Sedentari

I sí, m’he anat tornant sedentari. Un sedentari és un que seu, és clar. I sec i faig de tele-espectador, Sempre de pel·lícules ja vistes, pràcticament mai cap de les actuals. Enguany, a més, com que no hi haurà viatges, no em mouré d’aquí. Si de cas, em farà falta fer-ho, això de viatjar, de manera sedentària. A través de records, de pel·lícules i també de lectures. Recordo Corfú ara mateix i com de content vaig estar de poder ser-hi. Aquells creuers de la companyia Holland America en què sempre tenia clients de qui havia de tenir cura. Molt content de ser a Corfú, vaig estar. Ara ja fa uns quants anys, però és com si em veiés avui mateix assegut a la terrassa d’un bar a tocar de la fortificació veneciana. El paisatge marítim. Exuberància de la vegetació. La costa albanesa davant per davant d’on m’estava. Mar en calma. La claror infinita. Corfú (Kèrkyra) és, sens dubte, la més rellevant de totes les Jòniques. Vaig pensar en “La meva família i altres animals”, de Gerald Durrell, aquell plàcid i amable entreteniment de la seva experiència illenca. Corfú apareix també a l’Odissea. Aquell episodi en què Homer conta l’estada d’Ulisses a l’illa, quan, després de ser retingut a Ogígia per l’amor de la nimfa Calipso, fou alliberat gràcies a la intervenció d’Hermes. I a continuació, quan es dirigia cap a la no llunyana Ítaca, una tempesta l’abocà a la platja de l’illa d’Esqueria, que hom identifica amb l’actual Corfú. I fou aquí que la bella Nausicaa el descobrí, la senyoreta Nausicaa que deia Pla, la dels “braços blancs” que jugava a pilota amb les seves amigues i el conduí on era el seu pare Alcinous, rei dels feacis, que acollí Ulisses a Palau i organitzà un banquet en honor del fill de Laertes. I després d’escoltar les seves aventures i perills, Alcinous li oferí rics presents i l’instal·là en una nau que l’havia de dipositar finalment a Ítaca, casa seva. Corfú el té desat, aquest record. I no m’estranya que l’emperadriu tràgica i solitària, Elisabet d’Àustria, Sissí, s’enamorés del lloc i s’hi fes construir l’Aquileió, aquest palau que tenia pensat visitar després, a 12 Km. de la capital, i que rebé aquest nom perquè Aquil·les fou l’heroi favorit de l’emperadriu. Sissí se sabia fragments sencers d’Homer i aprengué grec amb un estudiant de l’illa. No cal ara esmentar totes les dissorts d’Elisabet. La darrera li tocà a ella mateixa en ser apunyalada a Ginebra per aquell anarquista italià. En fi, el goig de Corfú que té desat també el record de la presència veneciana. No només per la fortificació que tenia just davant meu, no. Corfú fou escala principal dels bucs venecians que cobrien la ruta de l’Orient. I aquest record roman en l’arquitectura de l’illa, si més no en algun dels barris de la capital. S’hi respira bé, a Corfú, pensava. Però l’escala durà amb prou feines 9 hores i la veritat és que 9 hores no donen pas per a gaire.

Al campanar de la parròquia, toquen les 7 del vespre d’aquest divendres 15 de maig. La noia de fer feines se n’acaba d’anar. Tot net polit, doncs. Em posaré a veure, un cop més, La Balada de Cable Hogue, Sam Peckinpah, 1970. Sedentari.

Tothora gent que menja

Ahir al vespre, pas de l’estret de Messina. La mitologia, un cop més. Escil·la i Caribdis. Messina i Reggio Calabria. Homer. Després Stromboli. Camí de Nàpols. Deixem Trinàcria, que és com els antics anomenaven el triangle que és Sicília. El temps que fa aquests darrers dies és d’una estabilitat total. Mar en calma, cel serè i una temperatura que mai no ha sobrepassat els 28º. Aquí al vaixell tothora hi ha gent que menja. No pas sempre la mateix gent, és clar. És indefectible, però: als creuers, tothora, tant és que sigui de dia com de nit, hi ha gent que menja, que mastega una cosa o altra. De vegades fa la sensació fins i tot que el motiu principal del creuer hagi estat treure el ventre de pena. Golafreria personificada.

