L’era de les pantalles

Fa 7 anys ja d’aquestes paraules de Philip Roth: Els lectors de novel·les, els lectors dels grans llibres, es reduiran de manera molt notable els pròxims 25 anys. Talment com si una epidèmia els anés liquidant. La lectura caurà en picat i llegir novel·les, llegir els grans llibres es convertirà en una mena de culte minoritari, una cosa semblant a una secta distingida. La concentració necessària per llegir una bona novel·la es dóna en unes circumstàncies determinades que no són les de la vida d’avui perquè avui vivim l’era dels artefactes electrònics. Les pantalles dels e-book, per exemple, permetran moltes altres opcions que les de descarregar-se una novel·la. I aquestes altres opcions seran més espectaculars. Som a l’era de les pantalles.

I també d’aquestes altres: només em sento jove quan escric i coquetejar amb un home gran, gairebé provecte, pot ser també una forma perfecta d’humiliar-lo. Poc o molt, és això el que passa a La Humiliació, (The Humbling, 2009). L’amor i la luxúria són coses tan meravelloses com perilloses perquè la seva naturalesa és obsessiva i restrictiva en aquest llarg viatge cap a la nit en què, a poc a poc, vas sentint-te desposseït de tot allò que dóna solidesa a les persones, és a dir, el talent, l’amor, el sexe, l’esperança, l’energia, la reputació. Ara, això sí, continua essent del tot cert que la vellesa no està feta per als covards.

Transportistes de fantasmes

No pot ser que si t’has portat com un miserable i arriba el moment que et fan fora de casa i el jutge dicta sentència de divorci actuïs com si tot allò fos encara teu. Quan es perd, es perd i de vegades es perden persones que després et penedeixes d’haver perdut. O potser no és que te’n penedeixis. Potser és que has actuat com un miserable Pygmalió i t’has arribat a creure que les persones són obra teva i que t’ho deuen tot. Escolta: Pygmalió no estimava ningú, tan sols s’estimava a ell mateix amb un amor destructiu. Pygmalió no tenia cap dret sobre ningú, Pygmalió era un miserable prepotent i un enganyananos. Deixa, doncs, que tothom faci el seu camí i que estimi qui veritablement se’ls estimi. I si tens fills, i això és encara pitjor i més horrorós, no els utilitzis mai, ¿sents?, mai, per als teus fastigosos interessos. Mira de viure, si més no, tranquil, mira de fer feliç algú i no tallis les ales dels àngels. Ja sé que s’ha de ser valent per donar-se de veritat als altres. I ja sé, també, que el problema dels Pygmalions com tu és, senzillament, que sou covards i preferiu la traïció i la nocturnitat i l’astúcia malsana abans d’admetre l’error que ha estat la vostra vida fins al dia d’avui, transportistes de fantasmes.