Hereus que són ben vius

Doncs i tant que hi ha hereus, entre nosaltres, d’aquella manera de fer i de pensar i de comportar-se que així de clar deixà reflectit Daniel Defoe en boca de Robin Crusoe (pàg 198-199, exactament): “…En tot cas, això justificaria la conducta dels espanyols en les barbàries que van perpetrar a Amèrica, on van assassinar milions de persones d’aquestes, que, tot i que efectivament eren bàrbars i idòlatres i observaven diversos ritus cruels i sanguinaris, com ara fer sacrificis d’éssers humans als seus ídols, per als espanyols eren inofensius; i d’aquest extermini en aquelles terres ara se’n parla amb repugnància i ignomínia -entre els espanyols mateixos i tot- en totes les nacions cristianes d’Europa, que ho consideren una veritable carnisseria, una atrocitat sanguinària i inhumana, injustificable a ulls de Déu i també a ulls dels homes. Tant és així que la mera paraula “espanyol” és rebuda com una cosa espantosa i abominable per tothom que té un mínim d’humanitat i de compassió cristiana, com si el regne d’Espanya destaqués especialment per haver engendrat una raça d’homes sense sensibilitat, desproveïts d’entranyes i dels principis bàsics de misericòrdia per apiadar-se del desvalgut, cosa que se sol considerar prova de noblesa d’esperit”.

Vull dir que, en fi, segurament no fa falta afegir-hi comentaris. Hereus que són ben vius, no cal tampoc, suposo, dir-ne noms ni cognoms, i que tenim del tot enregistrats a la ment. Caps de les anomenades forces de seguretat, el mateix monarca i molts del qui tenen com encàrrec exercir i distribuir allò que encara gosen dir-ne justícia. La veritat és que alguns d’aquests éssers, o avantpassats seus, me’ls imagino perfectament actuant, o manant actuar, en aquell temps que Defoe descriu de forma indefectible al seu llibre immens. Encara no fa tres anys, per cert, del 1r d’Octubre. Inoblidable de totes totes.

A veure si és veritat

A Europa, horari europeu. A veure si és veritat. Ja era hora que aquesta iniciativa arribés al Parlament. La llàstima és que potser ho fa tard. D’aquí tres mesos el President convocarà eleccions i la Càmera quedarà dissolta. Però a Europa, horari europeu, i tant. És que som mediterranis, diuen alguns. Doncs vés a Itàlia, que també ho són, o a França, al sud, i veuràs a quina hora dinen i sopen. És d’espanyols dinar a les 3 i sopar a les 10. S’ha d’acabar que, quan els nens surten d’escola, hagin de fer això de les anomenades activitats extraescolars perquè a casa els pares encara treballen i no poden estar per a ells, no els poden atendre. En sortir d’escola, berenar i l’estona de deures que calgui i prou. Jugar, oci, estar-se amb els amics, fer-ne alguna de grossa de tant en tant i que després t’hagin de renyar i, potser, castigar i tot. I que l’oci no sigui tan sols un temps de pantalla, de qualsevol pantalla. A veure si és veritat que aquesta comissió del Parlament aconsegueix racionalitzar, reformar, els horaris generals. Canvi d’hàbits i de costums. ¿Per què, als pobles, la immensa majoria del comerç tanca a les 2 i no torna a obrir fins a les 5? ¿Quin sentit té? I així podríem allargar-nos i allargar-nos. Que la jornada laboral s’acabi a les 5 i que deixi d’haver-hi partits de futbol a les 10 de la nit, per l’amor de Déu. I, després, que tot funcioni segons el meridià que ens pertoca. I que la 1 sigui hora de dinar, i les 8 la de sopar. Som mediterranis, però hauríem de ser també més civilitzats. La puntualitat, a més, és una obra mestra. Que diguin el que vulguin, però sense canvi cultural, sense canvi d’hàbits i de costums, no em sembla que pugui haver-hi, tampoc, canvi polític ni solució per a aquest desgavell que fa tant de temps que dura. Autèntic desfet de temps.

Dies clucs

Bé, aquestes coses passen sempre que ens avancem als esdeveniments, sempre que m’hi avanço. Realment ahir no ens va visitar ningú. Ni tampoc no va ser res d’institucional i no va passar de míting de partit. Això sí, envoltat dels sequaços més luxosos i enclenxinats. Era tan sols la seva claca vinguda expressament a la colònia a tancar-se un parell d’hores en un hotel, també de luxe. Quin personatge tan valent i expeditiu resulta en casos així. Quina ment tan preclara. I quin to de malcarat i d’enfadat. ¿Quants milions de catalans diu que hi ha que vulguin continuar essent espanyols? Estat no pot confondre’s amb partit i no sé ni per què ho esmento. Potser perquè, com que les coses no les sé de primera mà, ahir em vaig imaginar que seria alguna cosa més institucional. Però no. Error. Respecte per a Catalunya. Cap projecte, ni cap confiança, ni cap futur en res del que representen aquests senyors. Aixeta tancada i no en parlem més. Dies clucs.