Es miren sense parlar

El bistrot és freqüentat per vellards que viuen a l’asil (sí, això que avui dia en diem “residència”) de l’altra punta del poble. Són allà, un got a la mà, mentre es miren sense parlar. Un d’ells comença a explicar no sé què que voldria ser graciós. No l’escolta ningú i, doncs, ningú no el sent. Sigui com sigui, ningú no riu i ni tan sols somriu. La veritat és que tots han pencat durant anys per arribar fins aquí. Fa temps, al camp, els haurien ofegat amb un coixí. Fórmula sàvia, i incomparablement més humana que ajuntar-los, aparcar-los, per guarir-los de l’avorriment amb l’estupor. I d’acord que tot això és Cioran, però de vegades m’agrada fer-m’ho meu. Sobretot ara, que ja fa cinc mesos d’aquella trucada tan trista que vaig rebre del tot indefens. Tan solitari i indefens com ell mateix.

Les diria massa grosses. Els indecisos

Merder amb Juan Marsé, veig, ara que és mort. Aquest fet, però, no em fa canviar gens allò que sempre n’he pensat. Escriptor català que va escriure en castellà. Molt bé i res a dir-hi, només faltaria. Cadascú escriu en la llengua que vol i li fa més gràcia o s’hi sent més hàbil. Ara: les nacionalitats de la literatura només tenen a veure amb la llengua emprada i amb res més. Si escrius en castellà, tot i que siguis català, pertanys a la literatura castellana. Si escrius en català, siguis d’on siguis, formes part de la literatura catalana. Així de clar. No fa cap falta tibar més la corda. D’altra banda, “Últimas tardes con Teresa” i “Si te dicen que caí” són els dos únics llibres seus que he llegit. I ja fa temps. M’agrada com escrivia, he de reconèixer-ho. I mira que Marsé no és pas l’únic amb qui em passa això. Vull dir que hi ha escriptors catalans (en castellà) que admiro pel que escriuen i per com ho escriuen i pel domini que demostren tenir de la llengua. El que em fot, i no suporto d’alguns d’ells, entre els quals Marsé mateix, és que s’hagin declarat enemics acèrrims de qualsevol cosa que soni a català. Partidaris d’un federalisme d’esquerres, o no sé què, però sempre amb l’ús del castellà (llengua de Castella) per bandera. El fet de pertànyer al “Foro Babel“, per exemple. Quina cosa! I no m’allargo senzillament perquè les diria massa grosses. En fi, Marsé, Juan Marsé, ACS!

I, canviant de tema, aquest petit plagi de Cioran. Dubtes i indecisions. Podria ben bé dir, en el meu cas, que dubto i, per tant, existeixo. Ara bé: hi ha aquella cosa que diu que un desconegut acaba d’explicar-me que ha matat no sé qui. No ha anat a buscar la policia perquè ningú no sospita d’ell. Sóc l’únic que sap que ell és l’assassí. ¿Què he de fer? No tinc l’audàcia ni la deslleialtat (ja que m’ha confiat un secret, i quin secret!) per anar a denunciar-lo. Em sento el seu còmplice, i em resigno a ser arrestat i castigat com a tal. Alhora, em dic que això seria una bestiesa. Tot i això, potser sí que vaig a denunciar-lo. I així continuo fins que em desperto.

L’interminable és l’especialitat dels indecisos. No poden resoldre res a la vida, i encara menys quan somnien. Perquè quan somnien perpetuen els dubtes, la covardia i els escrúpols que els defineixen. Són gent idealment aptes per al malson. I el que em demano, però, és què faríem si no dubtéssim i no fóssim indecisos. ¿Hi ha res que sigui segur, a banda de la mort, és clar, i de l’inconvenient d’haver nascut?

Un card o una coliflor

Res a témer”, aquest altre llibre de Julian Barnes (2008), per no haver de pensar en la mort massa a la tremenda. Com que és un llibre en què es parla també de Montaigne i de la seva mort, gairebé ve a tomb recordar un cop més aquelles seves paraules en el sentit que d’alguna manera és absurd témer la mort perquè quan tu hi ets ella no hi és i quan ella apareix tu ja deixes de ser-hi. ¿Quin temor, doncs, cal tenir-li? I la veritat és que llegir aquest llibre carregat d’ironia de la bona, que és la britànica, no et condueix pas a cap conclusió definitiva i seriosa. La vida no és cap assaig. O creus o no creus. Avui hi ha molts indrets on la fe ha estat substituïda per una mena de modern cel seglar, que és el cel seglar de l’auto-realització i que tampoc no porta enlloc, però que sembla que és el mite que hem triat. El mite del cel seglar, un engany tan gros com el mite que insistia en el plaer i la joia que sentiríem quan sonés l’última trompeta i les tombes s’obrissin de cop, quan les ànimes sanades i perfetes s’unissin a la comunitat d’àngels i sants. Parlo per boca de Barnes, és clar. Jo sóc creient. Però ell defineix amb tota precisió aquest mite de l’auto-realització. Desenvolupar la personalitat, establir relacions que ens ajudin a definir-nos, tenir una feina que ens doni prestigi, béns materials, posseir propietats, fer vacances a l’estranger, col·leccionar conquestes sexuals, anar al gimnàs, consumir cultura. I creure’ns el centre del món, i desatendre l’educació dels nostres fills, fer els fatxendes, gosar debatre en veu alta l’amenaça musulmana ara que ja és un fet i ser rebels sense motius, apassionats per inèrcia, amants per rutina i infidels per principi. Res a témer. La mort arribarà. Mentrestant, mentre la vida duri, també podríem mirar-nos-la seguint l’irònic distanciament de Cioran: “Senyor, jutge, senyor bisbe, admirat filòsof, ¿no fóra millor, al cap i a la fi, fins i tot encara que sigui a compte de la vanitat, ésser un card o una coliflor?”.

