Hereus que són ben vius

Doncs i tant que hi ha hereus, entre nosaltres, d’aquella manera de fer i de pensar i de comportar-se que així de clar deixà reflectit Daniel Defoe en boca de Robin Crusoe (pàg 198-199, exactament): “…En tot cas, això justificaria la conducta dels espanyols en les barbàries que van perpetrar a Amèrica, on van assassinar milions de persones d’aquestes, que, tot i que efectivament eren bàrbars i idòlatres i observaven diversos ritus cruels i sanguinaris, com ara fer sacrificis d’éssers humans als seus ídols, per als espanyols eren inofensius; i d’aquest extermini en aquelles terres ara se’n parla amb repugnància i ignomínia -entre els espanyols mateixos i tot- en totes les nacions cristianes d’Europa, que ho consideren una veritable carnisseria, una atrocitat sanguinària i inhumana, injustificable a ulls de Déu i també a ulls dels homes. Tant és així que la mera paraula “espanyol” és rebuda com una cosa espantosa i abominable per tothom que té un mínim d’humanitat i de compassió cristiana, com si el regne d’Espanya destaqués especialment per haver engendrat una raça d’homes sense sensibilitat, desproveïts d’entranyes i dels principis bàsics de misericòrdia per apiadar-se del desvalgut, cosa que se sol considerar prova de noblesa d’esperit”.

Vull dir que, en fi, segurament no fa falta afegir-hi comentaris. Hereus que són ben vius, no cal tampoc, suposo, dir-ne noms ni cognoms, i que tenim del tot enregistrats a la ment. Caps de les anomenades forces de seguretat, el mateix monarca i molts del qui tenen com encàrrec exercir i distribuir allò que encara gosen dir-ne justícia. La veritat és que alguns d’aquests éssers, o avantpassats seus, me’ls imagino perfectament actuant, o manant actuar, en aquell temps que Defoe descriu de forma indefectible al seu llibre immens. Encara no fa tres anys, per cert, del 1r d’Octubre. Inoblidable de totes totes.

Fer-te l’estoic

Com que, en general, ja es veu i està del tot comprovat que no és possible que pensem com ells voldrien que pensem; com que tampoc no és possible que fem servir -perquè saber-la sí que la sabem- la llengua amb què ells voldrien que sempre ens expresséssim; com que res de tot això ja no és possible, igual que no ho és que sentim el que ells voldrien que sentim senzillament perquè som diversos d’una diversitat que fa que aquest concepte al costat d’aquest altre que és el d’aquesta Espanya seva sigui senzillament oxímoron clamorós, com que les coses són així, i no pas d’ara sinó des de sempre, el que faig és seguir un cop més Marc Aureli i dedicar-me a contemplar des d’aquí dalt les miríades de ramats, de cerimònies rituals i tota mena de navegacions enmig de tempestes i de calmes, i també a pensar en tota la diversitat d’éssers que esdevenen, és a dir que neixen, que després participen de l’ésser que són i al final cessen de ser, cessem de ser. El curs de la vida. I, després, a pensar o reflexionar sobre el temps viscut per altres ja fa molt i molt, sobre el que viuran, i com el viuran, aquells que vindran després nostre i també sobre el que ara mateix deuen viure pobles més bàrbars que no pas nosaltres. Una més que immensa majoria de persones no saben qui sóc ni com me dic, d’altres m’oblidaran ràpidament i encara hi ha totes aquelles que potser en algun moment hagin pogut vessar algun elogi damunt meu però que podria ser que tot seguit m’hagin blasmat. Ser estoic o, més ben dit, fer-te l’estoic, de vegades pot servir de consol com és ara el fet de pensar que ni el record, ni la fama ni qualsevol altra cosa d’aquestes no són dignes de ser preses ni tingudes en compte. Un poc més d’impertorbabilitat ens aniria bé i no fer gaire cas de les barrabassades que d’aquí al 21-D encara ens tocarà sentir i pensar que al capdavall s’esdevenen en virtut d’una causa que ens és del tot exterior o que, si més no, ha d’acabar convertint-s’hi.

