M’he girat dos cops

La política és gairebé tan emocionant com la guerra i, per cert, no menys perillosa. Paraules de Churchill, que afegia que durant la guerra pot ser que et matin, però només podran matar-te un sol cop, un d’únic. En canvi, al camp de la política et poden matar moltes i moltes vegades.

I és potser per aquesta raó que ja fa temps que m’estimo més llegir coses com aquesta que Kafka deixà escrita al seu Diari del 19 de novembre del 1913: …Camino expressament pels carrers on hi ha putes. M’excita passar pel seu costat, aquesta possibilitat llunyana però al capdavall real d’anar-me’n amb una d’elles. ¿Que potser és una roïnesa? Potser. Però no conec res que m’agradi tant i, quan ho faig, en el fons em sembla ben ingenu i gairebé no en sento cap penediment. Només trobo desitjables les que són grasses i fetes i que porten aquells vestits tan antiquats però, fet i fet, luxosos perquè hi duen tants de farbalans. És probable que una d’elles ja em conegui. Me l’he trobada aquesta tarda, encara no anava vestida de professional ni tenia els cabells esbullats, no duia barret, duia una brusa semblant a la de les cuineres i traginava un fardell, potser el portava a ca la bugadera. Ningú no li hauria sabut descobrir cap gràcia. Només jo. Ens hem mirat un instant. Aquesta nit -mentrestant havia començat a fer fred- l’he vista dins un abric estret de color marró grogós a l’altra banda del carreró que dóna a la Zeltnergasse on ella fa el carrer. M’he girat dos cops per mirar-la, ella també m’ha vist però, de fet, me n’he allunyat al cap de poc…He de frenar-me tot i que sé que no he arribat, encara, al límit de les meves forces.

Parella perfecta

Aquell repartidor de la tintoreria del qual parla Cheever als seus Diaris, pàgina 162. “Dissabte passat no vaig poder venir perquè tinc un problema. No hi ha res que em surti bé. La dona se me’n va anar amb el tinent de policia, aquell que dirigeix el trànsit a la cruïlla de Main amb Broadway. Mirin la foto. És guapa, oi? Quan ens vam casar, tothom va dir que érem la parella perfecta. I després se n’anà deixant-me per a mi sol la cura dels quatre fills que tenim, a més, esclar, de tota la feinada que em comporta la tintoreria. Bé, doncs ara ha tornat, però no dorm amb mi. Diu que es reserva per a ell. Creu que n’està enamorada. A ell, però, al tinent, ja no l’importa i no vol tornar a veure-la mai més. M’ho ha fet saber la policia. De manera que la setmana que ve anirem a veure el senyor bisbe, a discutir el problema amb ell i amb el Ministeri de Benestar Social; la faran anar al psiquiatre. Necessita ajuda i jo l’ajudaré. Em portaré molt bé amb ella i seré fort. I perdonin, eh! Vostès són encantadors. Dissabte que ve, sens falta, els portaré les estores”. “És lògic que una dona sigui infidel al seu marit”, em fa tot seguit a cau d’orella la Mary, la meva dona.

Més breu que la d’una papallona

Aquell poc de calma, de relax i d’assossec que em fa falta enmig de tanta actualitat i de tant de xivarri amb els afers de la política. M’hi ajuda aquest dematí la nota que trobo als Diaris de John Cheever, que es va morir el 18 de juny del 1982, just ara acaba de fer 35 anys. Un món, el seu, ple d’ambigüitats i d’emocions que l’arrossegaven moltes vegades per viaranys ben diversos els uns dels altres. Estimava la família i al mateix temps se sentia extremament sol; s’odiava a causa de l’afecció a la beguda, però en va dependre durant gairebé tota la vida; la incongruència dels impulsos eròtics i el conformisme social significava en ell, per un cantó, una desviació que considerava part de la riquesa de la vida i, per l’altre, una contradicció que amenaçava de destruir-lo. Ell, John Cheever, que, a més, pensava que estimar els fills significa en part renunciar-hi, que fumava com un carreter i era molt de missa i afirmava ser també molt del present com a substància, essència i nucli de la seva utilitat. I, bé, és aquesta la nota de la calma i el relax que deia: “Interrogar-se constantment sobre els impulsos sexuals propis em sembla autodestructiu. Hom pot sentir-se excitat, entre d’altres coses, en veure una fulla de grèvol, un pomer ple de pomes, un cardenal mascle en ple dematí de primavera. Hem de pensar que els genitals, tot i que profundament arrelats a la vida eròtica i sentimental de cadascú, solen ser força irresponsables. La seva discreció, higiene i gratificació depenen de nosaltres. I, si no fos per la nostra sensatesa, la seva vida seria més breu que la d’una papallona”. Cheever havia nascut el 1912 a Quincy, Massachusetts, i va ser conegut també com a Txékhov dels suburbis.

