¿Deixebles de què?

Veig, aquest dematí, que el mot inclusiu, que té d’entrada una connotació positiva, sense fer-se evident -vull dir sense que fos de cap manera escrita- apareixia ja en aquell fabulós projecte de compendi del saber de tots els temps que fou l’Encyclopédie de Diderot i d’Alambert, elaborada principalment entre el 1751 i el 1765. El projecte passà per tota mena d’entrebancs, els jesuïtes pretenent-ne la interrupció i la suspensió i el Papa d’aleshores, Clement XIII, disposant que l’obra entrés a formar part de l’índex de llibres prohibits per l’Església Catòlica…, i tot i així tirà endavant, de vegades de forma clandestina, fins que els jesuïtes foren expulsats de França l’any 1762. Bé, obra immensa i encomiable en què entre d’altres participaren també Rousseau i Voltaire. El que vull dir, però, és que el mot inclusiu no és pas que hi aparegués de manera explícita, però hi ha alguna nota esparsa, quan es fa referència al món de l’educació i de l’ensenyament, que em fa pensar en l’accepció femenina de la paraula quan avui l’apliquem a les escoles, escoles inclusives, diem, com si fos una gran cosa i un gran bé per a tots els alumnes i per al sistema en general, i no anés en detriment de ningú. Doncs mira què devia passar ja en aquelles aules de fa 3 segles i mig: “Un altre inconvenient de l’educació dels col·legis és l’obligació en què es troba el mestre de caminar al ritme de la majoria dels deixebles que té, és a dir, de les intel·ligències més mediocres, cosa que significa per a les intel·ligències més despertes i curioses una més que considerable pèrdua de temps”. És a dir que no fa falta dir-hi gran cosa més. Tan sols, si per cas, que ara només ens faltava això d’empoderar aquests suposats deixebles d’avui dia. ¿Deixebles de què? ¿I de qui?

Que campi qui pugui

Escola nova vol dir sobretot això, que les escoles deixin de ser aquells llocs on els alumnes hi anaven per formar-se i per aprendre, per estudiar i per superar els exàmens corresponents, i passin a ser llocs on s’empoderi els nens. Escric, teclejo, empoderi i de seguida em surt una ratlla vermella sota mateix del mot. La ratlla vermella d’incorrecció. Empoderar és un anglicisme que sembla que vol dir atorgar poder. No hi és, encara, al diccionari. Tot acabarà arribant, però. Tal com ara mateix arriba la proposta de supressió de diacrítics que, per exemple, ja no permetrà distingir si la O de DONA és oberta o tancada ni si ens referim a la forma corresponent del verb DONAR o al substantiu de l’ésser femení per excel·lència. Confusió. Que s’empoderi els nens, per tant. Empoderem-los, pobrets. ¿De quina cosa, però? De lliure arbitri, segurament. L’arbitri dels nens. Sobretot que no hagin mai d’estudiar ni de fer deures ni d’examinar-se de res ni de superar cap prova ni cap repte, que no passin cap angúnia, tot com l’aigua que cau del cel, que campi qui pugui. Món empoderat. Revolució educativa, i tant. Ni mestres ni professors. Ja no caldrà. Estalvi. Com més va més m’agrada i enyoro el mot elit. Ara que tot fa pensar que ens quedarem sense. ¿Que estudiï, dius? ¿Que m’esforci? ¿Per què?