Cèl·lules d’una col·lectivitat

Curiositat, encara, envers Nicolai Berdiàiev a través del filtre de Ramon Esquerra. Veig que parla de decadència de la civilització occidental d’ençà del Renaixement i de començament d’un nou període històric que el filòsof rus anomena nova Edat Mitjana. Sorprès que, segons ell, tot comencés tan d’hora, la veritat. Sinó que continues llegint i t’adones que potser no resulta pas tan exagerat. Renaixement com a triomf de l’humanisme, de l’exaltació de l’home, d’una exaltació tal que arribarà fins que l’home abandona Déu i fins i tot el nega. Confia segurament massa en les seves forces i es dedica a anar creant una sèrie de valors més o menys distints. I ara (i pensem que aquestes paraules foren dites el 1924 dins aquest seu llibre que es diu Una Nova Edat Mitjana…), i ara, deia, aquests valors estan en decadència, fracassen sense aturador. L’humanisme s’ha deixat estar de considerar l’home com a individu -l’individu, la gran conquesta del Renaixement- i s’ha anat convertint en Humanitarisme. L’home ha deixat de ser individu per a no existir sinó com a cèl·lula d’una col·lectivitat. I aquesta evolució l’observem clarament en el tomb de les idees polítiques, en els fenòmens polítics, econòmics i socials del moment actual (any 1924, recordem). La democràcia ha estat substituïda pel socialisme. L’individu, per la classe. I, així, la tendència és l’estandarització de l’home corrent, de l’home comú, i la destrucció de l’home amb personalitat pròpia, i com a prova heus aquí l’exemple de l’educació dels infants mitjançant l’instrument que es fa dir escola única. Una Nova Edat Mitjana, deia Berdiàiev, davant d’aquest estat caòtic del món. I que s’apropa ja l’era en què l’esperit triomfarà i que l’individu existirà dins de les col·lectivitats i que seran aquestes les que s’individualitzaran i que serà així que tornaran a aparèixer grans personalitats, tal com aparegueren a la primera de les Edats Mitjanes. 93 anys, en fi, d’aquest llibre de Bordiàiev. Feia poc que s’havia acabat una guerra, en faltaven encara una quants perquè n’esclatessin d’altres i encara unes quantes més. Just fins ara mateix que els americans acaben d’atorgar la presidència dels EUA a Donald Trump. A banda del seu més que demostrat narcisisme, un servidor més aviat hi confia. Sobretot veient i observant de quins sectors d’aquest nostre entorn provenen tants escarafalls.

Deslligar

Només punts i seguits, la barreja del que som. El repte és fer la feina més ben feta de com la fa Espanya. Abolida tota llei de consultes i suspensió temporal del jutge. I el crit al cel com si no sabéssim de què va la cosa. Punt i seguit del combat que de fet és guerra. No es va enlloc tan sols amb escarafalls. L’escarafall no és el camí de la llibertat i els pobles lliures són aquells que tenen la facultat i la facilitat de desfer-se de les lleis quan no els agraden (Joubert). Ja es veu, doncs, on som, en quin punt del deslliurament ens trobem. Joubert també deixà dit que no fa falta tallar allò que es pugui deslligar. Subtilesa, intel·ligència. I votar correctament primer el maig i després el setembre. Punt i seguit del trajecte. Saber és veure-hi en un mateix i les passions, també la dels diners, no són sinó naturalesa. La corrupció és el fet de no penedir-se’n i l’escarlata és aquella matèria colorant d’un roig viu i intens, treta de la cotxinilla. L’escafarlata, en canvi, és el tabac tallat en fils per a la pipa i les cigarretes. El Diccionari, clar, és el llibre més important de cada llengua. I ahir el dia s’acabà amb el punt i seguit de Buñuel i Viridiana (1961). El Sant Sopar de Leonardo, i els pidolaires, vagabunds, desdentegats i desarrelats, amenitzat pel Messies de Haendel. I la cosina que volia ser monja acabarà jugant al “tute” amb mi. El “tute” del ménage a trois. Al final és ben bé que la vida és un deure que cal intentar convertir en plaer. Exactament igual que amb tots els altres nostres deures. Deslligar.