El xantatge

Solidaritat. Has de ser solidari. És a dir, unit a d’altres per una comunitat d’interessos i responsabilitats. En la lluita contra la pobresa, per exemple. O el que sigui. Contra el canvi climàtic, posem per cas, com si servidor pogués fer res per lluitar contra el clima, que sempre ha fet i farà el que vulgui. Exactament igual que la natura. I és que sempre és com una obligació que t’arriba des de fora. No saben qui ets ni què penses ni què fas. I no pares de rebre sol·licituds, gairebé ordres, d’aquesta mena. No puc més. I generalment no me’n refio. La solidaritat no em sembla cap virtut. La caritat, sí. Però és que, a més, ningú no té perquè saber de quina manera ajudes els altres ni tampoc què fan els altres per ajudar-te a tu si es dóna el cas. No, no és cap virtut, la solidaritat. Més aviat és una forma de vanitat. Que se’t vegi que col·labores en això o en allò altre. Ben estarrufat, aleshores. La caritat, no. La caritat és invisible, discreta, queda sempre dintre teu. Vull dir que no és cap cosa pública. Per això mateix és justament una virtut. La tercera, després de la fe i l’esperança. Tinc aquesta nota presa de l’immens En aquesta part del Món, de Guillem Simó que sempre tinc present. És una nota del dietari corresponent al 9 de gener de 1992: …”L’actitud moralment més ferma és aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat”.

Dames honestes

Els retrets de certa mena de noies. Sempre els mateixos (retrets) i sempre amb les mateixes paraules. Tant és el temps que faci de les coses. Amb elles cap exercici de bona voluntat no serveix mai de res. De manera que abandono tota esperança i penso en un text d’ara fa 10 anys que parlava del moment que algú va dir a Josep Pla que no podia comprendre que un home com ell pogués dedicar tant de temps de la seva vida a freqüentar les prostitutes. I de la seva resposta en el sentit que d’això només se’n podia sorprendre qui no en tenia l’experiència. Deia que no hi ha sensació física més intensa que la que pot provocar en el cos d’un home una puta experimentada i que, a més, es tracta d’una emoció sobreexcitada pel calfred del risc. Algunes senyores decents -és a dir, aquelles dones que no cauen en la baixesa d’acceptar diners, però que se serveixen sense contemplacions de la feblesa o de la vanitat del mascle- són molt bones al llit; però la majoria, tal com ja assegurava el mateix Pla, acusen el company d’obsés sexual quan aquest suggereix una tímida superació de la rutina per tal de reanimar el cadàver. “Només penses en això”, diuen. I Pla ho tenia molt clar: efectivament, els homes no podem pensar en res més fins que no tenim això resolt, senyora. I l’avantatge amb les prostitutes és que quan s’ha resolt això, ja tot queda resolt. Tot. Amb les dames honestes, en canvi, no hi ha mai res que quedi resolt del tot.

I ja fa vint-i-sis anys (ara ja més de 36) de la mort de Josep Pla. Els va fer el dia de sant Jordi. I aviat en farà tres (ara ja 13) de la de Guillem Simó, que també el celebrava i el commemorava en tants i tants fragments del seu immens En Aquesta Part del Món!

Ningú liquidarà la democràcia espanyola!, sentencia el seu president, Mariano Rajoy. Un ningú que et fa pensar en l’Ulisses de l’Odissea i en el personatge Settembrini de La Muntanya Màgica quan Thomas Mann li fa dir que la democràcia no té, precisament, cap altre sentit que no sigui el de corregir individualment qualsevol absolutisme estatal.

 

La gràcia que hi trobo

Les hores solitàries de Baroja (Ed 98) i ara també les meves. Notes d’un aprenent de psicòleg. Sobretot perquè també a mi em ve ara el record d’aquells viatges de ja fa anys a Andalusia. Còrdova, per exemple, i de com tampoc la Mesquita, que a tothom deixava parat, a mi va ser el que menys em va agradar. De fet, l’art que en diem àrab no l’he arribat a entendre mai i l’única suggestió simpàtica que em produeix aquesta anomenada civilització àrab és la figura del filòsof Averrois (llatinització de Abu-I-Walid Muhàmmad ibn Ruixd) i fins a tal punt que, encara que no hi hagi dades concretes per assegurar-ho, el que em de gust és imaginar-me que no era moro. No ho sé, però llegeixo que la seva família feia temps que vivia a la península i que és probable que estigués barrejada amb elements ibèrics o gòtics. I en qualsevol cas el moro pur, a diferència d’ell, a diferència d’Averrois, no ha estat mai heretge ni lliurepensador, mai. Però bé. Em sembla apassionant, Baroja. Fins i tot amb aquesta aparença d’escriptor desembastat, desmanegat i d’escriure a la babalà i tal com raja. O potser és aquesta justament la gràcia que hi trobo.

