Punyal d’energia

Il·lusions Elementals per a qui ha perdut totes les il·lusions i passa la corresponent temporada, llarga temporada, a l’infern. No sé si hi ha elements autobiogràfics, però Ponç Puigdevall usa un narrador que es diu Eloi Pujalta nascut, com l’autor del llibre, el 1963. On ne trahit bien que ceux qu’on aime, la cita de Maurice Sachs que ho encapçala tot. Traïm més bé els qui més estimem. Ben bé com si a partir d’aquí la societat deixés d’existir i s’adrecés tan sols a la recerca d’aquella primera pàtria perduda, la pàtria de casa seva, l’escriptura, poder tornar a escriure. Desagraït, egoista, traïdor, covard, de tot això l’acusava la seva tia al mateix temps que li demanava si era conscient d’haver malaguanyat la seva vida, esclau d’ell mateix i sense cap altre destí que el de pensar moment rere moment com evitar la gana, el fred i la por de dormir al ras. Penses en Céline i en el Viatge al Fons de la Nit, perquè segons com Il·lusions Elementals també n’és un , de viatge al fons de la nit. I hi ha un personatge que fins i tot es diu Céline, sinó que aquí és noia i d’alguna manera Pujalta s’hi sotmet a partir d’aquella estada al Comedor Popular, ja a Gijón, després d’haver-se’n anat, no se sap ben bé com, del periple iniciàtic que anava sempre de Girona a Platja d’Aro, de Sant Feliu a Salou i sempre envoltat de tot ple de camells, de matinades aspres, de prostitutes de rulot, del gos que estima i deixa en una gossera, tremolor de mans, tantes i tantes copes i tants deutes de bar i comptes de banc en descobert. Anar-se’n de pertot arreu mirant sempre de trobar una companyia qualsevol que pal·liés la certesa irrevocable que estava sol del tot. Havia, també, de mentir molt, però igualment havia d’ocultar la tristesa i la desesperança, la falta de concentració perquè la ment només se li podia centrar en el desig insuportable, i patètic, d’abandonar la lluita per la supervivència. I quan caminava de pressa no es dirigia enlloc i combatre els remordiments per haver arribat a la pura misèria esdevenia un exercici del tot estèril, tant incapacitat se sentia ja per fer el bé. ¿Què dir, per tant, sobre el no-res? Doncs que, a pesar de tot això, aquest llibre és un punyal d’energia dels més grossos. I no és pas que l’hagi editat ell -l’ha publicat 62-, però la persona que me l’ha fet conèixer és el senyor Cots, d’Edicions de 1984, i no sap fins a quin punt li estic agraït.

Tot i no haver-n’hi cap necessitat

Aquest estil d’escriptura que com més va més admiro mentre continuo pensant en Hugh, el de Sota el Volcà que deia, i en si algun dia arribaria a escriure, com sovint amenaçava de fer, una autobiografia –tot i no haver-n’hi cap necessitat, perquè la seva vida era d’aquelles que més aviat es presten a aparèixer en una revista en un resum de l’estil “En Tal, de vint-i-nou anys, ha sigut reblador, compositor de cançons, vigilant de clavegueres, fogoner, mariner, professor d’equitació, artista de varietats, músic de banda, pelador de pells de porc, sant, pallasso (cinc minuts) i uixer en una església espiritualista, de la qual cosa no s’hauria de concloure per força que, en lloc d’haver adquirit una concepció més rica de l’existència a través de les seves vivències, en tingui una visó encara més estreta que un treballador de banc que no ha posat mai els peus fora de Newcastle-under-Lyme”–, si de totes maneres l’arribava a escriure, va pensar en Hugh, hauria de reconèixer que la guitarra constituïa un símbol bastant important en la seva vida…

Aquest estil d’escriptura, deia. Mentre m’enyoro d’enyorar. Tot i no haver-n’hi cap necessitat.

