé que no he arribat, encara, al límit de les meves forces.

Cap argumentació

Acabat ara mateix de tornar de Cerdanyola. Dinar amb col·legues i amics del turisme. Molt bon ambient. I un cop ja a casa, aquestes coses que trobo sobre l’amor, la passió, el sexe i el desig. Servidor ja no hi té res a fer, però m’anoto això que digué Stendhal en el sentit que quan l’estimada es converteixi en amiga íntima, a partir d’aquí us procurarà uns plaers del tot diversos: els plaers de la vellesa. Com una flor que després d’haver estat rosa al dematí, en l’estació de les flors, es torna fruita deliciosa a la tarda, just quan ja ha passat la saó de les roses. De fet, seguint ara Wilde, quan un està enamorat comença enganyant-se ell mateix i acaba enganyant els altres. I encara Kafka, un cop més, en escriure allò que diu que l’amor entre germà i germana és de fet igual que l’amor entre pare i mare. I Pessoa finalment, advertint que allò perenne és un desig i que allò etern, una il·lusió. I, bé, la veritat és que ja en tinc prou, m’atabalo i no dono l’abast tant d’anar d’un cantó cap a l’altre. Són aforismes, al capdavall. Del grec aphorismos: delimitació, una mena d’assaig concís que no necessita cap argumentació, gairebé surt com surt. I la història del món n’és ple.

Cercles a l’entorn de cada mot

És a dir, deia Kafka, que gairebé cap dels mots que escric s’ajusta als altres, les consonants m’arriben com fregadís de llauna i les vocals hi canten com els negres d’una exposició. Els meus dubtes són com cercles a l’entorn de cada mot, però ¡què dic!, el mot no el veig per enlloc, l’invento jo sol. Malgrat tot, això no és pas dramàtic, ja que només em caldria inventar aquells mots capaços de desviar la ferum de cadàver a fi que no ens n’arribi la bravada ni al lector ni a mi mateix…D’altra banda, ja no penso deixar més aquest diari. M’hi he d’aferrar, és l’única cosa a què puc aferrar-me. M’agradaria força explicar la sensació de benaurança que, com ara mateix, després haver anat a tallar cabells chez l’arabe, porto dins meu, quin luxe de moviments tan precisos amb tisores, navalles i maquinetes diverses, espills, pintes i raspalls. És ben bé com un mar d’escuma que m’emplena amb tot d’estremiments lleus i benefactors. I els dubtes a l’entorn de cada mot que no sé trobar ni veure enlloc. Cap retret, però, no em penso fer.

Sóc com una pedra

La nostra vida és als llibres. Sobretot als canònics. Ple de moments semblants que sembla que ens descriguin i ens descobreixin. No m’agrada gens el plural i menys encara el referit a nosaltres, jo més vosaltres. Però Kafka el 15 de desembre del 1910 deixà escrit al seu diari que senzillament no crec en les conclusions inferides del meu estat actual, que d’altra banda ja dura més d’un any i de dos. Un estat massa greu com per creure-hi. Ni tan sols no sé si puc afirmar que no es tracta d’un estat nou. Tanmateix el que sento és que és un estat nou, n’he viscut de semblants però cap com el d’ara. Sóc com una pedra (en nego a fer cas d’aquesta nova concepció dels diacrítics que tant em vam costar primer d’aprendre i després d’ensenyar), com la meva pròpia làpida, on no hi ha cap escletxa per al dubte o la fe, per a l’amor o el desamor, per al coratge o la por -en particular o en general-, només hi viu una vaga esperança que no és pas millor que la de les inscripcions funeràries…

Molt bé. Després, el mateix dia, ve allò dels mots que no s’ajusten mai els uns altres usats i les consonants que arriben, totes, com un fregadís de llauna…Dubtes que són com cercles a l’entorn de cada mot. Tot de coses com aquestes que ja miraré d’anar completant qualsevol dia d’aquests.