I avui és diada de Sant Jordi, esclar. Bona Diada. I el que diré és tan sols que, si tingués pensat sortir al carrer, correria a fer-me de seguida amb un exemplar de En Aquesta Part del Món (AContravent), el dietari de Guillem Simó. No ho faré. Ja el tinc, i del tot llegit i subratllat. Dietari imprescindible, plaer dels més grossos. No exagero gens. “Als capdefaves que diuen que els mestres s’han d’adaptar als joves deixebles se’ls hauria de retirar la llicència de parlar. (Per cert, ¿qui expedeix ara aquestes llicències? A la censura franquista se li hauria d’agrair el favor d’haver mantingut mut i a la gàbia tant de poca-solta com hi arriba a haver)…Als joves se’ls ha de fer entrar en raó: jugant només es poden aprendre bajanades, els continguts d’interès només es poden adquirir a base d’un esforç rigorós…

Riquesa de la subjectivitat

Em llevo i m’assabento de seguida que Leonard Cohen s’ha mort. 82 anys. Bé, penso, acs. Perquè, per als qui no l’hem conegut i tan sols l’hem vist algun cop en algun concert o l’hem sentit  a través dels registres de la seva veu i de la seva música, queden per sempre, mentre hi siguem encara, els mots i els versos que ha compost i la melodia i el to de què els ha dotat. De part meva, no se m’acut sinó que desar ben desat aquest documental que el 33 emeté no fa ni 3 setmanes:  Leonard Cohen, Bird on a Wire.

I el plaer, d’altra banda, de la presentació, ahir a la llibreria Calders, de la versió definitiva del dietari de Guillem Simó, En aquesta part del món, ja ho vaig dir. Cordialitat dels mots de Quim Torra, l’editor, emoció de sentir Carme Vidal, l’Amor, així en majúscula, del dietari, i saviesa i claredat de l’exposició del mestre D. Sam Abrams que signa, a més, el pròleg del llibre. Sinceritat no és exactament el mateix que autenticitat, explicà. Sempre és un poc hipòcrita, la sinceritat, amb aquest seu mirar de no molestar gaire els altres del voltant, sobretot que no s’ofenguin gaire. I no és això el que passa amb el dietari de Simó, obra de tota una vida, que no és que sigui tan sols un dels més importants de la literatura catalana moderna i contemporània. És, sobretot, el més autèntic. Perquè el que conté explica la veritat de les coses des del seu únic punt de vista i sense que allò que els altres puguin pensar-ne tingui ni la més mínima importància ni sigui tingut gens en compte. A cor obert i cap preocupació pel valors socials i morals de l’entorn. Perquè autèntic vol dir això, que la nostra veritat s’imposi a tot i a tothom. És la riquesa de la subjectivitat. És a dir, ni més ni menys, el que cal en un dietari que vulgui ser-ho de veritat. Exactament tal com ho és En aquesta part del món.

I la veritat és que tot passà molt de pressa. Una hora mal comptada. Durada civilitzada que em va permetre, abans de tornar cap a l’estació, de poder saludar d’altres persones assistents a l’acte, Dolors Lamarca, Jordi Cortada, Àlex Bas…i d’agrair, naturalment, als ponents el fet d’haver-m’hi convidat. I a mi mateix, el fet d’haver-m’hi pogut desplaçar, cosa que ara ja no sempre m’és possible.

 

La solidaritat com a xantatge

Record, precisament avui i, com aquell qui diu, l’endemà de la victòria del senyor Trump, d’aquell 9 de gener del 1992 en què Guillem Simó deixà escrit que la solidaritat consisteix a donar suport a unes determinades relacions de poder i que el benefici final d’aquesta solidaritat no és pas per a la idea, l’ideal, sinó per a un individu o grup d’individus. I que, com que l’ideal no té cap importància, l’actitud moralment més ferma no és sinó aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat. La solidaritat com a xantatge, sí senyor. És de sempre que m’he estimat més, molt més, el mot caritat que no pas el de solidaritat. D’això que en diem solidaritat se’n fa espectacle. De la caritat, no. La caritat és discreta. El bon cor demana discreció. Amor compassiu envers el proïsme, generositat a l’hora d’emetre judicis sobre el pensament dels altres i sobre llurs accions. Beneficència envers els pobres i desvalguts. Almoina. I no fa cap falta que se sàpiga, no cal esbombar-ho, no se n’hauria de fer cap espectacle que mostri en públic fins a quin punt arribem a ser bones persones, aquest cofoisme. Tant de bo, a partir d’ara, davallés aquesta cosa de la correcció política i de totes les mentides i disfresses que comporta. I tant de bo, també, tornéssim a dir les coses pel seu nom. Peti qui peti. Aquesta tarda, per cert, a la Calders, presentació de la versió definitiva de En aquesta Part del Món. Imprescindible dietari que Acontravent acaba de publicar tot just un poc més de 12 anys després de produir-se l’absència física de l’autor, el professor Guillem Simó. (I, sisplau, des del més enllà, tinguin ben present això: fer del problema social un problema personal no contribueix a solucionar ni l’un ni l’altre).