Aspirar a ser Grans Persones, deia Flaubert. És a dir, Bones persones, que són les pròdigues i no es preocupen gaire de les seves expansions. Riure i plorar, estimar (i, si és possible, ser estimat), treballar, gaudir i patir; vibrar, en fi, tant com es pugui i en tots els sentits. ¿O és que potser no consisteix en tot això el que és veritablement humà?

Nàpols, de bon matí. Golf de les sirenes. Surto en terra i camino cap a la Gal·leria, el teatre San Carlo, el Plebiscito, el Palau Reial, el Gambrinus (i el “negroni” que no perdono), un poc del carrer Toledo i, de tornada, el palau-fortalesa del Magnànim amb l’ensenya de les quatre barres al frontal encara visible. ¿Què més vols? Quan hi arribo, encara és ben buit, el Nieuw Amsterdam. La gent són a veure el Vesubi, i Sorrento i la costa d’Amalfi, i Pompei i Herculano. D’altres han anat a Capri. I alguns, els qui s’han estimat més estalviar-se el trànsit de la costa, s’han quedat a la ciutat per visitar el Museu Grec, tan important. Placidesa total la resta del dia. Salpem a mitja tarda cap a Civitavecchia. Els dies són clarament més curts. Ahir a les 8 era ja gairebé negra nit.

I Benet XVI! El Papa Ratzinger contra el relativisme, la veritable crisi.

Dedicat a tots els Didings

Al final del creuer, a la factura, et trobaràs consignada una despesa de 132 dòlars. No et sàpiga greu. Són per al teu assistent. Aquesta persona que al llarg d’aquests dies sempre hi ha estat i sempre t’ho ha tingut tot a punt, tot llest, tot net, tot endreçat, la cabina en perfecte estat de revista. I mai un no i sempre un somriure. I tota la discreció del món. El meu assistent de tots aquests dies es diu Diding, filipí també, com el cambrer Arnel, sinó que Diding treballa amagat, en aquesta mena de caverna que són els passadissos que donen accés a les cabines de la baluerna. Hi ha molts Didings al servei dels hostes dels creuers. I veuen escassament el sol al llarg de vés a saber quants mesos. Hi ha oficis que són així. Ben segur que Diding deu aspirar a una altra feina, però el que també és segur és que aquesta que ara té la compleix amb una altíssima dignitat i discreció. I això a tu et costa 132 dòlars, 11 dòlars diaris. ¿Et sembla car? Hi ha gent, massa gent, que no entén que els hostes hagin de pagar per aquest servei. Si el vaixell és ple, com és ara el cas, la recaptació per aquest concepte arriba a superar els 300.000 dòlars cada 12 dies. Ells són gairebé 200. I d’això viuen els qui t’ho tenen tot a punt. I ni se sap les hores que treballen!

Dia de la Mare de Déu d’agost. Dia del nom més bonic.

Sessió de nit

Em llevo a quarts de 9. Veig que fa bon dia. Temperatura agradable, com tots aquests darrers dies i setmanes. Lectura. Heribert Barrera ingressat. Sembla greu. La tragèdia de Noruega. Breivik parla de l’elit marxista que ens governa. Sensació d’acaballes d’una civilització. País mentalment colonitzat. I Duran, que ja torna a fer-se il·lusions de ser ministre d’Espanya. ¿Estimem realment quan diem que estimem? Vistes Laura i The Killers. Gene Tierney i Ava Gardner. A Laura, Tierney és una bona noia, víctima de la gelosia del mascle vell. En canvi, a The Killers, Gardner és la culpable de tot. Una gata maula. Veritable femme fatale. ¿Què ho fa, però, que em senti molt més atret per Gardner que per Tierney? L’atracció del mal és molt més poderosa. Són lògics els desastres -i ell ho sap, i els admet- que li sobrevenen, a Lancaster (el Suec), en deixar-se entabanar i arrossegar per la bellesa tan sexual i fascinadora d’Ava. Irresistible. Ella no estimava ningú, però. Tan sols a ella mateixa, s’estimava. El seu cos, un somriure viu. The Killers em sembla, cada cop que la veig, més bona pel·lícula.

Més enllà de migdia. La mentida s’imposa més fàcilment que la veritat. Som un país ocupat i mentalment colonitzat. I jo, que m’hauria de tornar a posar a règim. Ni una gota d’alcohol. I fer una mica d’exercici. Em tinc molt abandonat. Els creuers comencen d’aquí 2 dies.