Passaria igualment

Estrasburg avui. Molt bona sensació de la ciutat després de tant de temps de no haver-hi vingut. Arribem a quarts d’11 i la primera cosa programada és el creuer pels canals de l’Ill. Batorama. Molt ben condicionat. A mig creuer es posa a ploure però això no impedeix res, ni la visió de la Petite France (fimosi segons els alemanys d’aquell temps, la culpa val més que sigui dels altres), ni el fet de passar a tocar del barri europeu i les institucions que són aquí, ni les escluses i el temps que cal per accedir al nou nivell de l’aigua…En acabat, deixa de ploure i surt el sol. Fred igual d’intens, esclar. El dinar és al Gürtlerhoff, davant mateix de la Catedral, que visitem després. Quines proporcions! Es fa incòmoda la pretesa passejada per carrers i places. Una multitud arreu, mercats nadalencs. Es fa fosc a les 5 i la fantasia aleshores de cases i edificis que apareixen il·luminats amb un encant total. Soldats i policies a cada cantonada. Sospita que, si alguna cosa hagués de passar, passaria igualment. Al final, n’hi ha alguns del grup que fan un vi calent i d’altres que s’estimen més una tassa de xocolata, també calenta, just abans d’emprendre el camí cap a Place de l’Etoile on hi ha l’autocar que ens espera. I el que passa a penes a 2 minuts d’arribar-hi és que descarrega de manera absolutament impensada una pedregada d’aquelles que fan època. De fàbula. A tothom li fa gràcia i s’ho pren la mar bé. Quin remei. En arribar a Belfort, tombe la neige. Demà cap a Lió i després ja cap a casa.

Camins de la imaginació

Viatjant mentalment amb Sterne i, com ell, sense cap informació valuosa per oferir ni tampoc cap valuosa filosofia per impartir. Res a dir ja sobre quadres ni esglésies, sobre la misèria o la prosperitat de la vida rural observada ni la de les conurbacions més grosses. Camins de la imaginació, tan sols. Emocions del cor i de l’ànima. L’Alsàcia d’aquí tres setmanes, per exemple. No es podrà fer, però seria capaç de prescindir de totes les catedrals, àdhuc de la d’Estrasburg. Com Sterne, em deixaria atraure més per la noia amb bossa verda a l’espatlla que ell descriu. No cal escandalitzar-se gens perquè apareguin etapes de la vida en què et sembli més interessant i atractiu una noia així que no pas una catedral. Camí de l’exterior cap a l’interior. I molt més profund l’interès pel silenci que per la paraula. Aquella galeria de retrats que repasso: el frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia dependenta de la llibreria, o La Fleur amb les seves calcetes noves. I riure i plorar tot passant d’una emoció a la contrària. I els brins de poesia com aquest que ara copio:

Vaig acostar-me amb posat greu a la finestra amb la casaca negra i polsosa i, mirant pel vidres, vaig veure tot de gent amb vestits grocs, blaus i verds corrent a la palestra del plaer. Els vells, amb les llances rompudes i amb els cascos que havien perdut la visera; els joves, amb brillants armadures que lluïen com l’or, guarnits amb tots els alegres plomalls de l’orient; tots, tots hi justaven, com cavallers encantats dels torneigs dels temps antics, per la fama i per l’amor.

I que tot sigui per la filosofia del plaer, la filosofia que sosté que és tan important comportar-se bé en les coses grans com en les petites, que fa més desitjable la fruïció, fins i tot la dels altres, que no pas el patiment. Vive la joie…Vive l’amour! et vive la bagatelle!

Dies aquests, en definitiva, que fan que més m’estimi pensar en aquell benvinguts sigueu, detalls amables de la vida, que em feu el camí més planer! I tot plegat en espera dels Riesling de Ribeauvillé i de Riquewihr.