Si hom fos un indi

Jurats de premis literaris que decideixen coses que apareixen com a provocadores i que segurament ho són. I bé, sempre hi ha qui cau al parany i, en lloc de riure, s’ofèn i s’enfada. Pitjor per a ell. Moltes vegades el silenci és la resposta més bona, i també la més intel·ligent. El Crexells, però no només el Crexells. El món dels cenacles, enveges i misèries i interessos. Me’n ric i per això mateix decreto guanyador aquest llibre i no pas cap altre. Ironia de la bona. No val la pena perdre-hi el temps i m’és del tot igual el que en pensis. Recorda Kafka, aquest precís article, però també aquell seu desig de convertir-se en indi, d’esdevenir un indi. Kafka i els horrors que s’anaven gestant en aquella seva època de principis del XX, ara precisament fa un segle. Feixisme, violència, totalitarisme, racisme, genocidi, explotació, deshumanització, burocratització. El perill de totes aquestes coses, i totes d’alguna manera conjurades contra ell mateix. Tot tal com era i tal com acabaria essent. Ridícul i tragèdia de la condició humana i ell, tanmateix, va ser capaç de riure-se’n, ell, que era a l’ull de tots els huracans, l’Alemanya pre-nazi essent ell jueu, aquesta condició que, si no s’hagués mort de tuberculosi, li hauria procurat la mateixa fi que la de les seves germanes, la cambra de gas. Mentrestant, doncs, es tractava de sortir disparat d’aquella situació com l’indi que potser sempre va voler ser, és a dir, galopant a lloms d’aquell cavall que en plena cursa aniria esvanint-se fins a deixar-lo, aleshores, en plena llibertat. “Si hom fos un indi, sempre a punt, i sobre el cavall galopant, vinclant-se en l’aire, sempre vibrant damunt el terra retrunyent, fins que pogués deixar anar els esperons, car ja no n’hi hauria, d’esperons, fins que pogués llençar les regnes, car ja no n’hi hauria tampoc, de regnes, i amb prou penes veiés davant seu tot el camp com una prada segada arran, ja sense cap ni coll de cavall.” (Versió de Josep Murgades). Sí, home, sí. Que visqui la llibertat i que visqui el bon humor. Malgrat tot. I no t’enfadis tant.

Transformacions

No, no hem estat fets d’una sola peça. Podem saber aproximadament com som, o com ens pensem ser. No podem, però, saber de cap manera com o què acabarem essent. Ho dic pensant en aquell projecte de Transformacions de què parlà Flaiano, que no em canso de llegir. Res d’aventures normals ni de xacres psicològiques. No, res de tot això. Més aviat l’heroïna que es converteix en home i l’heroi que resulta que en el fons és un vulgar pederasta. I la cambrera que té es fa actriu i la rep fins i tot el Papa. La puta, ardent i fervent monàrquica, funda un cercle literari i arriba a senadora. Un ancià torna a la infantesa i s’enamora de la mestra a qui el confien. L’heretge veu, de sobte, la Mare de Déu, es fa conferenciant i acaba treballant en un banc. Una nena escriu poesies i amanseix i entendreix un cafre que volia agredir-la. De la seva banda, el cafre, ja convertit,  obre un col·legi i fins i tot el dirigeix. Els diaris i els noticiaris en van plens, de coses així. Tot és imprevisible. I en fi, que, si de tot plegat en féssim una novel·la, el més bo seria que al final tots acaben essent la mar de feliços. Senzillament perquè és la transformació, el trànsit, allò que condueix a la felicitat que tant diem perseguir. Esclar que tenim el cas de Gregor Samsa transformat en escarabat, o en una cosa que s’hi assemblava. Kafka se’n volia anar de casa i no sabia com fer-ho. Sigui com sigui, Sic transit gloria mundi.

¿A canvi de què?

Estimar els altres, estimar el que en diem el proïsme, no deixa de ser, en el fons, una forma més de l’amor propi. Deducció d’aquell aforisme de Kafka que diu que qui dins el món estima el seu proïsme comet una injustícia ni més ni menys grossa que aquell que dins el món no s’estima sinó ell mateix. De tal manera que només ens quedaria preguntar-nos si la primera cosa és possible. I mentrestant, no m’és arribat encara el temps que no em calgui ja sortir de casa i quedar-me vora la taula i escoltar. I ni tan sols això, limitar-me a esperar. No m’és arribat encara aquest temps de restar senzillament callat i sol, al marge del camí. El món ja se’ns hi apareix prou, de desemmascarat, no ho pot evitar. Serpentejant sempre a la recerca del profit que pugui treure’n, de tot plegat. ¿A canvi de què? D’altra banda, i pel que fa a la llengua, ja seria hora que algú contestés qui és que no ha deixat mai, ni deixa encara, d’imposar-la a qui.

