Retalls de vida

De vegades faig volts pel poble. Com l’altre dia que vaig sortir per ingressar un xec i per comprar begudes. I després, com que he de fer pintar l’apartament, vaig pensar de comprar també pintura blanca -els llocs on he viscut sempre han tingut les parets de color blanc, tot blanc- perquè així el pintor (jo no sé pintar i, a més, tampoc no tinc cap ganes d’embrutar-me) no me l’hagués d’incloure a la factura. Però a la ferreteria nova que em vaig trobar -i dic nova perquè encara mai no l’havia vista-, una ferreteria enorme però també deserta en aquell  moment, no tenien la pintura que jo volia, ni tampoc els claus que em feien falta, ni els cargols. El xicot que em va atendre em va dir que esperaven la comanda per a la setmana entrant. Molt poca feina, deu tenir aquest noi de rostre vermellós, vaig pensar. És ben bé que hi ha establiments que són com un retall de vida. I així, de tant en tant, aquestes estones de riera amunt riera avall. Just fins que dic prou i decideixo comprar ous, mitja dotzena d’ous, aquí davant mateix de casa. Amb mitja dotzena en tens ben bé prou per passar el que queda de setmana. No t’hi amoïnis. I no hi donis més voltes.

Un pirata és un pirata

Renyo els meus fills, que ja són molt grans, cada vegada que m’assabento que ho han fet, cada vegada que m’arriba que “s’han baixat” tal pel·lícula o tal àlbum del creador o l’intèrpret que sigui. Piratejar, en diuen també. Fer el pirata. No ho he fet mai i em sembla que puc assegurar que mai no ho faré. El fet, però, és que s’ha anat imposant la tendència que tot allò que té a veure amb la cultura, i que ens ho fa passar tan i tan bé, ha de ser gratuït. L’art i el talent dels altres al nostre servei. I de franc. Cine, literatura, música. I n’hi ha que s’han literalment forrat, molt més que els mateixos artistes creadors, facilitant l’accés al robatori, empresaris de la pirateria. I hi ha gent, xusma, que fins i tot els admira, aquest és el nivell. Escolta, si ara no et va bé comprar-te aquest llibre o aquest dvd o aquest cd, no te’l baixis, per l’amor de Déu, ja te’l regalo jo si un cas, però no robis mai a aquells el talent dels quals tan bé t’ho fa passar. No siguis així, aprofitat! Com una taca d’oli s’ha anat estenent aquesta pràctica. Fins al punt que ara ja sembla la cosa més normal del món. I no ho és, clar que no ho és. Un pirata és un pirata. Lladre de mar i ara ja no només de mar. I som ja arribats al punt que ara ja hi ha qui s’estranya i no entén que, si et demanen que facis tal classe o tal altra, la vulguis d’alguna manera cobrar. ¿Per què la cultura, tot el que hi té a veure, hauria de ser de franc i, en canvi, no els productes de la ferreteria per exemple? ¿Per què?