Suficiència, fatuïtat

Converses, discussions, oracles sense memòria del seu mateix passat que ho converteixen tot en imposició. Un poc més de memòria històrica. No aprecio gens els interlocutors arrogants, intolerants, que sempre es presenten massa segurs d’ells mateixos. Una conversa no hauria de ser mai com un combat que s’ha de guanyar sigui com sigui. I tant és qui hi tingui l’última paraula, no m’interessa gens tot això. Sempre són massa pagats d’ells mateixos els qui així actuen, com si després del seu jo no hi hagués ja res més. I m’importa molt poc i no em costa gens de donar-los la raó encara que no hi estigui d’acord. Que callin. Sobretot perquè sé de sobres que jo mateix mai no estic del tot segur de gairebé res. Ni tan sols sé si el que penso avui ho continuaré pensant demà de tant com em contradic. Vull dir que no tinc manera de saber si potser seria més feliç si no fos independentista, que, per cert, és la cosa que tinc més ganes de deixar de ser senzillament perquè ja no calgui ni faci cap falta. En fi, a fer punyetes la suficiència i la fatuïtat d’aquesta gent. Escepticisme sofisticat. Indolència. Ecografia abdominal.

Observatori

Les observo de nit a distància i des de l’anonimat de l’altura a què em trobo envers elles. Dues amigues ja de certa edat que conversen sota la claror del fanal que els fa de focus. Deuen haver sopat juntes i la veritat és que no ho sé del cert, si són amigues, però m’ho semblen. Tan sols una d’elles gesticula, i ho fa a més amb vehemència i convicció, gairebé desesperació. L’altra, passiva, l’escolta i fa afirmacions o negacions amb el cap seguint, talment un imant, la direcció vertical o horitzontal dels dits i els braços de la que parla. No sé res del cert, esclar, però la imaginació em porta a pensar que ja n’està farta i que no suporta més conviure amb el noi, potser són casats i tot, amb qui des de fa temps comparteix llit. És força més enllà de mitjanit i la conversa dura i dura, una no té cap pressa i no li ve d’aquí, l’altra fa de tant en tant moviments que mostren la intenció d’anar-se’n, però només la intenció (mai no ens n’anem quan diem que ens n’anem), i no sé pas si disposa de gaire capacitat de consol, ho dubto. La desesperada deu explicar la manca d’atencions de la parella i, potser, el descobriment en ell d’afeccions que van molt més enllà d’ella -se’n sent exclosa- ara que els fills ja la campen tot sols. Sembla decidida, molt decidida. Com si digués que ja tot ho ha intentat i que no veu que hi hagi res a fer. Els homes, ja se sap. Fins que, molta estona després, hi ha una abraçada intensa de comiat entre totes dues i encabat els seus camins se separen, una riera amunt, l’altra riera avall. Mentre jo penso si no em dec estar convertint en un voyeur amb poca feina i molt d’insomni. De manera que decideixo deixar ja aquest balcó que em fa de petit i encongit observatori del món i retirar-me.

L’amic Ian

L’amic Ian, escocès i catòlic seguidor del Celtic, em fa saber que el dia del referèndum finalment votarà SÍ. Que sempre havia pensat en el NO, però que sobte s’ha adonat que Cameron i el seu govern és conformen tan sols amb el sud d’Anglaterra i amb tot allò que vingui d’Eton, i que el nord, és a dir, Escòcia, no rep a penes cap atenció de part de Londres. De fet, Cameron només hi té un diputat, al parlament d’Edinburg. Amb l’amic Ian, que passa, com sol fer de tant en tant, aquest cap de setmana al meu poble, vam estar ahir fins ben entrades les hores petites fent-la petar sobre les coses del seu país i sobre les coses del meu. L’amic Ian és professor de llengües. En sap 5 a banda de l’anglès i Déu n’hi do del coneixement que té també del català. Ian és dels britànics que trenquen aquesta mena de tònica general que diu que són poc dotats per a l’aprenentatge de llengües diferents de la seva. No és aquest el cas d’Ian. Ara està jubilat, però el director del seu institut li ha demanat de tornar a fer-se càrrec d’uns quants grups d’alumnes tres dies per setmana, de dilluns a dimecres. Es veu que falten professors, igual que a França. El fons de lliures esterlines de què disposa aquest institut és el que permet que puguin pagar aquestes hores setmanals a l’Ian i de seguida vaig pensar que una cosa així aquí és impossible. Impossible de totes totes. S’han quedat sense diners, els instituts, aquí, i no s’ho poden permetre encara que ho volguessin. L’amic Ian m’explica també fins a quin punt a Escòcia és difícil i complicat ara mateix trobar un lampista o un fuster o un llauner en cas que de sobte et faci falta perquè alguna cosa que tu sol no pots arranjar s’ha espatllat a casa teva. Triguen dies i dies, a més, a complir l’encàrrec. Es veu que n’hi ha molt pocs i diu que es guanyen tan bé la vida aquells que ostenten aquests oficis a Escòcia. Penso que potser, i només potser, aquí està passant una mica el mateix. En acabar la secundària, la dèria és anar a la Universitat i engrossir finalment la bossa immensa de l’atur anomenat juvenil. En fi, se’ns van fer les 3 de la matinada, o potser més i tot, i ja no hi quedava ningú més, al bar. I la veritat és que, de la resta, no me’n recordo. Ni de qui va pagar, tampoc. Quin vespre i quina nit de Sinera. Ara divago, tot aquest dematí que divago.

Tanta toxina

Torna la migranya i torna la convalescència. És indefectible. Cada any i mig desapareix l’efecte del tractament i cal tornar a començar. Migranya estranya, com totes de fet. No es tracta de crisis constants, però sí de brots intermitents i poderosos que duren més o menys mitja hora i que et deixen absolutament desarmat. Ja m’ho conec i em caldrà tenir paciència durant 15 dies. Després passarà, suposo, fins al cap de 18 mesos més. Tanta toxina!

Penso en Bucky Cantor, el protagonista de Nèmesi (P. Roth). Tan sa, tan atleta, tan jove i tan generós amb els altres i tan poc amb ell mateix. L’epidèmia de pòlio dels anys 40 va acabar amb ell. No amb la seva vida, però sí amb els seus ideals. Carregà amb tota la culpa del mal i renuncià a allò que més estimava sense tenir en compte els sentiments dels altres. Sacrifici equivocat. La malaltia, al capdavall, fou vençuda. Però ell fou vençut també per ell mateix. Ell, que semblava invencible, vençut finalment per ell mateix. No és ni molt menys el millor Roth, però alguna cosa s’ha de fer per passar l’estona. Llegir i prendre notes i tant és el suport perquè tot és qüestió de paciència. Que diguin el que vulguin. La veritat és que llegim a la mateixa velocitat que en temps de Ciceró.

Noto, de cada cop més, que em plauen tan sols les converses amb una o dues persones. Si som més, comencen indefectiblement els diàlegs creuats que tant m’emprenyen. I perdo el fil de tot aleshores. Deu ser per això que començo a sentir-me més content quan me’n vaig dels llocs que no pas quan hi arribo.