Pam de nas

Estones d’aquest dematí que no sé ben bé què fer i que passo amb les Màximes i Mals Pensaments. Santiago Rusiñol (1927). Entreteniment dels grossos d’aquesta edició que publicà L’Avenç el novembre del 2006. Concisió, capacitat de provocar, ironies, paròdies i sentències morals i, també, aquella seva visió melancòlica, amarga i desencisada, de l’existència. Si els jutges després del jutjament fossin jutjats, alguns, més d’un i de dos, anirien a parar a la presó. O l’esment dels qui porten dents postisses, que s’arriben a creure que són seves. 200 màximes d’aquesta mena que s’acaben precisament així: “I per fi, el qui escriu un llibre de pensaments no ha fet sinó tenir un mal pensament. El mal pensament d’escriure’ls. Senzillament perquè tots aquests pensaments podrien haver estat escrits a la inversa”. I no passaria res. Pam de nas. Resum de 40 anys de la vida de Rusiñol, esquema del seu escepticisme (Josep Pla). Perquè, al fons de tot, tal com apunta Margarida Casacuberta, es tracta de la reacció de l’artista del XIX que es veu en la situació d’assistir en directe a l’esfondrament de l’ideal que suposà la liquidació del mite de l’Europa culta i civilitzada amb l’esclat de la guerra del 14 i de la constatació de les limitacions del Modernisme davant dels embats de l’anomenada modernitat. I ja veus on som ara, després de tot.

Suficiència, fatuïtat

Converses, discussions, oracles sense memòria del seu mateix passat que ho converteixen tot en imposició. Un poc més de memòria històrica. No aprecio gens els interlocutors arrogants, intolerants, que sempre es presenten massa segurs d’ells mateixos. Una conversa no hauria de ser mai com un combat que s’ha de guanyar sigui com sigui. I tant és qui hi tingui l’última paraula, no m’interessa gens tot això. Sempre són massa pagats d’ells mateixos els qui així actuen, com si després del seu jo no hi hagués ja res més. I m’importa molt poc i no em costa gens de donar-los la raó encara que no hi estigui d’acord. Que callin. Sobretot perquè sé de sobres que jo mateix mai no estic del tot segur de gairebé res. Ni tan sols sé si el que penso avui ho continuaré pensant demà de tant com em contradic. Vull dir que no tinc manera de saber si potser seria més feliç si no fos independentista, que, per cert, és la cosa que tinc més ganes de deixar de ser senzillament perquè ja no calgui ni faci cap falta. En fi, a fer punyetes la suficiència i la fatuïtat d’aquesta gent. Escepticisme sofisticat. Indolència. Ecografia abdominal.