Rostres de totes les races

Més de set mesos, ja, sense baixar a Barcelona. Concretament des de mitjan desembre passat que no hi baixo. Hi vaig anar expressament a veure The Irish Man en una de les sales de cine que hi ha al centre comercial de les antigues Arenes. Una hora d’anar, una altra de tornar i les poc més de tres hores i mitja que dura la pel·lícula amb la més que encertada mitja part inclosa. Quina gran impressió! Aquella mena de tristesa crepuscular del director, el per a mi sempre imprescindible Scorsese. Més de set mesos fa ja d’aquella, de moment, última visita a la ciutat que ara se m’apareix en vídeos i fotografies amb carrers plens de coloraines per terra i barrots de tota mena i carrils per a les bicis i patinets i tot d’altres martingales. Com si fóssim nens petits i amb el perill i la inseguretat que tot això comporta. I mira que he estimat, i estimo, Barcelona, eh! No puc dir el mateix, però, de tots aquests que ara mateix la governen. La ciutat els sobrepassa i els ve del tot grossa. No hi estan a l’altura. Enyorança, sí.

I enyorança, també, perquè com més va menys testimonis van quedant de la nostra vida. I no només per amics i coneguts que se’n van anant sinó perquè, si ens observem des d’una certa altura -procuro fer-ho des d’aquest quart on visc (el més alt d’aquesta finca), que tampoc resulta tan elevat com el que faria falta- resulta espantós adonar-nos de la poca cosa que som, de la poca cosa que sabem de l’espècie de la qual formem part ni de cap dels nostres propòsits o objectius i, encara menys, del final segur que ens espera de tot plegat. I ni em sembla que calgui cap mena de saviesa per adonar-nos de tot això. Jo no sóc savi. No sé res de res. Tret de l’alfabet de la nostra llengua. Tot ho copio, d’altra banda. I miro de fer-m’ho meu. I això és tot.

Tot, si exceptuem que el deport ja no m’agrada. o, més ben dit, no m’agrada en què s’ha convertit. Sobretot el futbol, però no només. De primer a causa de com la gent odia la gent que duu una samarreta amb uns altres colors. Però, si parlem dels actors, no costa gens adonar-se de fins a quin punt n’arriben a ser, de vanitosos, rebent com reben un salari desorbitat i escandalós i cremant els millors anys de la vida abans que puguin adonar-se de què va exactament tot plegat. I com fingeixen que s’han lesionat. I com s’escuren el nas directament sobre la gespa, sí. Es premen amb força un forat del nas per tapar-lo i aleshores expulsen els mocs per l’altre. Mare de Déu, baixeu, baixeu! Rostres de totes les races. I moltes gràcies, Julian Barnes, un cop més, d’aquest impressionant El Sentit d’un Final!

La vida

Sant Zenon. Festa Major. Diluïda, és clar, i sense focs però amb gegants, en Tallaferro i na Flor d’Alba. Música força desafinada. Bé. M’estic a casa. Com més màscara calgui, més a casa m’estaré.

Veig que demà a TV3 faran El Sentit d’un Final, adaptació del llibre de Julian Barnes al qual més d’una vegada m’he referit. El llibre m’encanta. La pel·lícula, del 2017, la veritat és que encara no l’he vista. La veuré demà, segur, o l’enregistraré. I ja en parlarem.