Després de totes aquestes estones viscudes

Diada de Sant Francesc. Retornat durant 4 hores a l’escola de l’adolescència, aquella primera formació. Convidat i acollit de manera excelsa per part d’alguns dels professors que encara hi són i de la resta de la comunitat dels Salesians de Mataró. És petita, ara, aquesta comunitat, set membres dels quals només dos fan classe. Als altres, l’edat que tenen ja no els ho permet. Hi arribo que encara no és migdia i a la mateixa porta m’hi trobo Francesc Balauder esperant-me. Salutació del tot efusiva de qui l’any 67 del segle passat, de manera que podríem dir-ne clandestina i, esclar, fora de l’horari lectiu, impartí, als qui així ho vam voler, aquelles fantàstiques primeres classes de gramàtica del català de les quals recordo perfectament el material que encara conservo: un llibre que es deia Signe. Que per molts anys, Francesc!, li dic, i no només perquè avui sigui la teva onomàstica. Que per molts anys i enhorabona i tot el reconeixement de tantes coses com has aportat, i encara aportes, en aquest teu pas pel món i per la vida. Va, no exageris, sisplau, home, i passegem pel col·legi a veure quines coses pots encara reconèixer-hi. Tenim hora i mitja abans no sigui l’hora de dinar. I sí, les pistes exteriors, els camps de futbol, i els patis interiors, la mateixa estructura. I les aules i els despatxos, del tot posats al dia. I alumnes i professors, hores de classe. El que ha desaparegut és l’església, o la capella, que tant havia servit per a les misses quotidianes d’aquell temps en què els dies començaven sempre amb les pregàries i les lectures. Ara és una immensa sala d’actes i també de teatre dotada de tot el que hi fa falta, esplèndida. Tants i tants records. I les fotografies en què reconec companys i amics d’aleshores la majoria dels quals no he tornat a veure mai més. I les il·lustracions i les imatges de Francesc de Sales, Don Bosco i Domenico Savio, que aquells mestres i professors d’aleshores ens ensenyaren a fer servir d’exemples. Sí, tot era en castellà, la llengua era la castellana, imposada, però no pas el pensament ni el sentiment. És així com ho he recordat, és així com durant quatre hores ben bones m’he sentit revivint 50 anys enrere. Com aquell qui res i sens gaires paraules per expressar-ho. I a 3/4 de 2 en punt a taula. Set salesians i un servidor. Benedicció, Déu i Pare omnipotent… I l’àpat que ha elaborat la fantàstica cuinera que tenen, la Montse. No cal que esmenti els plats diversos ni els destil·lats. Ha estat més que excel·lent. Igual que les converses i el to i la gràcia de tantes anècdotes reviscudes exactament fins que s’ha produït el comiat, emotiu, poc abans de les 4 d’aquesta tarda. Hi tornaré. Hi tornarem, esclar que sí. I moltes gràcies. També, deixa-m’ho dir, perquè després de totes aquestes estones viscudes no pot venir-me de gust de cap manera pensar que segons aquest monarca borbònic -ja mai més no el podré considerar nostre- els catalans vivim situats al marge del dret i de la democràcia. Impossible sentir-te representat per algú que ni els centenars de ferits de diumenge, a causa de l’actuació de la seva policia, no esmenta. I aquest diputat del qual no recordo el nom -millor- que ens titlla de nazis i de mafiosos, que gros. No sé què hi fem, encara, aquí, en aquest racó de món que es diu Espanya i que de fet és Castella, una certa Castella monopolitzadora de tot i que ara envia suport logístic del seu Exèrcit per als policies i G.C. també seus, forces d’ocupació, que ja fa dies que són al port de Barcelona i Tarragona. No sé què hi fem si ni tan sols ens volen de tanta nosa com els fem.

