Ensenyament i educació

Resulta fatal que, de l’ensenyament, en diguem educació. Departament d’Educació! ¿En què caram educa un tal departament? Sempre m’havia semblat que, a l’escola, s’hi ha d’anar educat des de casa, que és on representa que has d’aprendre l’obediència, la disciplina i el respecte envers els altres, començant pels pares. I que, en canvi, l’escola, el col·legi, l’institut, la facultat, hi són justament per ensenyar, per transmetre totes les diverses branques del saber i del coneixement acumulat i perquè els alumnes, deixebles, i estudiants, l’escoltin, l’estudiïn i l’aprenguin. I se’l facin seu. I que al capdavall l’incrementin. Però què va! Parlo en general, és clar, però la sensació és que avui dia s’hi va a passar l’estona. A distreure’s i a mirar de treure’s el mort del damunt com més aviat millor. Que res no costi gaire esforç. Com si el saber te l’haguessin de regalar. Com si la llibertat, la veritable, fos de franc. I així anem. Amb aquesta Educació que ja fa tant de temps que dura. I després ens queixem. Cultura de la queixa, això sí.

I en aquest sentit, em plau afegir que ara fa un poc més de 50 anys que es va morir Bertrand Russell (1872-1970), filòsof i matemàtic de referència. Gal·lès i ateu (i això no vol pas dir que no en tingués, de religió, eh! D’acord que hi ha aquella religió contrària al sagrat i en què la bondat substitueix el i en què la compassió ocupa el lloc de la justícia. Però no pas ell. que creia en l’experiència ètica, en el fet del ser-hi, en l’experiència de l’amistat, de la fecunditat, de l’erotisme i del plaer, tot això). Vull dir que Russell em ve ara a la memòria en recordar també aquelles classes del professor Francesc Gomà, curs 70-71, a la facultat de Filosofia i Lletres de la Plaça de la Universitat, que fou qui primer em va fer sentir i ensenyar el nom del pensador gal·lès; i si m’hi refereixo (a Russell) és perquè justament m’acabo de trobar aquest seu pensament que té ja anys i anys: “Ens trobem davant el fet paradoxal que l’educació s’ha convertit en un dels principals obstacles en el camí de la intel·ligència i de la llibertat de pensament“. I ja sé que és molt possible que no tothom hi estigui d’acord. Què hi farem! Però ensenyament i educació no són pas la mateixa cosa.

Aquella regla de Gargantua

No val la pena, ja, ni enfadar-se ni enfurismar-se pels retalls i escamoteigs d’imatges de TVE i encara menys per la mala folla de gent com aquest ©Peridis miserable d’El País. No, no val la pena. Deixa’ls fer. Tot va quedant definitivament més clar que l’aigua. Perquè les persones lliures, ben nascudes, ben educades, freqüentadores de bones companyies, tenen, per naturalesa, un instint i un estímul que sempre les empenyen cap als actes virtuosos i les allunyen del vici, i d’això en diuen honor. Aquestes persones, si són abatudes i constretes a conseqüència d’una subjecció i una opressió indesitjades, es desvien aleshores de la noble disposició gràcies a la qual s’inclinaven de manera del tot resolta envers la virtut, a fi de desfer i trencar aquest jou de servitud, senzillament perquè és sempre que ens atrauen les coses prohibides per una Llei que no és la nostra i també perquè desitgem de tot cor allò que (aquesta Llei) ens refusa. Aquella regla de Gargantua, sí. Aquella única clàusula, Fes el que Vulguis. Enyor d’aquell temps que tan noblement eren educats i instruïts que no hi havia, entre tots, ningú que no fos capaç de llegir, escriure, cantar, tocar instruments harmoniosos, parlar cinc o sis idiomes i en tots fer composicions tant en vers com en prosa. Hom no ha vist mai, d’altra banda, uns cavallers més valents, més galants, més hàbils a peu i a cavall, més destres empunyant tota mena d’armes, que els que allí hi havia, ni hom ha vist dames més netes i polides, més bufones, menys avorrides, més expertes amb la mà, amb l’agulla, en qualsevol feina femenina honesta i lliure, que les que allí hi havia. Model de Gargantua. És a dir que no, la vida no era regida per lleis, estatuts o regles estranyes i forasteres -no calia-, sinó per la voluntat i el lliure arbitri propis de ser i de fer segons els moments diversos de cada dia. Llevar-te quan et vingui de gust, beure, menjar, treballar, dormir, tenir-ne sempre ganes; no sentir-te vigilat, que no et desperti ningú i que tampoc ningú no t’obligui a beure, ni a menjar, ni a fer res de res. Fes el que vulguis, però, això sí, fes-ho! I no siguis com Peridis, per l’amor de Déu.

