Ningú no ha dit que sigui fàcil

Punys enlaire i La Internacional. Només faltava això. La veritat és que no m’hi sento gens concernit, en tot això d’aquestes primàries del PSOE -del PSOE ni cap altre partit, de fet, ni suposant que es tractés d’algun dels nostres. M’és ben igual Sánchez que Díaz o que López, éssers, d’altra banda, que em semblen la mar de menuts. Les bases són les bases, ja ho sabem. Igual que les assemblees. No em fa l’efecte que en pugui sortir res de bo. Perquè, mentrestant, allò que em sembla del tot perceptible és que el saber ja no importa, que ja no té cap importància. L’educació i l’ensenyament com més va més es van convertint en una pura sortida laboral. I encara amb prou feines. Enlloc no es parla ja de vocació. I després, a les aules, que si educació viària, que si l’ús d’internet, de si fins a quin punt resulta perjudicial el consum de drogues i dels trastorns provinents d’una mala i deficient alimentació. Totes aquestes coses, i més, que la societat encara no té resoltes, ¿a sant de què ens pensem que és l’escola qui ha de resoldre-les? Hi ha mestres i professors a les escoles, als instituts i a la Universitat. Si més no, fins fa no gaire n’hi ha hagut. Persones d’acreditada formació universitària i del tot partidàries del saber i de l’estudi -base de tota llibertat- que ara tendeixen, a poc a poc, a ser substituïdes per simples tècnics en educació -sí, en educació, que és o hauria de ser, com sempre ha estat, cosa i afer de les famílies (el problema més gros és aquest, ja ho sé)-, gairebé monitors o dinamitzadors de vés a saber què. És per aquí que comença la decadència de tot. I és que no n’hi ha prou que els alumnes entrin a l’aula amb aquella il·lusió de com si tot fos un esbarjo. El que cal, sobretot, és que hi entrin els mestres i els professors. I, seguint Josep M. Lozano, amb tot l’ànim i amb tota l’anima. Per fomentar i expandir, justament, la memòria, la intel·ligència i la voluntat. Ningú no ha dit mai que sigui fàcil. I sense esforç no hi ha mèrit.

L’ordre natural

I és que, seguint encara amb Mujica, és ben veritat que és a casa on s’aprèn, o s’hauria d’aprendre, a saludar, a ser agraït i donar les gràcies, a ser net i endreçat, a ser honest, a ser puntual, a ser correcte, a parlar bé, a no dir grolleries, a respectar els semblants i els no tan semblants, a menjar amb la boca tancada i fent servir bé els coberts, a no robar, a no dir mentides, a tenir cura de la propietat, també de l’aliena. Totes aquestes coses. I que, en canvi, és a l’escola on s’aprèn, o s’hi hauria d’aprendre, aritmètica i matemàtiques, la llengua i la literatura, la ciència diversa, la història i la geografia, l’anglès i tantes altres llengües com sigui possible, la geometria. I, finalment, que també és a l’escola on s’haurien de reforçar, tan sols reforçar, els valors que les famílies, a casa, han inculcat, o haurien d’haver inculcat, als fills. I és que és aquest, segurament, l’ordre natural de les coses. O hauria de ser-ho si més no.

Línia de flotació

No és veritat que Espanya no es mogui ni s’immuti. Percepció equivocada. La llengua és la nostra línia de flotació i ho saben i la persegueixen ja des de la mateixa escola i en contra de la llei sorgida del mateix Parlament. Cal només que una sola família, una d’única, es presenti al jutjat demanant i exigint que el seu fill rebi classes en castellà en detriment de tota la resta d’alumnes perquè tal sol·licitud sigui acceptada i l’escola es vegi aleshores obligada a complir l’ordre emesa. Sí que s’immuta Espanya, i tant que s’immuta. Ni urnes ni res. Tribunals. ¿O és que tal vegada el que es vol dir quan s’afirma la impassibilitat d’Espanya no es refereix, si més no fins ara, a cap altra mena d’amenaça? I aquesta família, aquesta immensa minoria de famílies, per dir-ne alguna cosa, no sé si es pot dir que s’estimin gaire els seus fills. Una de sola contra totes les altres. I a 3r d’ESO els nois, i les noies, tenen ja 14 anys. La llengua com a línia de flotació. I no es tracta pas de renunciar a les altres que sabem, ni tampoc a la literatura que desprenen. Del que es tracta és que el català esdevingui imprescindible. No hi ha rendició -fora, esclar, d’aquest lleig costum que encara perdura, en alguns, de canviar de llengua a la mínima que algú ens sembla foraster (la bona educació, si per cas, hauria de ser recíproca), i aquí no hi ha cap altra llengua imposada que no sigui el castellà-, no hi ha rendició, deia, i aquest cop en serà testimoni avui mateix d’horabaixa, quarts de 7, la Plaça de Santa Anna de Mataró.

Tanta mort inútil

Cansat de tanta mort inútil de joves a les carreteres dels caps de setmana. Aquest oci narcisista. Societat subdesenvolupada. El fatalisme dels horaris dels establiments. L’atroç expressió “anar de festa”. Tants “camells” en llibertat. 5 de la matinada. C-32. Cabrera de Mar. No fou culpa dels joves morts aquesta vegada. Però tant és. Esgarrifós. Vivim instal·lats en aquesta deriva de les coses. Em sembla urgent la moderació dels horaris. L’endemà de les nits de cap de setmana és sempre un dia esborrat de l’existència d’una gran majoria de joves. Dormen sempre, l’endemà. I aleshores ve que quan la ment hauria d’estar més desvetllada i preparada, cada dilluns, és el dia que la desgana i la mandra ho domina tot i els deures estan per fer. I, al damunt, cap expectativa no s’ha complert. Són nits de decepció, en el fons. El noi, o la noia, que els havia de fer cas resulta que no els n’ha fet. I l’excés de copes, de qualitat més que dubtosa, fa mal. I el perill dels productes dels “camells” en llibertat. ¿Qui en viu, de tot això? Pur feixisme de l’entreteniment. Explotació de la desídia. Món subverbal i de bestioletes. Això no és llibertat ni és res que s’hi assembli. Al marge del mínim concepte de civilització. I, després, gasten en general allò que no tenen perquè les feines que fan o bé són inexistents o bé són precàries. I, així, són els pares els qui moltes vegades paguen. Pares que han dimitit de la necessitat de donar exemple i de fer-se obeir. El fatalisme, un cop més. I em sembla que no es tracta pas de més controls, que també, ni de límits de velocitat. Es tracta, sobretot, que més enllà de les 3, posem per cas, tot sigui tancat. Que comencin abans si volen. Que comencin a les 8 del vespre. Però a les 3 tot tancat i tothom cap a casa. Existeixen també els dissabtes i els diumenges, no ens els perdem. I menys condescendència amb aquests empresaris de l’oci nocturn. Tasca de les famílies, tasca de les escoles i instituts, tasca dels ajuntaments i de tots els governs. Tasca de tota la societat, en definitiva. És urgent aprendre a ser lliures. I triar. Però triar bé. El bé i el mal no són la mateixa cosa. La meta és tenir metes i l’objectiu és tenir objectius. Cansat de tanta mort inútil. I de tanta deixadesa.