 

Excepte això, la vida

Frase llarga o frase curta, de vegades fins i tot sense verb. Depèn del dia i del moment. I també de la paciència i del fet d’estar més o menys convençut d’allò que es vol exposar. No sempre estic convençut del que dic ni de com ho dic. No puc saber si demà continuaré veient-t’ho tot igual. Incerteses, indecisions, complicacions, paradoxes, discursos contradictoris. Al final t’hi perds. Excepte si es tracta de Proust i de la seva frase llarga i lluminosa, subordinades i subordinades. Com aquell ascensorista del Gran Hotel de Balbec que apareix a L’Ombra de les Noies en Flor.  L’ascensorista a qui el narrador adreça inútilment la paraula, sense cap resultat: “Però no em va contestar, no sé si a causa de la sorpresa que li causaren les meves paraules, de l’atenció amb què es prenia la feina, de l’observança de l’etiqueta, de la possible sordesa, del respecte envers el lloc on érem, de temor del perill, de curtedat d’intel·ligència o, potser, de consignes concretes dels director”. És ben cert que una cosa és la redacció i una altra de diferent, l’escriptura. La redacció no tendeix a intensificar la vida, tasca que correspon exactament a l’escriptura. Aquelles redaccions que ens feien fer a l’escola i que després hem fet també fer als nostres alumnes. En una redacció no es pot permetre que la paraula tingui més d’un sentit, cosa impossible quan es tracta d’escriptura, polisèmica en ella mateixa, diversa de sentits i significats. Al mateix temps diu i calla, revela i oculta. No és ni confiable ni previsible, tot el contrari de la redacció. Deia Marguerite Duras que l’escriptura arriba com el vent, nua, i és la tinta, i és el que has escrit, i després passa. Passa senzillament com si res passés a la vida, res, excepte això, la vida.

Inevitable avui no pensar fins a quint punt era falsa, mentidera i enganyosa aquella afirmació, de ja fa un temps, que deia que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya.

Segur que es guanyarà la vida

Des de l’Equador, perquè és equatorià d’origen i ara se n’hi ha tornat a viure i a estudiar, un ex-alumne, ja ben entrada la nit, em demana si crec que la Universitat serveix de res. Que ell ara és a Guayaquil i que es troba que els professors a penes expliquen  i que tan sols demanen dels estudiants, de Lletres, que facin exposicions orals. Per grups, és clar, perquè siguin actius i esbrinin pel seu compte. Quin fàstic de gent, diu aquest noi. Es tiren pets i no ho reconeixen, etziba en relació a la frase de Montaigne que ningú dels assistents no captà, ni tan sols la professora que proposà el comentari. L’olor més perfecta d’una dona és no fer-ne cap, igual que la millor olor dels seus actes és que siguin insensibles i sords. Aquesta frase. De masclista, diu que el titllaren les seves col·legues. ¿Serveix de res, la Universitat? I els missatges d’aquest noi que dic continuen. Això és una merda i n’estic fart i em sembla que ho deixaré córrer. Jo sé escriure frases simples i compostes de manera correcta perquè ho vaig aprendre a l’escola i a l’institut. Ara em trobo que molts i molts companys no en saben i ja ningú no els n’ensenya perquè és del tot clar que a la Universitat s’hi d’anar dominant ja, com a mínim, els rudiments de la llengua. Però el que veig és que tampoc això no té cap importància perquè el que aquí es valora són aquest coi d’exposicions sobre temes que els estudiants no tenen ni la més mínima base per tan sols aproximar-s’hi. A la fi, però, és segur que aconseguiran el títol, l’aconseguiran sense saber ni les beceroles de l’escriptura. ¿De què servirà aquest títol? I tingui en compte -i així conclou, aquest ex-alumne de la diàspora, la bateria de missatges d’aquest nit passada- que tenim una assignatura que es diu “Universidad del Buen Vivir”. Així mateix, aquest nivell. 4 hores setmanals. Ho tinc decidit. Em dedicaré a llegir i a escriure, que és el que a mi m’agrada. I la vida ja me la guanyaré d’alguna manera. Segur que no passaré gana.

