Quan era ric

31 anys, farà demà passat de la mort de Joan Oliver, també conegut amb el sobrenom de Pere Quart quan feia de poeta i fins i tot amb el de Joan Pendonista si es tractava de passar més desapercebut. I no és pas que tingui la intenció de repassar ara la seva trajectòria, prou ben estudiada d’altra banda per part de tots aquells que de veritat hi entenen, però sí d’esmentar un petit fragment que extrec de l’esplèndid Àlbum Joan Oliver que el PEN Català edità fa uns quants mesos i del qual la seva Presidenta, col·lega i amiga Carme Arenas acaba de fer-me obsequi tot dinant fa un parell de dies al magnífic Regulador de l’actual hotel Bagués. Grandiós plaer també, no cal dir-ho, de les més de 2 hores d’intensa conversa tan plena de gràcia i de bon humor que tant li agraeixo. Aquest petit fragment que dic aparegué l’any 1987 a Joan Oliver tal com raja i es tracta d’unes paraules adreçades a Xavier Borràs que deien així:

“Aleshores jo quan era ric treballava, però treballava en coses vocacionals i sense cobrar perquè com que jo ni per viure, ni per casar-me, ni per a res, no necessitava cobrar, senzillament no cobrava, comprens? Perquè jo crec que l’home no ha vingut al món treballar, eh?, l’home ha vingut al món per viure, per desenvolupar totes les seves potències, els sentiments, els sentits, el sexe, l’amor, l’amistat, l’esport, la contemplació de la meravella dels paisatges, els viatges, el coneixement d’altres terrenys, […]”.

D’altra banda, un Bloomsday més, avui. La jornada escrita a l’Ulisses, però també Els Morts, de Joyce gairebé sempre presents. Entre moltes altres coses seves que em fan pensar que segurament ja no estic al dia i que no sé segur, tampoc, si hores d’ara tinc ja gaires ganes d’estar-hi. Estar al dia. Ben mirat, ¿què vol dir, estar al dia? ¿I de què serveix?

Declaració d’amor

A l’intent de llista de l’altre dia, hi manquen com a mínim dues coses. Ara me n’adono. Sense Perdó (Unforgiven), d’Eastwood, i Dublinesos, de Huston. El testament cinematogràfic d’aquest darrer. 81 minuts tan sols. Huston, ja en cadira de rodes, no pogué viure el final del rodatge. Joyce escrigué Dublinesos el 1914 i la pel·lícula és del 1987. Els Morts, darrera part del llibre, com a tema central de la història. El monòleg impagable del final. És com si mai no haguéssim viscut com a marit i muller. Aquella cançó. Aviat serem ombres, i les paraules de consol. Sí, més val passar atrevidament a l’altre món que no pas aquest depriment anar marcint-se amb l’edat. Aquell amor de joventut mai no explicat i que ara la cançó revifa i desenterra. I aquestes llàgrimes. L’amant que et digué que ja no tenia ganes de viure perquè tu te n’havies d’allunyar durant un temps i, a més, estava malalt i es deixà morir. Jo mateix em sembla que mai no he sentit això per una dona. I sé que aquest sentiment deu ser amor. I ara, dèbilment, cau la neu damunt tot l’Univers. I aquest descens calmós i imperceptible vers la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts. La veritat és que no sé si hi ha cap altra declaració d’amor al cine i a la literatura com la que mostra aquest testament de John Huston.

Medalla d’Or de la Generalitat per al cardenal Sistach. S´hi ha ben lluït qui n’hagi tingut la idea. Ha fet i fa molt per la llibertat del país. Gran català, el cardenal. Ora pro nobis.