L’espècimen català

Sí, continuo encara amb “En Aquesta Part del Món” a la tauleta de nit. ¿Per què no, si continua avui essent tan vigent com quan aparegué 10 anys enrere, exactament l’abril del 2005? Fa temps que no en deia res, però esclar que de tant en tant hi torno i el tinc sempre present. Aquest dematí mateix en llegir, per exemple, com Enric Vila, a l’entrevista que li publica VilaWeb, fa veure que s’estranya que algú com Antonio Baños es presenti dient que ell (Baños) és el model de l’espècimen català autèntic. Que gros i quina barra, Baños! Quina cruel esgarrinxada! Però, mira, és justament per coses d’aquestes que em cal sempre tornar al consol de Guillem Simó, mallorquí de bé. I perquè em fa sempre la sensació d’haver viscut jo les coses que explica i de no haver estat capaç d’exposar-les amb la cruesa i l’exactitud del seu estil. De fet, gairebé tan sols em caldria canviar l’afició a la música (espineta) per la del futbol i aquest llibre seria també un fidel reflex de la meva existència, del que sóc i del que no sóc, del que penso i del que sento. I em torna a venir de gust, després de la lectura d’aquesta entrevista que dic, declarar-me un cop més deutor de “En Aquesta Part del Món” i no em cansaria de repetir que és un punt clau de referència del dietarisme en la nostra llengua i en la nostra literatura. Un dels dietaris més brillants que conec. Brillant en el sentit de punyent, d’anar a la mateixa arrel del jo, de pulcritud i precisió de l’escriptura. Dubtes, anhels, frustracions i pors. Expressió particular de la petitesa i insignificança de la humana existència. Repeteixo: “El meu lloc natural és la vorera del camí, poc transitada i amb ombra. La vida ‘social’ em fa, en els millors moments, basarda i, en els pitjors, fàstic”. I també: “¿Per quins set sous he de negociar jo la llengua del país? ¿Per què he de sotmetre’m a les regles del foraster? Als energúmens forasters, ni el salut. Res a pelar, tampoc, amb els contemporitzadors, els venuts, que solen ser també els ambiciosos, els trepadors de torn. A la merda amb tot això”. Aquest dietari té exactament 304 pàgines de petites dosis de literatura total i imprescindible. I ja fa temps que vaig dir, ara que ja deu faltar molt poc perquè aparegui la versió definitiva i total de l’obra simoniana, que en surts ple de plaents, i no gens cruels, esgarrinxades.

Escampar la boira

“Cal perdre els escrúpols, els punts de referència estranys. Totes les iniciatives han passat a ser sospitoses, purament imitatives: greu engavanyament. La meva moral ha quedat reduïda a un sol principi: autoprohibició permanent. La llibertat només és possible quan s’ha desat per sempre la malèfica qüestió: ¿què deuran pensar de mi els vius i els morts?” Paraula de Guillem Simó, dilluns 14 de juny 1993. I com es fa llarg d’esperar l’edició del dietari definitiu! En aquesta part del món, ¿quina importància té ser ben vist o mal vist per una tropa de desgraciats? Va, dissolguem la reunió i fotem tots el camp d’aquí. Retornem, si en som capaços, a la vida privada on la veritat i la mentida tenen una mesura més humana. I sempre cara alegre per no donar gust a ningú, i a escampar la boira s’ha dit. ¿Que quan comencen els problemes, em demanes? Doncs mira, quan es demana a la vida, a la circumstància, més del que aquestes poden donar. Peresa colossal d’aquest dematí en aquesta part del món, un altre terratrèmol al Nepal i el pensament que una raça (la humana, per exemple) no es pot considerar civilitzada fins que no arriba a adquirir el sentit de la moderació i a considerar que el fet de convertir el problema social en un problema personal no contribueix a solucionar ni l’un ni l’altre. Com es fa llarg d’esperar tot plegat, Guillem!