Espanya: ni raons ni raonaments

Aturada general. I Zoido, el ministre espanyol, amenaça que caurem al precipici. No tenen cap més argument. Cap reconeixement de res. Amenaces i amenaces. Estem, doncs, en guerra. Esclar que sí. Ja ho sabíem. Fa temps que això és així. I, de moment, el que és fonamental és no prendre cap iniciativa que sigui físicament violenta. Que siguin, si per cas, ells els qui comencin, tal com ja diumenge van fer. Resistència passiva, d’acord. El que passa, però, és que tot fa de molt mal dir i potser arribarà aquell moment que no n’hi hagi prou només amb la passivitat i aleshores aquest càntic que diu que el carrer serà sempre nostre s’haurà de defensar d’alguna altra manera. Amb Espanya, amb aquesta Espanya, no hi raons que hi valguin. Ni raons ni raonaments. Tan sols la submissió. I ara com ara són ells, a més, que tenen els barcos i els avions. I Europa no diu res. Encara no ha dit res. De manera que no sé si els temps han canviat gaire, en el fons, des d’aquells instants i aquella època que fa que avui encara llegim a Incerta Glòria això: “-Si de pacifistes no n’hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò. ¿De què han servit tants anys de propaganda pacifista i antimilitarista si a l’hora de la veritat ens hem deixat arrossegar a la guerra? Només han servit perquè ara, als fronts, els nostres pobres soldats es trobin en condicions d’inferioritat; tot ha hagut d’improvisar-se, fins la idea mateixa d’exèrcit que tants anys de propaganda en contra havien acabat per destruir en la consciència del poble català. Si no havíem de ser-ho amb totes les conseqüències, era criminal ser pacifista: l’únic que preparàvem era aquest desastre sagnant que estan vivint (no t’hi facis il·lusions) els nostres combatents, a qui ningú no havia preparat per a la guerra; durant anys havíem anat dient que de guerra no n’hi hauria mai més cap…” I ja veus. Un poc de tremendisme, d’acord. Fem-ne tan sols memòria. Glòria Incerta, ara que l’ANC recorda Mandela: Al final, cal recordar que ni les constitucions ni la policia no derrotaran mai els qui lluiten amb la justícia de la seva banda. Espanya i justícia és un oxímoron més. Això sí!

No voldria odiar, de veritat que no ho voldria

L’odi és, segurament, el sentiment més fatal de tots (també l’enveja, esclar). Ho passes malament de veritat quan sents que odies. No voldria odiar ningú de cap manera i el cas és que ahir vaig odiar i encara avui odio fins al punt que ja no veig cap possibilitat de retrocedir. 893 ferits que Rajoy ni esmenta en nom dels interessos d’un estat que hores d’ara, si més no en aquesta Catalunya vexada i assetjada, és ja un estat fallit, exemple de bèstia feixista de maldat suprema. I no és pas odi d’impotència, al contrari, malgrat aquest helicòpter de la G.C. que ara mateix, quarts d’1 d’aquest migdia, sobrevola el Palau de la Generalitat. És l’odi contingut que ja de manera indefectible ens ha de dur a viure el futur fora d’aquest estat que es diu Espanya. Rajoy in pectore. I Soraya. I Millo…#ShameOnYou!

El final de tot

Falten 20 minuts per a les 4 d’aquesta tarda. Totes les màscares d’Espanya caigudes. Per si encara feia falta. 337 ferits hores d’ara. Repressió enfollida i salvatge. St. Julià de Ramis, el Ramon de Llull de Barcelona, el Col·legi Verd de Girona. Arreu del país que Espanya ja ha perdut per sempre. I al damunt la barra de parlar de proporcionalitat. Millo: ens veiem obligats a fer allò que no volíem fer. Obligats, diu. ¿Què és el que us hi obliga, delegat aprofitat? I aquella senyora Soraya, que parla de democràcia i convivència, quina barra, i de maneres proporcionals i proporcionades. Atacs informàtics, porres, pilotes de goma indiscriminades. Ràbia immensa. Fins i tot la consellera Ponsatí s’ha vist atacada i sense l’iPad que li han pres. Metralletes espanyoles com a única garantia democràtica. El final de tot. El final que, a la fi, ha quedat ja escrit i inscrit per sempre aquest primer d’Octubre del 2017. Segle XXI.

