Sedentari

I sí, m’he anat tornant sedentari. Un sedentari és un que seu, és clar. I sec i faig de tele-espectador, Sempre de pel·lícules ja vistes, pràcticament mai cap de les actuals. Enguany, a més, com que no hi haurà viatges, no em mouré d’aquí. Si de cas, em farà falta fer-ho, això de viatjar, de manera sedentària. A través de records, de pel·lícules i també de lectures. Recordo Corfú ara mateix i com de content vaig estar de poder ser-hi. Aquells creuers de la companyia Holland America en què sempre tenia clients de qui havia de tenir cura. Molt content de ser a Corfú, vaig estar. Ara ja fa uns quants anys, però és com si em veiés avui mateix assegut a la terrassa d’un bar a tocar de la fortificació veneciana. El paisatge marítim. Exuberància de la vegetació. La costa albanesa davant per davant d’on m’estava. Mar en calma. La claror infinita. Corfú (Kèrkyra) és, sens dubte, la més rellevant de totes les Jòniques. Vaig pensar en “La meva família i altres animals”, de Gerald Durrell, aquell plàcid i amable entreteniment de la seva experiència illenca. Corfú apareix també a l’Odissea. Aquell episodi en què Homer conta l’estada d’Ulisses a l’illa, quan, després de ser retingut a Ogígia per l’amor de la nimfa Calipso, fou alliberat gràcies a la intervenció d’Hermes. I a continuació, quan es dirigia cap a la no llunyana Ítaca, una tempesta l’abocà a la platja de l’illa d’Esqueria, que hom identifica amb l’actual Corfú. I fou aquí que la bella Nausicaa el descobrí, la senyoreta Nausicaa que deia Pla, la dels “braços blancs” que jugava a pilota amb les seves amigues i el conduí on era el seu pare Alcinous, rei dels feacis, que acollí Ulisses a Palau i organitzà un banquet en honor del fill de Laertes. I després d’escoltar les seves aventures i perills, Alcinous li oferí rics presents i l’instal·là en una nau que l’havia de dipositar finalment a Ítaca, casa seva. Corfú el té desat, aquest record. I no m’estranya que l’emperadriu tràgica i solitària, Elisabet d’Àustria, Sissí, s’enamorés del lloc i s’hi fes construir l’Aquileió, aquest palau que tenia pensat visitar després, a 12 Km. de la capital, i que rebé aquest nom perquè Aquil·les fou l’heroi favorit de l’emperadriu. Sissí se sabia fragments sencers d’Homer i aprengué grec amb un estudiant de l’illa. No cal ara esmentar totes les dissorts d’Elisabet. La darrera li tocà a ella mateixa en ser apunyalada a Ginebra per aquell anarquista italià. En fi, el goig de Corfú que té desat també el record de la presència veneciana. No només per la fortificació que tenia just davant meu, no. Corfú fou escala principal dels bucs venecians que cobrien la ruta de l’Orient. I aquest record roman en l’arquitectura de l’illa, si més no en algun dels barris de la capital. S’hi respira bé, a Corfú, pensava. Però l’escala durà amb prou feines 9 hores i la veritat és que 9 hores no donen pas per a gaire.

Al campanar de la parròquia, toquen les 7 del vespre d’aquest divendres 15 de maig. La noia de fer feines se n’acaba d’anar. Tot net polit, doncs. Em posaré a veure, un cop més, La Balada de Cable Hogue, Sam Peckinpah, 1970. Sedentari.

A Corfú

Diumenge, 1 d’agost del 2010. Content de ser a Corfú. A la terrassa d’un bar al costat mateix de la fortificació veneciana. El paisatge marítim. Exuberància de la vegetació. La costa albanesa davant per davant d’on ara sóc. Mar en calma. La claror infinita. Corfú (Kèrkyra) és, sens dubte, la més rellevant de totes les Jòniques. Penso en “La meva família i altres animals”, de Gerald Durrell, plàcid i amable entreteniment de la seva experiència illenca. Corfú surt també a l’Odissea. Aquell episodi en què Homer conta l’estada d’Ulisses (Odisseu) a l’illa, quan, després de ser retingut a Ogígia per l’amor de la nimfa Calipso, fou alliberat gràcies a la intervenció d’Hermes. I a continuació, quan es dirigia cap a la no llunyana Ítaca, una tempesta l’abocà a la platja de l’illa d’Esqueria, que hom identifica amb l’actual Corfú. Aquí fou descobert per la bella Nausicaa, la senyoreta Nausicaa que diu Pla, la dels “braços blancs” que jugava a pilota amb les seves amigues i el conduí on era el seu pare Alcinous, rei dels feacis. Aquest acollí Ulisses a palau i organitzà un banquet en honor del fill de Laertes. I després d’escoltar les seves aventures i perills, Alcinous li oferí rics presents i l’instal·là en una nau que l’havia de dipositar finalment a Ítaca, casa seva. Corfú té aquest record. I no m’estranya que l’emperadriu tràgica i solitària, Elisabet d’Àustria, Sissí, s’enamorés del lloc i s’hi fes construir l’Aquileió, aquest palau que penso visitar després, a 12 Km. de la capital, i que rebé aquest nom perquè Aquil·les fou l’heroi favorit de l’emperadriu. Sissí se sabia fragments sencers d’Homer i aprengué grec amb un estudiant de l’illa. No cal ara esmentar totes les dissorts d’Elisabet. La darrera li tocà a ella mateixa en ser apunyalada a Ginebra per aquell anarquista italià. Corfú és un goig. I hi ha també el record de la presència veneciana. No només per la fortificació que tinc just davant meu. Corfú fou escala principal dels bucs venecians que cobrien la ruta de l’Orient. I aquest record roman a l’arquitectura de l’illa, si més no, d’algun barri de la capital. Respires bé a Corfú. Però l’escala dura a penes 9 hores i no donen per a gaire.