Les regles del foraster

¿Què és la civilització sinó un procés al final del qual tots els individus poden viure tranquil·lament sense ser molestats pels altres? Exactament, i com sempre que no sé què dir ni què fer, apareix la crossa lúcida de Guillem Simó. En la situació actual, afegeix el 16 de juliol del 1994, ni els forasters ni els catalans viuen civilitzadament a Catalunya; ben al contrari, viuen enmig d’una tensió creixent, profundament incivil. 20 anys fa que Simó, mallorquí, ho deixà escrit. En aquesta part del món. Una cosa sí que ha canviat, però. El darrer paràgraf d’aquesta mateixa entrada ha canviat. Ja no sembla veritat avui que els individus, pessimistes, es donin de baixa de la utopia civilitzadora i es resignin a continuar vivint a la manera silvestre i erràtica. La resignació ha desaparegut i la utopia ja no se’ns apareix com la concepció d’un ideal irrealitzable. ¿Per quins set sous, per exemple, he de negociar jo la llengua del país? ¿Per què sotmetre’m a les regles del foraster?

(Per cert, deia ara fa just 2 anys, que continuo demanant-me per a quan finalment hi haurà disponible l’edició completa i definitiva del dietari. Doncs bé, la cosa ha trigat, l’espera ha estat més aviat llarga, però segur que haurà valgut la pena. Aquesta edició completa i definitiva, a càrrec de Carme Vidal i de Sam Abrams, i feta per Acontravent, la presentaran els excel·lents crítics i professors Josep M. Nadal Suau i Carles Cabrera a Ciutat de Mallorca el pròxim i ja tan proper dijous 3 de novembre 2016. Candeletes).

A la merda amb tot això

Persones que no he conegut i que m’hauria agradat molt conèixer. Persones que tan sols he llegit amb gran plaer. Guillem Simó (1945-2004), per exemple. Recordo sempre la crítica que publicà Ponç Puigdevall al Quadern d’El País exactament el 27 d’octubre del 2005. Els dies d’un home abatut, n’era el títol. I mirava d’explicar-hi la sensació que li produí la lectura d’aquest dietari íntim que es diu En aquesta part del món (El Gall Editor, 2005, 373 pàgines). Ja diverses vegades m’hi he referit. Lectura excepcional de la qual surts sempre sacsejat i amb ple de ferides obertes. “Es tracta d’impedir que els malsons col·lectius t’arrosseguin i et facin perdre l’autoestima”. Individu enfront de comunitat. Efecte benefactor de la seva experiència vital. I, com passa gairebé sempre en aquest país amb les coses que valen realment la pena, la sensació que aquest llibre imprescindible no ha tingut la circulació ni la repercussió que en d’altres àmbits lingüístics, es digui el que es digui més exquisits que no aquest nostre, hauria certament assolit. Un cop més, ¿quants lectors tenim, en català, de les coses veritablement importants, de les coses que inclouen la majoria d’aspectes de l’activitat humana? Fets, reflexions, emocions, sensacions, lectures -que bonics que són els llibres on hi ha persones que llegeixen llibres. I, a més, “per quins set sous he de negociar jo la llengua del país? ¿Per què he de sotmetre’m a les regles del foraster? Als energúmens forasters, ni el salut. Res a pelar tampoc amb els contemporitzadors, els venuts, que solen ser també els ambiciosos, els trepadors de torn. A la merda amb tot això” (11 de març del 1998). I tant, que m’hauria agradat conèixe’l, el professor Simó, Guillem Simó.

A desgrat dels fantasmes

Torno encara de tant en tant a Guillem Simó. És del 2005 l’edició del dietari En aquesta part del món i la veritat és que es fa llarga l’espera de la publicació completa i definitiva de la seva obra. No sé què deu passar. Sé que fins i tot el pròleg està enllestit. La posició vital que l’autor mostra als seus textos em sembla una de les lectures imprescindibles d’aquest temps que vivim. Avui és dimarts i hi ha sessió a la ràdio, però abans de sortir de casa obro el llibre a l’atzar i m’apareix la pàgina 210, dimecres, 17 de juliol 1996. Llegeixo:

“Un empresari, amb un gest, pot fer més per a un país que una ben intencionada multitud de pelats. Pere Serra, creant el Diari de Balears, ha volgut i ha pogut: això és el que interessa. Saber adequar l’objectiu a les pròpies forces no és un coneixement a l’abast dels maquiavels sense un duro. Els pelats amb ambició només són bons per embullar la troca. Un país, una llengua, exigeix solidesa: voler i poder, a desgrat dels fantasmes.

Sense el podrit Cambó no existirien ni la Història de Catalunya de F. Soldevila ni la Fundació Bernat Metge. Sense el podrit Serra no hi hauria hagut mai un diari en català a Mallorca. Que proliferin, doncs, podrits així, per molt que s’exclamin tots els idiotes del país”.

Fantasmes, Bauzá i sequaços. I tot el pensament, a més, i tot el suport al professor Jaume Sastre, en vaga de fam, i a la causa d’una educació digna, de qualitat i en català, llengua del país. L’altra ho és tan sols d’imposició.