Quan ja no pots fer-hi res

Al dietari de Pavese, “L’Ofici de Viure”, es pot llegir que la cosa més secretament i més atroçment temuda acaba sempre passant. I deu ser veritat. D’acord que ell ho aplicava al fet que de petit pensava en la situació d’un enamorat que, al capdavall, va veure el seu amor de tota la vida abandonat-lo i casant-se amb un altre. S’exercitava tant amb aquest pensament que, a l’hora de la veritat, se li va acabar fent real. Jo no parlo exactament de cap situació semblant, però sí, sembla que sí, sembla que allò que tems que passi al capdavall acaba succeint. I dius, bé, deu convenir que sigui així, deu haver-hi designis no controlats que porten a situacions no desitjades. I aleshores, senzillament, per més que ho vulguis no pots fer-hi res. Tan sols continuar, continuar i continuar. Com ara Espanya, ja per sempre més sense Catalunya. Només el recurs de la por i de la violència, els queda. I el de la tergiversació de totes les lleis i de tots els tribunals. Per cert, que no agrairé mai prou, tot i no haver-hi estat sempre d’acord, la decisió de l’anterior M.H.President, Artur Mas, quan es va veure obligat a cedir enfront del xantatge de les CUP,  de designar Carles Puigdemont com a successor, el del tot M.H. Carles Puigdemont.

Callar i deixar dir

Dematí de suport a tots els alcaldes, 750, que Espanya coacciona i té amenaçats. Bé, de fet som tots que estem amenaçats a través d’ells. A banda d’això, però, el que em passa pel cap, segurament de manera equivocada perquè cada cop m’equivoco més en la percepció de les coses, és que a mesura que ens anem fent vells ens tornem més silenciosos, deixem dir més als altres, els concedim més la paraula, ens estimem més escoltar que no pas parlar, participem cada cop menys en els debats. Tot és tan insegur, penja tot tant d’un fil! Quan s’és jove, hom està sempre disposat a menjar-se el món, s’experimenta una intensa companyonia en la relació amb els altres, se sent el desig de llançar-se als braços de tothom amb la certesa de ser ben rebut. I ja dic que potser m’equivoco, que potser passo per un d’aquells moments de misantropia enganyadora o falsa, però noto que gradualment, gairebé de manera imperceptible, aquella força ens va d’alguna manera abandonant. Desenganys, davallades i resurreccions, una barrera va elevant-se entre nosaltres i el que ens envolta i arriba així un moment que ja som estranys fins i tot per a nosaltres mateixos. I és potser aleshores que l’home concentra tot el seu amor, tota la seva facultat d’expansió, en una persona i fa, per dir-ho així, un esforç final per unir aquesta ànima a la seva; l’empeny cap a ell mateix i tracta de conèixer-la i de donar-se a conèixer de manera total. Il·lusions, segurament. Però esclar que hi ha l’amor. Un amor que tanmateix no impedeix que a poc a poc ens anem adonant que això, el coneixement de l’altre, és impossible, i que per més intensament que hom estimi, per molt íntimament que estigui relacionat amb l’altra persona, sempre ens és d’alguna manera estranya. Marit i muller, i tota mena de parelles, si aconsegueixen durar, en el millor dels casos, s’estimen. Però, ¿es coneixen realment? Em fa l’efecte que accedir al pensament de l’altre no és possible, no se’ns permet saber què pensa l’altre. I és aleshores que ens refugiem en el silenci i ens construïm un món propi que procurem mantenir ocult a tothom, fins i tot a les persones que més estimem, sabent o suposant que segurament no l’entendrien. És a dir, finalment, tot això no ha estat res més que l’embolic que m’he fet en pensar si realment, si de veritat, coneixem les persones que estimem. I també en pensar la línia tan prima que separa l’amor de l’odi. De fet, és potser per això que em vaig tornant cada cop més silenciós. I callo. I deixo dir. Malgrat, fins i tot, les amenaces d’ara mateix. Que vagin dient. Que vagin fent.