Cefalònia

Els francesos mitjans d’ahir a Corfú són aquella part desagradable de la vida que ve a ser com un plat de sopa ple de pèls surant i que, tot i així, t’has d’empassar. Quanta lletjor és capaç d’arribar a produir, el gènere humà!

Cefalònia (737 Km quadrats) és la més gran de les Jòniques. És més gran que Corfú i ja Homer ens assabentà que els habitants de l’illa participaren a la guerra de Troia i sembla que fa 50.000 anys era ja habitada. Per Cefalònia, hi han passat romans i bizantins, sicilians, turcs, venecians -que la conservaren al llarg de gairebé 3 segles. Després, ja a finals del XVIII, francesos i anglesos, fins que finalment s’incorporà a Grècia el 1864. Déu n’hi do, doncs, els amos que ha tingut! Hi ha la pel·lícula de John Madden, El capità Corelli, que narra l’ocupació de l’illa durant la 2a guerra mundial i els terratrèmols que l’arrasaren. Madden hi projecta els episodis de quan el successor de Mussolini, mariscal Badoglio, signà el 1943 l’armistici amb els aliats i com els 9.000 italians de la divisió alpina Acqui resistiren durant 9 dies els atacs de l’aviació i dels blindats alemanys. I quan al final es rendiren, els supervivents -341 oficials i 4750 soldats- foren afusellats per ordre directa de Hitler. I aquesta illa de Cefalònia en fou testimoni. Només 34 homes se salvaren de la follia del Führer.

El sisme del 53, d’altra banda, destruí el 80% de les cases de l’illa i només el poble de Fiskardo pogué conservar el típic i històric caràcter venecià general.

Fondejats ara davant la capital, Argostoli (o Argostòlia). M’assec al Rock Cafe, just davant del magnífic passeig de palmeres al costat mateix del port, un establiment massa modern, potser. Veig l’Acadèmia de la Marina Mercant i Lithostrotos, el carrer comercial i de vianants. Passo l’estona pensant que Ítaca és tan i tan a prop.

Quan la nau queda buida

Corfú. Veig que no fondegem al moll i que hi haurà motonaus. M’emprenya i m’incomoda això de les motonaus. Passo tot el matí feinejant. Hi ha també catalans incauts que no saben llengües i que es queixen perquè no s’han assabentat del canvi horari. I mira que estaven avisats: a Grècia és una hora més. Bé, què hi farem, pobrets! Després, la sensació de llibertat quan la nau queda buida i tot queda a disposició dels qui ens quedem a dintre. Bon bany a la piscina. Dinar plàcid. Cap a les 2, decideixo que deu ser un bon moment per baixar en terra. L’encerto. La motonau només per a mi. Al port al cap de 7 minuts. M’arribo fins a l’Esplanada, l’antic camp de maniobres militars del temps de Napoleó. Palmeres i eucaliptus. La vegetació de Corfú. ¿Quan disposaré de temps per recórrer a pler tota l’illa? Mai no he passat de l’Aquíleio i del record d’Elisabet emperadriu, tan guapa i tan desgraciada. Veig, també, la mole del vell fortí, antiga ciutadella. M’assec en un cafè. I penso, un cop més, en Homer i Ulisses, ficció o realitat, tant se val. La nimfa Calipso, Nausicaa dels braços blancs i el seu pare bondadós Alcínous i els preparatius per a la tornada definitiva a Ítaca, obstacles i entrebancs fins a la fita desitjada. Penso també en la família Durrell, tan atractiva, i en els dos germans escriptors. L’impacte que fou, els primers anys universitaris, el Quartet d’Alexandria, que no sé, però, si llegit avui aguantaria el pas del temps. Arribo fins aquí. Un grup espantós de français moyens acaba d’asseure’s, per dir-ho d’alguna manera, just al costat d’on sóc. Soroll, xivarri, mal gust i mala educació. Constatació que França no està tampoc exempta de xusma. Aquests són de Nantes, es veu. O dels voltants. M’afanyo a anar-me’n.