No sé pas qui odia qui

Cioran -amb qui, com en tot i tothom, pots estar o no d’acord- deixà també escrites coses com aquestes: “Montaigne, un savi, no ha tingut posteritat; Rousseau, un histèric, encara sacseja les nacions. I a mi només m’agraden els pensadors que no han inspirat mai cap tribú (en el sentit d’orador polític, especialment popular)”. I també, i encara potser més important: “El 1441, al concili de Florència, es va declarar que els pagans, els jueus, els heretges i els cismàtics no tindrien accés a la `vida eterna´i que tots, llevat que abans de morir es convertissin a la veritable religió, anirien directes a l’infern”. I continuava: “En el temps en què l’Església professava semblants enormitats, era veritablement l‘Església. Una institució només és viva i forta si rebutja tot el que no és ella. Per desgràcia passa el mateix amb una nació o un règim”. Exactament, penso, si rebutja tot el que no és ella. I ja gairebé estaria tot dit si no fos que aquí, en aquest país que es diu Catalunya, som gent, força gent, més de 7 milions. I el que passa és que, entre tanta gent, Déu n’hi do la que hi ha que sí que són aquí -en el sentit que hi viuen-, però que no són d’aquí ni volen ser-ne. I el que em sembla important de veritat és això últim: ni volen ser-ne. Perquè si, per les raons o causes que siguin, has decidit anar-te’n de casa teu, allà on vagis a parar la primera cosa que hauries de fer és adaptar-te tan aviat com et sigui possible a les maneres de fer i de viure i de parlar d’aquest nou lloc que t’ha acollit i on ara vius. Molt important: ets tu que t’hi has adaptar i no pas a l’inrevés. Vull dir que ets tu que t’has d’adaptar a mi i no pas jo a tu, no sé si m’entens. Vegem, per exemple, els problemes de Ripoll per fer-hi una tercera mesquita -pagant-la no sé qui- i acusant de delicte d’odi, sí, delicte d’odi, la regidora que des de l’Ajuntament s’hi ha oposat. Ara haurà d’anar a judici, aquesta persona. I es veu que li demanaran quatre anys de presó! És que ho trobo molt gros. No sé pas qui odia qui. Vés a veure si en cap d’aquests països d’on prové tota aquesta gent (que fan anar les noies amb burka i que per banyar-se a mar, tal com aquest vespre mateix he vist, ho han de fer vestides del tot) vés a veure, deia, si et deixarien fer cap església i que, a més, fos protegida -tant és que fos pagant tu o pagant ells. No. I el que em sembla és que aquí som un país d’imbècils que fins i tot acabarem mirant cap a una altra banda a l’hora del judici pels terribles atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost del 2017, menys d’un mes i mig abans del referèndum. Són coses que, si més no, se senten dir. I és que, ara, de tot allò que circula molt, se’n diu que és viral. ¿Vols dir que aquest adjectiu –viral– no deu ser al capdavall sinó un derivat del substantiu virus? És clar que sí!

Estima ser ignorat

El fet de sentir-me sobrer no té, però, res a veure amb el fet de passar-m’ho malament. Al contrari, m’ho passo la mar de bé, faig el que vull i quan vull gairebé sempre dins de casa, això sí. El que passa és que observo i el que veig i sento com més va menys m’agrada. A la televisió, ara per Sant Joan anuncien ja la marató solidària de Nadal. És impressionant. A més la caixa ja la tenen oberta i ja pots ingressar-hi el que vulguis i tantes vegades com vulguis. I després, com ara mateix, falten cèntims als hospitals i els metges i les infermeres es veu que tenen un sou de vergonya. I no diguem ja las senyores de fer feina, és a dir, les de la neteja. En fi, som un país del tot solidari. I també ploramiques. I que consti que no sé res de res, però la sospita no puc evitar-la de cap manera.

Sentir-me sobrer. Que ja hi sobro. El fet de ser ignorat. Cioran cità això de Tomàs de Kempis i la seva Imitació: Ama nesciri. Estima ser ignorat. Només estem contents de nosaltres mateixos, i del món, quan ens conformem amb aquest precepte.

I vinga demanar eleccions. Uns i altres. I tothom sap perfectament que aquesta és una decisió que correspon únicament al President. A ningú més. Ni negociar data ni res. