Tenia ganes de ser a Prats

Som a Prats de Molló, al Vallespir. Abans d’arribar-hi ens hem aturat a Arles del Tech per veure i recórrer les Gorges de la Fou, considerades les més estretes del món atès que en alguns punts no arriben ni a un metre d’amplada. La llargada del recorregut és de quilòmetre i mig , la diferència de nivell entre l’entrada i la sortida és de 157 metres, cosa que representa un pendent mitjà del 9% -ja la passarem prima, he pensat, amb el que arribo a fumar!-, i la profunditat de la roca sobrepassa els dos-cents metres. La veritat és que impressiona, però la visita es fa molt accessible perquè una palanca metàl·lica permet que qualsevol individu arribi a descobrir els milers d’anys que han hagut de passar perquè aquest torrent d’aigua s’hagi pogut menjar tota aquesta muntanya rocallosa de massa calcària. Ja les té, aquestes coses, la natura, aquest monstre, he pensat.

I bé, Prats de Molló. Vila important per a la història nostra. Ens adonem que les seculars indústries espardenyeres i barretineres són ja cosa del passat. Avui el que es nota és que Prats de Molló i la Presta depèn molt del turisme, sobretot d’aquell turisme atret pels banys de La Presta, que ja eren coneguts a l’època romana. Veiem els magnífics retaules barrocs de l’església de santa Justa i santa Rufina, tal dia com avui en què les esglésies, ves per on, són gairebé despullades. Però la veritat és que tenia ganes de ser a Prats per dos detalls de la història. El primer, perquè aquesta vila es revoltà el 1670 contra la dominació francesa i passà a mans dels anomenats “angelets”, una mena de guerrilla camperola que provenia de Vilafranca de Conflent. Les muralles foren enderrocades i sota el comandament de Josep de la Trinxeria, un pagès de Prats, aquelles milícies populars arribaren a controlar tot el Vallespir fins a Ceret. Els francesos, però, reconqueriren el territori i aleshores Vauban, l’arquitecte de Lluís XIV, féu bastir un nou recinte de muralles i el fort de la Guàrdia. I al cap de dos segles el nom d’aquell guerriller pradenc tornaria a sonar en la persona de l’excursionista científic i escriptor Carles Bosch de la Trinxeria (Prats, 1831-La Jonquera, 1897), autor d’obres bàsiques per al coneixement dels Pirineus catalans. I penso, ¿nosaltres quan ens revoltarem? ¿Què més fa falta perquè ho fem? Perquè hi ha també, ara mateix, aquest impost de successions i de donacions que no és sinó una aixecada de camisa de les més grosses. I no en parlem mai, ni hi ha cap protesta pública, ni, encara menys, apareix tampoc en cap noticiari.

Després, el segon detall que m’interessa recordar aquí a Prats té a veure també amb l’inconformisme, amb la nostra voluntat de ser, una voluntat que encara ara no s’ha fet efectiva. Es tracta dels anomenats “Fets de Prats de Molló”. Any 1926. En plena dictadura de Primo de Rivera, uns quants centenars de voluntaris, dirigits per Francesc Macià, havien d’introduir-se des de Prats i St. Llorenç de Cerdans al Ripollès i a la Garrotxa per proclamar, a Olot, la República Catalana. Ja la teníem, ha hi érem. Aquells herois! Doncs bé, el quarter general de la campanya s’havia instal·lat a la vil·la Denise de Prats, i aquella temptativa, tan ben calculada, es quedà, tanmateix, en projecte (i no sé ja quants en van!). Un dels instructors italians de les columnes d’Estat Català, reclutats en medis antifeixistes, resultà ser en realitat un agent secret de Mussolini i denuncià els preparatius a les autoritats franceses. Tot se n’anà en orris. Aquells herois! I l’emoció, per què no dir-ho, de ser a Prats de Molló.

Ara la idea és anar a dinar a Amélie, per exemple. I a la tarda acostar-nos fins a Castellnou dels Aspres, vilatge declarat “monument històric” situat molt a prop de Tuïr. Tenim ganes de veure’n el castell, que diu que és el més vell dels que es conserven a Catalunya del Nord i a França. El temor és que, com que sembla que hi ha tants i tants tallers d’artistes i d’obradors de comerços artesans al llarg dels costeruts carrers de la població, no sigui tot atapeït de turisme interior -expressió del tot actual i del qual, per cert, també nosaltres mateixos formem part. Ja ho veurem.

El nom i el nombre

Felip VIè, un cop més. Felip VIè que no és Felip ni és VIè. És Felipe i és cinquè. Si més no pel que fa a Catalunya. Hem d’invocar i tenir més present la Història. Perquè en realitat es tracta del cinquè Felipe rei d’Espanya i no pas del sisè. El primer, aquell Felipe el Hermoso, ho va ser tan sols de Castella. Sisplau. A veure si sabem comptar i aprenem a dir les coses pel nom i el nombre que tenen. Catalunya no és Castella. Per cert, que ara ja només faltava, si no, aquest titular de l’Ara d’ahir mateix. Encastellats.

D’altra banda, aquests catalans de C’s, tan catalans ells. Encara ara és l’hora que se’ls hagi de veure mai participant, el dia de Nadal i a Montjuïc, de l’ofrena i l’homenatge a la memòria del President Macià.

En fi. Aquesta sensació de nàufrag que de vegades m’atrapa. Tot de confidències que jo mateix em faig a mi mateix.