El foll que pescava en una banyera

Des del febrer del 75, pocs dies abans de la mort de l’avi Martí, que tinc aquest exemplar del Mite de Sísif, de Camus. I fins ahir, i encara gràcies a la Rosa, no vaig recordar que aquest llibre conté una precisa entrada sobre l’esperança i l’absurd a l’obra de Kafka. Segur que devia llegir-lo en aquell moment, 41 anys enrere en què Franco encara hi era, segur, dic, perquè me’l trobo del tot subratllat i amb anotacions al marge de les pàgines en les quals em reconec la lletra d’aleshores -la cal·ligrafia també ens va canviant amb el temps. No sé ara si fou el professor Estrada qui ens el devia fer llegir, no ho sé. El cas és que hi ha aquella coneguda història del foll que pescava en una banyera i del metge que es veu que tenia una certa idea dels tractaments psiquiàtrics i que li pregunta: ¿I si mosseguessin?…, i el foll que li respon amb tot rigor: Que no, home, no, imbècil!; ¿que no veus que és una banyera? Univers inefable de Kafka i de l’home que es permet el luxe torturador de pescar en una banyera saben que res ni cap cosa no pot sortir-ne. I sempre la tragèdia explicada a través del que és quotidià i l’absurd, mitjançant la lògica. ¿Són al carrer, els problemes més grossos? Samsa era viatjant de comerç no pas perquè sí. ¿Vols res més quotidià que un viatjant de comerç d’aquella època? Potser per això mateix l’única cosa que el preocupa d’aquella aventura que el converteix en escarabat o en aranya és que la seva absència molestarà el seu amo. Ser ara aranya o escarabat li produeix tan sols un lleuger fastigueig. I el que diu Camus a la primera frase d’aquest article és que, tractant-se de Kafka, tot el seu art no consisteix en res més sinó a obligar el lector a rellegir tot el que hi ha d’esperança i absurd en aquesta nostra existència.

Tothom a donar exemple

La corrupció, la corrupció. Tot la mar de lloable. Com si no portéssim tota la història batallant-hi. El gènere humà és el gènere humà. Hem de donar exemple, naturalment. Sobretot aquells que han ocupat, ocupen i ocuparan el poder i els seus voltants. Aquí i arreu. Tothom a donar exemple. O a fer-ho veure. M’imbueixo mentrestant del text d’Ignacio Peyró que diu que hem de mirar de ser més imprudents i més amargants. El campari en caure la tarda i el seu color del sol que es pon, i l’americano, el negroni i el manhattan, perquè senzillament no podrà ser mai home seriós aquell que tampoc mai no hagi perdut els papers. Que bonic! De fet ja ho digué Kafka, i així ho deixà consignat, que la quotidianitat, el costum i l’amable rutina són ja en ells mateixos una autèntica meravella. I gairebé un miracle mentre hi siguem. I, més que combatre la corrupció, el que resulta veritablement difícil és arribar a no ser res ni ningú. Un mèrit grandiós.

Pavese no em convé

La faula vital de Kafka: -Ai! -va dir el ratolí. El món es va fent cada dia més petit. Primer era tan ample que tenia por; tirava endavant i em sentia feliç quan veia en la llunyania, a dreta i esquerra, uns quants murs. Però aquells murs s’han anat ajuntant tan de pressa els uns amb els altres, que ja sóc a la darrera habitació i allà, en aquell racó, hi ha el parany, el parany cap al qual em dirigeixo.

-L’única cosa que has de fer és canviar de direcció -va dir el gat; i se’l va cruspir.

La sensació amb Pavese, en canvi, és diferent. Kafka no et lleva les ganes de viure. Pavese, sí. Fa un temps vaig decidir deixar de banda el seu Ofici de Viure i no tornar-hi. No hi ha esperança, en Pavese. Treballar cansa. Però vet aquí que ahir el Cultura’s li dedicà la secció Mirade/s, exactament amb el títol Torí sense Pavese. Via Po, La Ciutat dels Porxos, Cafè Platti, Cafè Torino, Estació Porta Nova. Tampoc no és que hi hagi estat gaires vegades (i ara, a banda dels grups de turistes que hi he portat, recordo sobretot aquell juny de l’atemptat a Hipercor que hi vaig ser acompanyant el fill gran perquè el seu equip participava en un torneig de futbol, exactament al barri de Vanchiglia on vam ser tan i tan ben atesos), però aquesta ciutat i, de fet, tot el Piemont m’enamoren. Quan hi arribes des del sud passes, a més, per Casale Montferrato (Monfrà) i, és clar, et ve sempre el record d’aquell Curial que acabà casat amb Güelfa i, després ja no passà res més perquè el llibre s’acaba segurament quan s’acaba l’amor, és a dir, amb el casament. Vaig, doncs, pensar una estona en Pavese, que em sembla que no tingué cap raó real per suïcidar-se i que el 7 d’abril del 1940 deixà escrit que, d’una banda, hi ha persones que es creuen ser més velles que el que indica la seva edat i que, de l’altra, n’hi ha que sempre es troben més joves que els anys que tenen. Dues menes de persones que probablement presenten més diferències que no pas només aquesta. Pel que fa a ell, Pavese, afirma que era del primer grup, se sentia més jove que els anys que tenia. A 30 anys no es pensava ser tan vell.

No, definitivament Pavese no em convé. ¿O és que potser és cert que les coses s’obtenen quan ja no es desitgen?