Potser és que aquest virus en té més, de seny

Continuïtat, mesura, ironia com a trets característics de les formes de vida catalana, segons Josep Ferrater Mora (1912-1991). Hi manca el seny, és clar. El seny que ell mateix intentà definir a través d’altres mots que el reflecteixin amb més o menys vivacitat. I en trobà quatre: prudència, enteniment, discreció, circumspecció. Explicà que cap d’aquests mots no vol dir pròpiament el mateix que el seny, però que el seny equival alhora a tots quatre. ¿Però què vol dir ésser prudent? Doncs vol dir posseir un tremp d’ànim serè, perquè sense aquesta serenitat no és possible aconseguir el coneixement de l’home que posseeix qui més experiència en té. Sí, la prudència té molt a veure amb l’experiència. ¿I entenimentat? ¿Què vol dir ésser entenimentat? Doncs això: una persona és entenimentada perquè ha fet esforços per estar en si mateixa i sobre si mateixa, pendent, en definitiva, d’ella mateixa per tal de no esdevenir boja, alterada o alienada. Vol dir que l’enteniment exigeix, per tant, un domini continu d’un mateix i un no parar de vigilar-se. ¿I ser discret i circumspecte, què vol dir? Doncs vol dir ésser algú que emprèn, abans de cada acció decisiva, un examen reposat de les possibles conseqüències de l’acte de què es tracti. La circumspecció significa literalment això: mirar al voltant d’un mateix amb cautela, no pas per temor, sinó per desig de no colpejar infructuosament el buit. Una manera de comportar-se de qui no fa sinó allò que convé de fer, de qui no diu sinó allò que convé de dir, que sap callar allò que li ha estat confiat. Procurar, també, de no ser gaire vist, tan sols l’imprescindible. I encara.

El seny, doncs, explicat a través d’aquests conceptes que el defineixen. No pas per separat, sinó a través de la conjunció de tots ells alhora. I aquesta és la teoria, és clar, tal com ens l’ensenyà Ferrater Mora. A la pràctica, però, passes tots aquests dies que vivim observant l’entorn i no ets capaç de veure-hi res, res de res, de cap de les coses que tenen a veure amb el seny. Potser és que aquest virus en té més que no pas nosaltres, no ho sé.

De com el cinisme condemna la fe

L’espontaneïtat és un misteri, llegim a la pàgina 133 d’aquest petit monument lingüístic i també literari que és Els Estranys, de Raül Garrigasait. No vull fer-me pesat ni amb mateix, i si dic petit ho dic tan sols en el sentit de curt, més aviat breu. L’estranyesa, per exemple, d’aquest altre tresor que és el personatge que es diu Gaietà Ripoll. La discreció és revolucionària i pot arribar a costar-te la vida. Hi ha una manera de ser diferent, més silenciosa, més reconcentrada, que prescindia de la pompa catòlica. Es tractava d’obrir un espai oblidat, menystingut, temut. Fer-te una casa a l’interior de tu mateix i moblar-la amb pensaments sincers i admirar després aquella essència oculta sense paraules ni gestos, la mateixa essència del gran Déu que era a tot arreu i només s’amagava quan els capellans exageraven el ritu. Impassibilitat que desarma, aquesta d’en Gaietà. Per a ell la caritat era aquesta manera d’esbotzar les rescloses de la civilització, sí, rescloses, exactament rescloses. I era també lliurar-se a la justícia de l’amor, encara que calgués enfrontar-se als costums i a les lleis, als reis i a les esglésies. I el van tancar a la presó, ja ho veus, considerat ovella esgarriada. L’església catòlica, apostòlica i romana li demanava tan sols que signés una professió de fe de tots els dogmes, a ell, autèntic creient, orgullós i fràgil com tots els creients de veritat i no com allò que es limiten a fer tots aquells altres de l’aparença pública. El van condemnar a mort, a morir penjat sobre una bóta decorada amb flames simbòliques. El cinisme condemnava la fe. Perquè era cinisme la signatura, el gargot, que li demanaven al peu d’un paper ple de paraules rutinàries. El que encabat Gaietà continués pensant i fent no els interessava gens, els seus pensaments íntims no els feien ni fred ni calor. Ell, no cal ni dir-ho, no l’estampà mai, aquell gargot. I els seus peus, així, acabaren balancejant-se. I mira si era fàcil d’evitar…¿Què és el que és antic i el que és modern aquí? I després, sí, després d’aquest relat que el metge Foraster explicà al prussià Wielemann continuaren el camí, el seu camí cap a Sant Llorenç. I aleshores ja amb una claror que gairebé es podia palpar. La claror i l’espectacle, i l’espontaneïtat si més no aparent, de com Garrigasait tracta la llengua nostra i els seus registres, afegiria un servidor.