Tot el que exclogui ciència i saber

L’accés a l’ensenyament i a l’educació és un dret fonamental, sí. Tothom, sense excepció, el té, aquest dret. Des de fa temps que hi ha, però, la idea, de fet dèria, que l’educació ha de ser exactament igual per a cada segment d’edat, cosa que no ha fet sinó que, cada cop més, s’hagin hagut de rebaixar cotes i nivells, tot abandonant  l’estudi de tots aquells temes a través dels quals s’havien transmès els elements essencials de la cultura de la qual venim. O, si més no, de tota aquells (elements) susceptibles de ser ensenyats a partir de l’educació. I és així que s’ha anat derruint la solidesa de tot allò que ara ja es considera antic i decrèpit, el mèrit, l’esforç, la voluntat, l’obediència, el respecte…Tots som iguals i tot és un joc tal com indica perfectament aquest neologisme “gamificació” que acabarà imposant-se a l’arrel del sistema, ja veuràs com sí. Fa temps parlàvem de futur i ni tan sols ens el podíem imaginar tal com ara se’ns presenta. Aquell futur que dèiem, i on ja som, el que ha fet és preparar el terreny perquè ara aquests bàrbars nòmades hi acampin llurs caravanes mecanitzades. Ja els tenim aquí, sí, segurament per quedar-s’hi, mentre d’altra banda anem sotmetent la vida dels qui encara estudien a l’afany d’utilitat i d’ofici futur i de professió que asseguri el dia de demà (has de pensar en el dia de demà, eh!). Tot allò que exclogui la ciència i el saber, no fos cas. I així, esclar, els bons, i encara només els qui s’ho poden permetre, se n’han d’anar, s’hi senten empesos. Saben perfectament que no es pot refusar la vida tal com ens ha estat donada, però també que ara mateix el lloc per acceptar-la no és pas que sigui el més adequat.

Camins

Tolstoi deia que una criatura o un adult pot estudiar quan se sent atret pel que estudia. D’acord. Sinó que segurament caldria afegir-hi encara alguna cosa que em sembla fins i tot més important: atret pel que estudia i també, potser sobretot, seduït per la persona que mira d’impartir-li aquell saber i aquells coneixements. Després, un poc més endavant, hi ha hagut també qui ha deixat dit que, de fet, s’entén que l’ensenyament a classe i en grup no és sinó un pal·liatiu quan la persona individual no pot ser totalment educada per un professor individual i que, per tant, s’ha d’abandonar a la seva pròpia sort el caràcter individual i també el possible talent, cosa que és certament perillosa. Ara: ¿que potser no és igualment perillós l’educador individual? Camins.

D’altra banda, parlant de camins, obscenes expansions de la bondat i de la vanitat, i també d’aquesta tragèdia total, és el que aproximadament em semblà aquell concert d’ahir sobre cases nostres i cases vostres i que per damunt de tot volem acollir. Si més no, els fragments que en vaig veure. Pensava, mentrestant, si a casa seva n’acolliran gaires, de refugiats, aquests artistes que se n’omplen tant la boca alguns dels quals, per cert, vaig adonar-me que em tractaven àdhuc en femení. Camins que se separen, francament. No sabria què dir-hi ni què fer-hi. Impotència. Això sí: que bones persones que som!

Un segon amor propi

Allò que fa que una gran part dels nens petits ens agradin és que es troben encara enclosos en aquest aire, aquesta fesomia i aquestes maneres amb què la naturalesa, tal com també féu amb nosaltres quan érem petits, els ha dotats. No en coneixen d’altres. Tot això ho van canviant i corrompent a mesura que surten de la infantesa: es pensen que el que cal és imitar el que veuen fer als altres, i el que passa és que no poden imitar-los encara de manera perfecta; sempre hi ha alguna cosa de fals i d’incert en tota imitació. No hi ha encara en ells res de fixat, ni pel que fa a les maneres ni pel que fa als sentiments; i en lloc de ser, efectivament, allò que pretenen semblar, tracten de semblar allò que no són. Imitació corrupta. Segurament és així que comença tot mentre ressegueixo aquest dematí algunes Màximes de La Rochefoucauld que creia també que l’educació que en general s’imparteix als joves no és sinó un segon amor propi que se’ls inspira. Mentrestant, aquí on som, com més va més costa i més difícil és veure gent jove llegint. Ja ho veuen.

L’ordre natural

I és que, seguint encara amb Mujica, és ben veritat que és a casa on s’aprèn, o s’hauria d’aprendre, a saludar, a ser agraït i donar les gràcies, a ser net i endreçat, a ser honest, a ser puntual, a ser correcte, a parlar bé, a no dir grolleries, a respectar els semblants i els no tan semblants, a menjar amb la boca tancada i fent servir bé els coberts, a no robar, a no dir mentides, a tenir cura de la propietat, també de l’aliena. Totes aquestes coses. I que, en canvi, és a l’escola on s’aprèn, o s’hi hauria d’aprendre, aritmètica i matemàtiques, la llengua i la literatura, la ciència diversa, la història i la geografia, l’anglès i tantes altres llengües com sigui possible, la geometria. I, finalment, que també és a l’escola on s’haurien de reforçar, tan sols reforçar, els valors que les famílies, a casa, han inculcat, o haurien d’haver inculcat, als fills. I és que és aquest, segurament, l’ordre natural de les coses. O hauria de ser-ho si més no.

