Home rebel

Escriure i ser breu. Escriure com a distracció, com a remei contra l’avorriment i la irritació, ajut per combatre la malenconia i també la mala consciència de tants fets i actuacions del passat impossibles d’oblidar. Cap altre propòsit concret. Anècdotes, tics, gestos, mirades, coses llegides i, això sí, preservar la llengua per damunt de tot. Molt més totes aquestes coses que no pas grans esdeveniments de la història, ni batalles, ni conquestes. Tot, o gairebé tot, depèn de l’atzar, altrament dit fortuna.

Escriure i ser breu. I, si no, llegir, llegir com a mode de suportar el desfici de no escriure. Dies, aquests, de grossos escarafalls que procuro mitigar amb la crossa de Ponç Pons: el desig de llibertat genera revolucions que, al final, acaben restringint la llibertat i demostren, aleshores, que val més ser camusiament rebel que no pas castristament revolucionari.

Home rebel, inconformista, un altre final de mes en què, aquesta vegada, s’acaba l’anomenat Any Llull que, la veritat, no sé pas si, en general, deu haver servit de gaire.

Els llestos

¿De què em serveix estar al corrent de tantes coses o, si més no, de pensar-m’ho? Segurament de res. Saber és difícil, però potser encara resulta més difícil ignorar, deia Tòfol Serra. S’ha mort Fidel Castro, d’acord. S’ha mort al llit i després d’haver fet en vida tot allò que representa que havia vingut fer-hi. Missió complerta, doncs. Que Déu l’hagi perdonat i poca cosa més. Em sembla que no hauria suportat ser un dels súbdits seus. Era informativa, en tot cas, aquesta que vivim i en què potser l’art suprem sigui la ignorància de tantes notícies, i esdevenir ignorants voluntaris, ocultadors de sabers, contra els quals sembla ben bé que els llestos, aquests que aparentment tot ho saben, sempre al corrent de tot el que passa i del pa que s’hi dóna, arreu del món, tinguin declarada la guerra, no ens preguessin la cartera. M’és igual. Deixin-me estar. De vegades, en dies com el d’avui mateix, el que voldria és no saber res. M’ho estimaria més.