Ella sembla la mar de feliç

Una de les moltes coses que John Cheever (1912-1982) explica als seus Diaris té a veure amb l’atzar i amb la casualitat que fa que un dia et creuis pel carrer amb un teu antic company d’estudis i acceptis la invitació que et fa de sopar a casa seva. I el que passa aleshores és que, a penes hi entres, t’adones que alguna cosa  no funciona. L’amfitriona ha plorat, es nota de manera ben clara, i sembla que el teu antic company ha begut més del compte. No és pas que trontolli, però fa tot l’efecte de trobar-se en aquell estat tan desagradable i tan propi d’alguns beverris. Si refuses els cacauets, es posa sarcàstic i, abans que s’asseguin a taula, comença a ofendre, denigrar i ridiculitzar la seva dona fins al punt que, després de les primeres cullerades de sopa et diu, i no pas precisament en veu baixa, que és una porca bagassa. Ella fa tot l’efecte de ser dolça i senzilla. I plora mentre ell l’acusa de tota mena de vicis i brutícies inversemblants. Moment exacte que tu aprofites per aixecar-te, prendre el barret i l’abric i anar-te’n a mig sopar sense dir ni ase ni bèstia. I així passa el temps, 10 o 15 anys, i una nit, en sortir del teatre, novament topes amb aquell teu antic company que va exactament amb la mateixa parella i, en observar amb curiositat el seu rostre (el d’ella), t’adones que sembla la mar de feliç. I com que resulta que ara, passat aquest temps, són gairebé veïns teus, compartiu el taxi i tornes a acceptar, ves per on, de passar  per casa seva a prendre una copa. Tot funciona perfectament fins que al cap de deu minuts el teu antic company, i mai més ben dit això d’antic, s’adreça a la dona per dir-li que per què no prepara uns sandvitxos i que per què no mou aquest cul tan gros que té i fa alguna cosa que sigui útil a la vida. Ella se’n va plorant a la cuina i, mentre tu reculls barret i abric, sents com li diu exactament de tot, bandarra, meuca, porca bagassa, puta.

Afers indignes

Comença a fer-hi fred, a les esglésies. Res que sigui gaire important. Tampoc no és gaire important si un diumenge d’aquests el sacerdot, amb tot de ciris i campanetes, ens recorda aquells ritus iniciàtics de la infantesa. No importa gaire tampoc si les nostres ments divaguen a través d’afers indignes de la pregària, ni si ens concentrem en coixineres estripades o en el perfum que desprèn la noia que tenim just davant nostre, la qual, sense saber-ho ni ésser-ne conscient, fa que durant l’homilia analitzem la nostra vida sexual i somniem amb un cafè ben calent, o que fins i tot pronunciem el Credo de després del sermó amb veu més potent que la del parroquià que és a l’altra banda del passadís. ¿Quina importància té tot això?, es demana Cheever en aquesta joia de la incongruència que representen els seus Diaris, brogits de cap al tard. Impulsos eròtics i conformisme social.

Cul-de-sac

Des que en tinc memòria, a la que et cauen a les mans segons quins diaris, que això funciona així. Els elogis superlatius són sempre per a deportistes i actors. Fixa’t, si no, ara mateix en Gasol, per exemple, i tots aquests nois que ara són campions d’Europa. Sembla que calgui saber-ho tot de les seves vides i miracles. Tot ben modèlic i simpàtic. En canvi, les crítiques i acusacions són sempre per als polítics, així, en general. Sobretot és molt important que se sàpiga que han traït, que traeixen i que trairan. I, en aquest sentit, els insults més encesos són per a aquells que han pretès, i pretenen, la Llibertat. I no hi ha res a fer-hi perquè representa que hi ha llibertat de premsa. Representa. I una cosa encara més commovedora de segons quins pamflets és que hores d’ara encara parlin del geni de la raça -aquest autèntic “macizo“. Veus del seu amo. Cul-de-sac. El cul-de-sac que representa ser espanyol. Iceta i el corral que ara simbolitza. Aquest lloc tancat destinat a tenir-hi el bestiar. O, tal com a Castella des de finals de l’edat mitjana, el recinte on s’escenificaven, i s’escenifiquen encara, comèdies. I el Banc d’Espanya que parla avui de risc de “corralito“, aquest mot tan lleig i de significat encara més horrorós. M’agrada més el diminutiu català. Corralet. Celobert. I tot perquè, seguint anit, a la televisió, sobretot quatre dels personatges que hi participaren, no vaig poder evitar el pensament que Espanya no és sinó aquest estat que no és capaç encara de perdonar-se el fet d’haver-nos-hi fet néixer.