Mediocritat de fons

Ara mateix pensava que aquesta inclinació meva a la discreció, a la modèstia -si més no de paraula-, a l’obediència a les creences que m’han estat prescrites i que he heretat, a una més aviat constant fredor i a una moderació pel que fa a les opinions expressades, tot això, no deu ser conseqüència sinó de la mediocritat de fons que em caracteritza. Sí, de vegades em faig el radical, molt bé, i l’emprenyat. De vegades fins i tot sento que odio, odio arrogàncies importunes i bel·licoses perquè em sembla que són enemigues fonamentals de la disciplina i segurament també de la veritat. Que les lleis siguin certes no vol dir pas, per cert, que representin cap veritat. Moltes d’aquestes lleis que dic continuen tenint validesa no pas pel fet que siguin justes, sinó precisament perquè són lleis. És aquest el fonament de la seva autoritat, no en tenen cap altre. Cosa ben diversa són les lleis de la nostra condició de l’existir. Tant és que no sigui llei escrita, però som, existim, per envellir, per anar a poc a poc fent-nos febles, també per estar malalts de malalties que cap medecina no pot curar. Estupidesa i mediocritat, deia. Gosar afirmar i fer-te l’obstinat és amb tota seguretat un senyal ben manifest de l’estupidesa. Deixa-ho córrer, fes el favor.

La solidaritat com a xantatge

Record, precisament avui i, com aquell qui diu, l’endemà de la victòria del senyor Trump, d’aquell 9 de gener del 1992 en què Guillem Simó deixà escrit que la solidaritat consisteix a donar suport a unes determinades relacions de poder i que el benefici final d’aquesta solidaritat no és pas per a la idea, l’ideal, sinó per a un individu o grup d’individus. I que, com que l’ideal no té cap importància, l’actitud moralment més ferma no és sinó aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat. La solidaritat com a xantatge, sí senyor. És de sempre que m’he estimat més, molt més, el mot caritat que no pas el de solidaritat. D’això que en diem solidaritat se’n fa espectacle. De la caritat, no. La caritat és discreta. El bon cor demana discreció. Amor compassiu envers el proïsme, generositat a l’hora d’emetre judicis sobre el pensament dels altres i sobre llurs accions. Beneficència envers els pobres i desvalguts. Almoina. I no fa cap falta que se sàpiga, no cal esbombar-ho, no se n’hauria de fer cap espectacle que mostri en públic fins a quin punt arribem a ser bones persones, aquest cofoisme. Tant de bo, a partir d’ara, davallés aquesta cosa de la correcció política i de totes les mentides i disfresses que comporta. I tant de bo, també, tornéssim a dir les coses pel seu nom. Peti qui peti. Aquesta tarda, per cert, a la Calders, presentació de la versió definitiva de En aquesta Part del Món. Imprescindible dietari que Acontravent acaba de publicar tot just un poc més de 12 anys després de produir-se l’absència física de l’autor, el professor Guillem Simó. (I, sisplau, des del més enllà, tinguin ben present això: fer del problema social un problema personal no contribueix a solucionar ni l’un ni l’altre).

Passar-ho tot en net

Esborranys. Tot d’assajos i esborranys. Fins el dia, esclar, que calgui ja passar-ho tot en net. Assaig de país i assaig de l’individu que som. T’estimo. Ja ho sé. Ésser viu, de moment. Ni compromès ni espantat. I més aviat limitat de recursos econòmics, gairebé just per anar fent. Solitari. Orgull de ser considerat, sense ser-ne gens, home orgullós. En què quedem, a veure si t’aclareixes. I aquesta veritat: ni et tinc ni t’oblido. Al final, resulta tot un mèrit això de viure amagat i mirant sempre de fer net. Arribar i anar-te’n. I, després, potser tornar. El plaer de tornar de tant en tant. Tenint en compte, però, això sí, aquella màxima capital d’Epicur: Cap plaer, per ell mateix, no és dolent. Ara bé, els mitjans per procurar-se segons quins plaers sovint comporten més molèsties i malestar que no pas cap goig ni plaer. N’hi ha un, per cert, que resulta la mar de senzill: el de la discreció. Influir més que no pas manar. Ser-hi sense ser vist. I aquest cert grau de llibertat que representa el sol fet d’anar-ho ja passant tot en net. No sé si m’entens.