Ja no caldria dir res més

La sensació que tinc aquest dematí és que, després d’això, ja no caldria dir res més. Tan sols llegir-ho amb tota l’atenció del món i després callar. Un xic més d’Steiner, senyores i senyors. Plaer d’aquesta entrevista que signa Borja Hermoso. Naturalment, n’he pres notes, entre les quals aquestes:

L’educació escolar d’avui dia és en general un fàbrica d’incultes que no respecta la memòria. Els joves no tenen temps de tenir temps i em fa por la por dels nens al silenci. El professor és com un carter, un carter que lliura el correu a tots els alumnes que té davant seu. Un correu escollit i dedicat (sinó que ara mateix, afegeixo, una immensa majoria de professors ja no presenten, ni en la indumentària, aquell aspecte de persona culta que caracteritzava el seu prestigi).

Una civilització que extermina els seus jueus no recuperarà mai allò que fou. Una civilització que mata i odia els seus jueus està matant el futur. Però bé, avui hi ha 13 milions de jueus al món, més que abans de l’Holocaust. Un jueu és un home que, quan llegeix un llibre, ho fa amb un llapis a la mà perquè està segur que pot escriure’n un altre de més bo.

¿Permetrem que es manipulin les cèl·lules del fetus?

I, si ens n’hem d’anar, ens n’anem. I sense queixar-nos.

Finalment, sense respostes per al fracàs global d’ara mateix. Un fracàs que és el de tots nosaltres.

Però és que encara hi ha, en aquest Babelia d’avui, un altre esment de George Steiner. Jordi Llovet, un cop més. Em sembla que Europa està molt fatigada i potser és que som a l’entrada d’una època ben grossa d’irrisió i d’escarni.

Cap pretensió de propaganda, de veritat que no. Però és així que he passat tres hores llargues aquest dematí de dissabte. L’educació, l’ensenyament, no pot ser tan sols un mer ensinistrament. Hi ha, enfront de tots els fantasmes i dimonis de l’apocalipsi de la cultura europea, dues coses de les quals sembla que avui no es pugui ni parlar: la tradició clàssica i la tradició bíblica d’on venim (text d’Enrique Lynch). Que diguin el que vulguin aquests de la secta de pedagogs que tenen ara com ara la paella pel mànec. La paella del relativisme i de l’igualitarisme, esclar. Ben al contrari del que segurament faria falta: especialistes en generalitats. Que bonic! Tant com el silenci d’ara mateix.

La cosa més progre

Que no sigui ni em consideri tradicionalista no vol dir, ni té res a veure, amb el fet que estigui del tot convençut de la importància de saber i conèixer les tradicions d’on venim. Valorar-les i conèixer-les i no pas viure-hi, que és el que fa el tradicionalista instal·lat a negar l’impuls crític de l’educació per anar més enllà del que fixen les normes antigues i passades. Abusa, a més a més, de la fe en les suposades excel·lències del llegat tradicional, pura beateria pesada com el plom, carrincloneria de perniciosos efectes. Ara: si es tracta d’educació i d’ensenyament, aleshores sí que em sembla indispensable parlar de la tradició cultural, i estudiar-la i aprendre-la. No pas viure-hi instal·lats, ja dic. Educar els més joves ha consistit sempre a reactivar la tradició per continuar avançant. En qualsevol societat estructurada educar vol dir formar els joves a través del saber i l’ensenyament del passat, tant és que es tracti de tradició nacional, cultural, científica, religiosa o política. La tradició, i no pas el tradicionalisme, és el marc de referència i el punt de suport per comprendre el present i també per preveure el futur. Crec que fins i tot per oposar-s’hi, a la tradició, fa falta conèixer-la a fons. Què som, què hem fet i d’on venim. I és segurament per això mateix que l’educació, l’ensenyament, -tal com ha deixat dit Hannah Arendt (Between Past and Future, 1954)-, ha de mantenir sempre aquell seu aspecte conservador, l’aspecte que precisament i sens dubte travessa entre nosaltres la profunda crisi d’aquest món d’avui en què el sol mot conservador esparvera el personal. Jo sóc dels convençuts, en canvi, que parlant d’ensenyament i de formació, però no només, la cosa més progre i avançada és ser justament conservador.