El premi principal

¿Hi ha res de més estúpid que l’arrogància intel·lectual? Aquesta arrogància que fa que hagin de ser sempre els altres els qui t’il·luminin continuadament perquè senzillament ets incapaç de brillar per tu mateix. I aquest viure de cara a la galeria i amatent al fàcil aplaudiment, vingui d’on vingui. L’escriptura no és un acte social, ans individual. Tu sol. Els premis són per als de l’stablishment. I les feines que fas, que serveixin de font d’ingressos per cobrir necessitats bàsiques i els gustos que tinguis. Això sí. Però després ets tu, i el que fas, i el que llegeixes, i el que penses i escrius. Ets tu mateix el premi principal. Ets en un temps on veus com s’alcen ja llunyans temps infantils en què jugàveu a “indios“.

Espanya contra Catalunya. I tant. ¿Però que no saben història aquesta gent? ¿Que no ens han volgut sempre eliminar? ¿Que no ens han perseguit i prohibit, de sempre, llengua i cultura i tot el que vulguis? ¿Que no som encara, en gran part, un poble mentalment colonitzat i espantadís?

Divagar i prou

Han passat més de dos anys i mig des que vaig publicar aquell llibre, Tot el que Tinc. Bé, vaig publicar no és exacte. AContraVent me’l publicà i m’hi va empènyer. La cosa es pot dir que passà pràcticament desapercebuda i que fou segurament equivocada. A banda de l’interès més aviat magre del llibre i de la prosa dubtosa, la veritat és que cal també estar disposat a la tournée de presentacions i jo no m’hi vaig mostrar disposat. Tan sols tres n’hi hagueren. Amb notable assistència de públic, però tan sols tres. Els actes de presentacions de llibres són puntals principals de la seva difusió i del seu comerç. A mi, més que el comerç, m’interessa la lectura. I aquell llibre segur que no només tingué poques vendes i ha circulat poquíssim, sinó que, a més i conseqüentment, deu haver estat ben poc llegit. Peix que es mossega la cua. La lectura, és clar, va lligada al comerç. I al revés potser també. Recordo i agraeixo un cop més les crítiques d’Anna Punsoda, Enric Vila, Jordi Cervera i Joan Safont, i és igualment innegable el punt de vanitat que apareix quan un llibre teu és als aparadors i a les lleixes de les llibreries. Inflor de vanitat. Tot el que Tinc no l’he tornat a obrir i no sabria ja què dir-ne. Es tracta, en mi, de l’exercici quotidià de la petita escriptura. 200 o 300 paraules. Màxim 400. Divagar, sobretot. Dèries i coses que sempre em resulten passatgeres i provisionals. I la veritat és també que no em veig tornant a passar pel procés de triar, polir i corregir textos perquè acabin adoptant la forma de llibre. Ni em veig tampoc passant un cop més pel protocol de les presentacions, de la publicitat i dels actes socials. Sóc un estrany.

De cor

Potser sí que la superioritat de la poesia prové del seu origen anterior a l’escriptura. Abans de l’escriptura, la memòria i la paraula dita en veu alta oferien l’única forma possible de transmetre l’experiència. Hom no entén mai tan bé uns versos que quan els ha après de memòria, quan els porta sempre amb ell mateix i no li cal ni tan sols l’equipatge mínim d’un llibre i els pot, aleshores, recuperar a voluntat en qualsevol lloc i situació en què es trobi. I sí, és cert que després vingué l’escriptura i vingueren els manuscrits i la impremta, més tard, ja a mitjan segle XV. I així Primo Levi explica com en un dels episodis de més gran ensurt i vexació, a Auschwitz, uns versos de la Commedia del Dant recordats a la memòria el salvaren de la desesperació i li retornaren íntegrament i secreta la seva dignitat d’home, d’ésser huma. La memòria. Lectors, i oïdors, convertits en llibre. Alta tecnologia del lleguatge i l’escriptura. L’íntima felicitat de llegir i d’aprendre de memòria allò que ens cau a les mans o ens aconsellen els professors i els amics de debò. De memòria. O com ho diuen en anglès, o en francès: par coeur, by heart. És a dir, de cor.