Fe no és fanatisme

Ciris, espelmes, monedes, piscines, el vaixell invertit, impressionant, de la basílica subterrània Pius X, el terra del qual és com el mar en calma aparent. Gairebé tot és de franc a Lourdes, també les processons i l’aigua de les fonts, quines cues, Marededéu, i mai més ben dit. Excepte, esclar, el menjar i el dormir. I els milers d’articles que són posats a la venda als comerços locals, molt més que nombrosos. Articles gairebé tots ells sagrats, potser fins i tot consagrats. Al món hi ha moltes desgràcies i molts éssers desventurats, cert. A Lourdes tot això queda més que clar. Ara bé, una cosa és la fe i una altra de ben diferent és el fanatisme i l’exhibició pública de tot el que suposa aquesta fe. Fe que tampoc no s’hauria de confondre amb superstició. No fa cap falta i no sé si ens entenem. Perquè, a veure, el que hi ha instal·lat a Lourdes i als llocs anàlegs, és el modus vivendi que consisteix en aquesta indústria dels qui comercien amb la fe que no ha de ser fanatisme. Reclam del tot ben organitzat i fins al més mínim detall.  La fe és discreta i és sobretot una actitud davant la vida. Igual que la pregària i la lectura de la paraula, privacitat i discreció. En fi, un poc exaltat, em sento. Wilde en un moment del De Profundis va dir que un sentimental és aquell que desitja el luxe d’una emoció sense haver-la, però, de pagar. Esclar que la raó de Wilde no és pot pas dir, precisament, que fos del tot exemplar.

Incivilitzat

Com que estic en blanc i no sé què dir, em dedico a passar fulls enrere i la vergonya que sento de mi mateix no sóc ni capaç de descriure-la. No suporto rellegir-me el passat i tot ho estriparia. I tantes cites d’autors, per l’amor de Déu, com si me les volgués donar de no sé què. Que si Plató, o Heràclit, o Epicur. O Pascal, Shakespeare, Tolstoi, Nietzsche, Kafka, Cervantes, Mann, Proust, Llull, Metge, Pla, Roth, V-M…I vinga amunt i avall. No dic pas que no em sembli important llegir-los, sentir-los o saber-los. El que dic és que, admetent la sort d’haver-hi pogut accedir, no caldria fer-ne cap ostentació. És del tot innecessari perquè segurament la cultura no és pas cap magatzem d’autors o de llibres llegits, o vistos si es tracta de cine o de pintura, o sentits si la cosa va de música. Em sembla que més aviat la cultura és una forma de raonar, de ser discrets, de no fer-se veure gaire, per no dir gens. I callar. El que vull dir és que amb tanta cita, pràcticament, m’arribo a sentir, més que no pas culte, una mena de fatxenda incivilitzat. I que algun dia s’hauria d’acabar, tot això.

Aigües tèrboles

Ell, el profeta de Galilea, no deixà res escrit. El que en tenim, i sabem, són les transcripcions dels mots, i dels fets, i de l’exemple seus, que apòstols i deixebles ens han tramès. Nou Testament d’aquest Dijous Sant. I, les estones que hi dedico, el que em passa, com a Tòfol Serra, és que no hi ha cap acte ni cap gest dels seus que no m’interessi. Del que fujo, però, és de poar en aigües tèrboles i encara més de la possibilitat de treure’n aigua que no sigui cristal·lina. Moció de censura, ara, al meu poble. L’oposició contra l’alcalde i el govern municipal en minoria. Aigües tèrboles. No m’hi fico. Em costa d’entendre, però, que algú que obtingué força menys vots que la resta gosi dir i afirmar, en moments com aquest, que la persona més estimada del poble (com si l’amor hi tingués res a veure, en tot aquest afer!) és justament ella. I que, encabat, es quedi tan ampla dins d’aquest enorme aparador de vanitat i narcisisme que l’envolta. Pou d’aigua no gens cristal·lina. L’exemple és tot un altre. És, posem per cas, el que es pot llegir a Mateu (6, 2-3): “Quan facis, doncs, almoina, no ho esbombis davant teu a cop de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, per tal de ser glorificats per la gent…Tu, en canvi, quan facis almoina, que no sàpiga la mà esquerra teva allò que fa la dreta, a fi que l’almoina que ofereixes quedi en secret, i no t’amoïnis, que el Pare, que en el secret hi veu, t’ho pagarà”. I així successivament. També en el rés i la pregària, podríem afegir. No cal que ho facis en públic ni que t’abelleixis amb cap túnica. No t’exposis. Al contrari, tanca’t a la teva cambra quan resis, que la pregària no n’és cap, d’espectacle. Un poc més de silenci i discreció, per l’amor de Déu.

