Llengua de dobladors

Cap possibilitat de tornar enrere a la recerca d’aquell paradís perdut. Ni del bíblic ni del de la infantesa. Excés de vanitat i de desobediència. La primera bufetada arribà, per cert, aquella primera vegada que gosàrem desobeir els pares. Ara això ja no es duu i tots els intents, en aquesta època tecnològica, de tornar enrere, per part de certs grups i de societats hereves d’aquell hippisme tan sols contemplatiu, incrèdul i del tot improductiu, fracassen enmig de la contradicció que hi ha entre la llibertat assolida en relació a la naturalesa (i tant lluny que som encara de dominar-la del tot, aquest altre impossible) i el desig infantil de refusar les responsabilitats socials. No n’hi deu haver, de solució, no ho sé. Potser tan sols, de vegades, en instants de serenitat, l’espera que les coses madurin per elles mateixes, no atribular-se per anticipar-les i mirar d’extreure de la vida allò que pugui concedir-te el dia a dia. No et mortifiquis, més enllà de fer bé la teva feina, per un demà que en qualsevol cas encara està per arribar. ¿Què en saps, del demà, més enllà del desig del present? I mira, mentrestant, què passa amb la llengua, mira què passa amb el català, que cada cop sembla més una llengua parlada només pels dobladors d’anuncis i de pel·lícules. I no gran cosa més.

Per experiència

Ho sé per experiència, diem moltes vegades. Oscar Wilde pensava, però, que l’experiència no té cap valor ètic perquè és simplement el nom que donem als nostres errors i perquè no demostra sinó que el futur serà idèntic al passat. Tota una altra cosa és, en canvi, la desobediència. La desobediència, als ulls de qualsevol que hagi llegit la Història, és la virtut original de l’home i això que en diem el progrés ha arribat sempre per la desobediència, per la desobediència i la rebel·lió. Espanya mai no ens ha tractat com a espanyols i l’espanyolitat és aquesta cosa de la qual sortosament mai no hem disposat i que sempre ens ha volgut imposar. I en una cosa sí que estic d’acord aquest dematí amb Arcadi Espada: la ignorància s’ha convertit en l’espectacle més gros de la contemporaneïtat. I llàstima que semblem cadells amb aquesta expressió de nou país. ¿Que no sabem Història? Viure és la cosa més estranya del món. La majoria de gent es limita a existir, i això és tot. Aquest lamentable anar tirant. L’art no hauria mai d’intentar ser popular; és el públic que hauria d’intentar ser artístic (Wilde, sí). Nou país.

La clau de la porta de la gàbia

Es veu que avui aprovaran la llei Wert. Una llei que aquí no es complirà senzillament perquè no la podem obeir. Wert, i tot el que significa, és el mateix que el cap visible d’un escamot. Un ramat petit, el conjunt d’un reduït nombre de persones que van plegades i que fan molt de soroll. Res més.

La màgia de la desobediència. Clau de la porta de la gàbia. L’excèntric privilegi de què parla Chesterton a Ortodòxia -com més va més crec que aquest és el seu assaig més brillant i potser també més divertit. La desobediència no és cap objecte, però entre les restes del naufragi sí que és l’actitud que encara no hem ben bé, ni del tot, explotat. Hi ha el bé i hi ha el mal, aquest escamot de Wert. I els homes, els homes sempre han mirat de preservar el bé, que és tot el que queda del desastre primordial. Els de debò, si més no. Els homes de debò i la seva llengua, i la visió i la concepció del món que representa. El més gran de tots els poemes és un inventari. I el que de moment hem salvat, ho hem salvat pel pèls i ho hem salvat del naufragi. I ja no és pot anar més enllà, en aquest inventari, perquè ara sí que quedaríem sense res.