Hi posin intèrprets

Arran del fets com el del corresponsal holandès de l’altre dia a la roda de premsa amb els consellers Mundó i Forn, i amb el major Trapero, em repeteixo amb aquest text d’ara fa dos anys i mig:

Els exaspera que el President s’expressi en català en actes de representació oficials d’aquest país que aspira a ser normal d’una vegada i per sempre. És exactament normal que el President, aquests dies de dol, d’angoixa i de tristesa, expressi, davant tota quanta emissora del món, el sentiment de condol i de respecte en la llengua del país que representa. Entre les autoritats indiscutides, li tocà encara ocupar una segona fila, però la passa endavant ha estat ferma. Petita encara, però ferma. Sentint-lo, no he pogut evitar pensar un cop més en Joan Solà (acs) i aquelles seves paraules: “Jo no sóc un romàntic en el sentit tou de la paraula. Jo no defenso la llengua per la llengua, sinó pel fet que la llengua i jo som una mateixa cosa, i perquè ja estic fart de sentir-me humiliat o insegur quan surto de Catalunya, i de vegades fins i tot sense sortir-ne. N’estic fart. Perquè l’home i la llengua són exactament el mateix, i l’home i el seu grup, també. I és això el que Espanya (PP, PSOE, C’S) no vol de cap manera acceptar. Espanya no accepta la diversitat en cap sentit. És aquesta la qüestió”. “¿Com pot ser que un poble visqui amb una llengua que estima però que sempre hagi d’estar patint per aquesta llengua? Hem de reaccionar i treure’ns de sobre la por, l’acceptació de la subordinació i de la humiliació”. “Una llengua és una parla i un exèrcit. Desenganyem-nos: això és així. No hi ha cap altra definició científica de llengua. És exactament això”. “Senyores i senyors: el famós autogovern hauria de començar per aquí. I fins ara cap no ho ha fet. Una parla i una sòlida i veritable llei d’ensenyament. I un exèrcit”. Perquè la seva, senyor Rajoy i la de tots aquells que vostè representa, és una identitat i una llengua no discutides. La meva, la nostra, no només és discutida sinó escarnida i això ens fa sentir subordinats, inferiors, degradats. “I el català, la persona i la llengua, no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra. Volem ser un país normal. Com a mínim tal com ho és el seu”. I si no ens entenen, hi posin intèrprets.

D’altra banda, el recordatori, també, de John Adams, aquell 2n President EUA: El poder de les masses conduirà a l’hegemonia dels dropos i al malbaratament indiscriminat.

Laberint

¿En sortirem mai, d’aquest laberint? -¿Quin laberint? -Aquest on un dia vam ser ficats i on encara ara som. -No, mai, deia Max Aub (1903-1972). ¿O és que potser et penses que és possible sortir d’un laberint que es diu Espanya? Quines coses! Com si tot estigués ja escrit i a partir d’aquí el fet de viure no tingués ni el més mínim sentit. Ell, que en una de les seves sentències es demanava precisament de quina manera poden viure els qui es pensen que tot està ja escrit. El que ha de venir no està encara escrit i, de fet, el que també pensava és que la llibertat sense la força engendra esclaus. I, encara i a més, que tot està per fer: facis el que facis, això que fas ara mateix no ho ha fet mai ningú. I, escolta, del laberint, algú altre en deu haver sortit algun cop. Si no, ¿com podríem saber que existeix? Tantes coses dites que no són pas, però, totes les que tenia pensat dir. No són homes el qui, tot i tenir veu, no la fan sentir i senzillament callen i, per tant, atorguen. Aquest laberint. Uff! Un poc més de claror, per l’amor de Déu. La claror del poema perfecte, per exemple. Sí, perquè el poema perfecte és tocar pell humana (M.A.R.).