Una de les coses que fa temps que em demano és si realment l’economia mou el món. ¿És el motor del món, l’economia? Potser sí. Ara: si només és l’economia, és a dir, el negoci (la negació de l’oci) i l’afany de guanyar i de tenir com més cèntims millor, si només és això, no crec que anem pas bé, ni que mai hi hàgim anat. Fan falta cèntims, per viure, és clar. Però no només. Hi ha d’haver altres coses que moguin el món.Altres coses que et facin vibrar. Perquè, ¿què en fas, de tants diners? ¿Per què en vols tants i tants? ¿Quina falta et fan? Fa temps que ho penso, sí. Però avui encara més. Perquè avui he vist l’exemple d’aquests dos éssers que demà passat, dissabte, seran ordenats monjos de Montserrat. Benedictins. Tant l’un com l’altre vénen d’oficis i professions que els van fer guanyar prou diners. Fins que, arribat un moment determinat, van veure que amb això, amb els diners, no n’hi havia prou, i que se sentien incomplets. I va ser aleshores (2014) que van decidir deixar-ho tot i entrar al monestir de Montserrat com a novicis. Jordi Puigdevall, 37 anys, llicenciat en Economia. I Xavier Caballé, 50 anys, tècnic en informàtica i químic. Tots dos demà passat llegiran davant del P. Abat i de la resta de monjos de la comunitat i dels fidels que hi assisteixin la cèdula de professió. I a partir d’aquí, viure com a monjos i ser obedients segons la regla de Sant Benet. I bé, la notícia m’ha arribat ben endins. Suposo que cap dels dos no deuen tenir fills. Ho dic perquè tot això m’ha portat a principis de gener del 1976 quan vaig passar dues nits a l’hotel Abat Cisneros tot just un parell de dies abans d’haver-me’n d’anar a la “mili”. Recordo converses magnífiques amb un parell de monjos dels quals ara no em vénen els noms a la memòria i que vaig estar a punt de quedar-m’hi. Ben a punt. Finalment me’n vaig anar. Primer a Alcalà de Henares i després a Leganés passant pel Pardo. I la veritat: no he pogut evitar de pensar que si m’hagués quedat a Montserrat avui els meus tres fills no hi serien. ¿Economia? Segurament no. La vida.

El sentit d’un final

Tafanejar: indiscrecions, murmuracions. O xafardejar, tant és. Parlar o malparlar dels altres sense saber-ne exactament de la missa la meitat. Tan sols allò que en diu la gent. Saps què? Saps què m’han dit? Ara: a la pel·lícula El Dubte (Doubt), de John Patrick Shanley (2008) i amb protagonistes com Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman he sentit segurament una de les descripcions més precises en relació al fet de xafardejar. Les xafarderies són com les plomes que surten del coixí quan el punxes a l’aire lliure. Se les endú el vent i es perden. I ja no se’n sap mai més res. Hi ha gent que ens agrada i gent que no ens agrada. Res més. Però això no té cap importància. També s’ho endú el vent. La història, la història. Tot allò que se’n va acaba tornant. Tard o d’hora.

De manera que més m’estimo tornar un cop més a Julian Barnes i al seu El Sentit d’un Final (2011) amb aquestes nou anotacions: 1a) Tot allò de què tracta la Literatura: l’amor, el sexe, la moralitat, l’amistat, la felicitat, el sofriment, la traïció, l’adulteri, el bé i el mal, els herois i els dolents, la culpa i la innocència, l’ambició, el poder, la justícia, la revolució, la guerra, els pares i els fills, les mares i les filles, l’individu contra la societat, l’èxit i el fracàs, l’assassinat i el suïcidi, la mort, Déu. I les òlibes de paller. – 2a) La Història són les mentides dels vencedors. – 3a) Havia llegit en alguna banda que, si vols que la gent pari atenció al que dius, no s’ha d’alçar la veu, sinó abaixar-la: això és el que realment crida l’atenció. – 4rta) No m’agrada la brutícia, i no m’agrada deixar brutícia. He optat per la incineració, si ho voleu saber. – 5a) Quan som joves, somiem futurs diferents; quan som vells, somiem passats diferents. – 6a) Havia perdut els amics. Havia perdut l’amor de la meva dona. Havia abandonat les ambicions que havia cobejat. Havia volgut que la vida no m’empipés gaire, i me n’havia sortit (i quina pena feia). – 7a) I la veritat és que no m’estava amb ningú, i així havia de ser. Si més no, perquè tenia un embolic del meu passat que havia de reavaluar, sense res més que els remordiments per companyia. – 8a) A més, en aquella època, si deixaves prenyada una noia i ella no volia avortar, t’hi casaves: les regles eren aquestes. – i 9a)– La història no són pas les mentides dels vencedors, com una vegada vaig assegurar per pura xerrameca al bo d’en Joe Hunt; ara ho sé prou. Són, més aviat, els records dels supervivents, la majoria dels quals no són ni vencedors ni perdedors.

En fi, sigui com sigui, aquesta sensació que tinc, de començar a sentir-me sobrer.