Sentir altres veus

No he esperat mai res d’especial de les meves accions i, per tant, no he viscut desesperat i puc dir que no he odiat ni destruït. Bé, destruït sí, certes harmonies, però aquesta és tota una altra qüestió. Hi ha moltes coses que ignoro i desconec, això sí, i de vegades em mostro indiferent. Davant dels conflictes, miro sempre de recordar allò que va deixar dit Lampedusa: “La impassibilitat és el fonament de la distinció”. Distinció en el sentit de distint. No he prejutjat el futur, no l’he calculat i, per aquesta raó, no he conegut tampoc la decepció. No és bo esperar gaires coses dels altres. És d’un mateix que cal esperar-les. I ens equivoquem de vegades, naturalment que sí. No em costa gens de reconèixer-ho. Però estic convençut que convé de tant en tant sentir altres veus, veus diferents d’aquelles que d’habitud sentim, per entendre que hi ha vida més enllà del nostre entorn, de vegades tan reduït, tan prim. Algunes vegades havia portat convidats a classe, algú que expliqués la seva experiència vital i professional perquè els estudiants sentissin justament algú més gran i amb prestigi en el seu ofici que exposés i parlés de la importància de perseguir l’excel·lència, de la importància de l’esforç que cal per arribar-hi, i del profit i la compensació que tot plegat representa més endavant. Doncs bé, no hi hagué manera. No va agradar a certs papàs i mamàs i, atès que l’error de part meva va ser, per discreció, no fer cap tipus de rebombori d’aquelles visites entre col·legues, companys i direcció, després se’m demanaren explicacions i fins i tot a la inspecció em feren anar. I ho vaig fer, esclar que ho vaig fer, i la inspectora bé que em va entendre. Ara: el que quedà malmès va ser allò que n’havíem dit llibertat de càtedra -ja no existeix i qui sap on para-, aquella llibertat que, basada en la confiança, havia fet que, entre d’altres coses, poguessis completar allò que creies important per a la formació dels teus alumnes fent-hi participar persones externes que excel·lien en l’exercici de la seva professió. I, al contrari, el que quedà ben clar fou que la sobreprotecció de certs pares envers els seus fills, la correcció política de les direccions i la desconfiança envers la tasca dels professors -d’alguns si més no- si feien res que sortís del que es considera normal, m’havia d’impedir a partir d’aleshores poder continuar duent-ho a terme. Hi ha moltes restes de maledicència, encara. I molta enveja i molta ignorància. I és fotut sentir-se qüestionat. Sort, vaig pensar, que ens queda sempre l’ànsia enfollida de donar sentit a les coses que fem, a les coses que ens passen, a les coses que esdevenen.  I, si no, al capdavall, la impassibilitat com a consol suprem.

Monòlegs inferiors

És clar que és temps per a herois. No hi ha res a fer sense herois. Herois gairebé de la mena d’Hèrcules o del capità Nemo, aquell superhome dels abismes. Que res no vingui d’aquí. Ni el coit, que hauria d’estar reservat tan sols a les persones de bé. Perquè el coit absol i regenera. I, pel que fa a la riquesa, s’ha de dir que és un concepte que sempre pertany als altres. L’heroi tan sols necessita diner, algun diner. I també algun admirador. Un admirador de la talla de Watson envers Holmes, per exemple. I, naturalment, una admiradora: la mateixa secretària si més no. Monòlegs inferiors d’aquesta vida que és com un esborrany. No ens és permès de refer-la ni per suprimir cap dels errors comesos. I encara menys aquells que s’han donat a causa del caràcter. Errors molt grossos. En cometríem encara d’altres si poguéssim fer marxa enrere. Potser més presumptuosos i tot. També la prèdica de discreció, aquest voler passar per discret, és vanitat. Però m’agrada Nietzsche quan afirma que l’art per l’art no vol dir sinó que la moral se’n vagi a fer punyetes.