Entre el cim i l’abisme

Diria coses molt grosses, potser massa i tot, de certa gloriosa assemblea que ahir tingué lloc en aquesta vila d’Arenys de Mar. Assemblea feta a mida, com aquell qui va a cal sastre perquè s’ha adonat de sobte que les mànigues de l’americana li van massa llargues, o potser massa curtes. Persones properes a la tupinada, tupinàmbiques podríem dir-ne fins i tot, i molt poc de fiar. De manera que prefereixo deixar-ho aquí i entretenir-me amb l’article de Pompa y Circunstancia que Ignacio Peyró dedica a Lord Chesterfield i les Cartes que adreçà al seu fill. Aquest Lord que es deia realment Philip Dormer Stanhope i fou el quart comte de Chesterfield i que en tot tingué èxit excepte en el motiu d’aquestes Cartes, que no era sinó el de l’educació d’aquest seu fill natural que també es digué Philip. Resulta, diu Peyró, que irònicament aquest fill deu haver estat l’únic lector de les missives al qual el contingut no hagi fet ni el més mínim efecte. Fracàs total del manual de civilitat i art de prudència. La cultura s’adquireix llegint llibres; però al coneixement del món, molt més necessari, només s’hi arriba llegint els homes, interpretant-los i estudiant-ne les diverses edicions que n’existeixen. (Talment la interpretació d’aquesta assemblea d’ahir, penso). Mai cap fill no ha estat guiat, seguit, acompanyat, adoctrinat, aconsellat, ensenyat, reprès, amb més paciència i amb més dolcesa, tendresa i vigilància que aquest fill de Lord. Com vestir-se per a cada ocasió, cavil·lacions sobre l’aprenentatge de llengües clàssiques o modernes, l’ambició política, la importància de l’oratòria, la conveniència de matinar o no riure -però sí somriure- en públic. 30 anys de Cartes. I total per a res. James Boswell, el biògraf de Johnson, se’l trobà, aquest noi, al cap dels anys i el descrigué com a desmanyotat, malgirbat, desendreçat, insegur en la parla, mal criat, gairebé com si tan sols hagués estat fet i deixat estar. I el gran desengany que degué ser per al seu pare que, tot i així, ja deixà escrit que els consells molt poques vegades són ben rebuts, atès que els qui més els refusen són aquells que més els necessiten.

I ara, que aquests ambiciosos de poder, per als quals no hi ha terme mitjà entre el cim i l’abisme (Tàcit), que s’abstinguin si més no de donar explicacions. No cal, de veritat, no fa cap falta entre tanta pompa i circumstància. Han quedat ben retratats.

Tot múscul i no gens de cap

Sóc clarament dels qui tornaria a llegir a les aules i en veu alta Salinger i El Vigilant en el Camp de Sègol. Si més no, per als qui volguessin seguir-lo i escoltar-lo. A l’època de Caulfield no hi havia mòbils ni ginys electrònics i digitals, d’acord. Per a tota la resta vaig ser sempre partidari de la lectura d’aquest llibre, que considero gairebé sublim, i contrari a tots aquells que encara als anys 80, i més endavant i tot, s’oposaven al fet que els adolescents seguissin la peripècia vital que s’hi narra. Em semblava que de fet i en el fons el que perseguien era justament convertir-se ells mateixos en vigilants, en vigilants que no volien que els seus alumnes es fessin grans i lliures. Sempre m’ha semblat que del que es tracta, quan ets adolescent, és que et facis gran i creixis com a persona. Rebel·la’t tant com vulguis contra l’educació, contra les normes i contra la suposada autoritat dels qui les implanten, contra els adults, contra aquest inevitable procés de créixer i abandonar la infantesa, contra el fet d’haver finalment de guanyar-te la vida i, si és possible, la llibertat. Rebel·lió justa i necessària, però condemnada al fracàs. Cal viure-la tot i així, cal que la visquis. Encara que sigui perquè, d’aquesta derrota, en quedi després un dels llibres més importants que es puguin llegir en qualsevol edat de la vida i et puguis sentir aleshores menys sol i més ben acompanyat. La gent sempre t’ho fa malbé tot i aplaudeix per allò que no hauria d’aplaudir. I si volen que els digui la veritat, el paio que em cau més bé de tot l’Evangeli, a banda de Jesús, és aquest llunàtic que vivia entre les tombes i es feia ferides amb les pedres. ¿Qui vol flors quan ets mort? I no sé si avui a les escoles es vol gaire, i es persegueix, que els alumnes infants i adolescents es facin grans i lliures. No ho sé, francament. I suposo que deu ser per això mateix l’advertència del pedagog Melgarejo, que aquest dematí he llegit a VilaWeb, en el sentit que aquí la gent de molt bon nivell no volen ser mestres ni professors perquè ni l’educació ni la cultura no es valoren prou ni tenen cap prestigi. Tot múscul i no gens de cap.