No té cap importància

A partir d’ara, al carnet d’identitat dels Països Baixos ja no s’haurà d’especificar si el titular és mascle o femella. Un ésser humà i prou. Un individu. Em sembla molt bé. I no m’estranya gens que el país neerlandès hagi estat el primer. De seguida en vindran d’altres, ja ho veuràs. ¿Quina importància té, al capdavall, ser home o ser dona? Cap, no en té. Poden passar moltes coses tal com va tot. I, si no, mira la història d’aquella nena que, en créixer, es veu que es va adonar que no se sentia nena sinó que se sentia nen. I que també en volia tenir l’aparença. I així ho va fer, va arribar a tenir l’aparença de nen. Fins que també arribà el dia que, essent ja nen, va confessar que no li agradaven les nenes sinó els nens. Així que ja ho veus. ¿De què serveix que en un carnet d’identitat, sigui del país que sigui, s’hi faci constar que el titular és home, dona o vés a saber què? De res, no serveix. No cal. Tant és. I, per tant, ens ho podem perfectament estalviar. No té cap importància. O potser sí, vés a saber també. I, per si de cas, Salutem plurimam omnibus! Salutacions (moltes) a tothom. Aquest neutre fantàstic que tenim i que no hauríem de perdre per res del món!

L’humus on som assentats

La classe d’ahir vespre s’acabà amb el dubte de si és possible, o no, l’amistat entre nois i noies. Parers contradictoris que continuarem debatent dimecres que ve. De moment, però, va haver-hi qui digué que aquesta mena d’amistat és molt difícil perquè el noi sempre aspira, més o menys dissimuladament i amb més o menys paciència, a tocar. I, també, d’altres que creuen que aquesta amistat, si arriba, tan sols pot donar-se després d’un temps llarg de convivència, de superació de tots els malentesos, de l’educació dels fills si n’hi ha hagut, i de fastigueig de sexe. I que tot plegat condueixi al que podríem dir-ne complicitat de la bona. I tot això vingué arran de la lectura de certs fragments de Proust, del seu personatge Swann i de la demi mondaine Odette i d’aquella altra noia, Gilberte, que durant un temps tant va fer patir el narrador. A mi em sembla que el que hi ha és aquella vella i exacta metàfora d’identificar la femella amb la terra, terra en el sentit de sòl, i amb tot allò que se solca, se sembra i es cull o s’aplega. Arada i fal·lus s’expliquen de manera recíproca. En realitat, diguin el que diguin els i les feministes, elles són l’humus on som assentats, d’on venim i cap on anem. I fer l’amor, això que ja fa tant de temps que no faig, ve a ser com un retorn, impuls atàvic en direcció a la caverna original, aquell lloc on bevem l’aigua que ens va atorgar la llum i la vida.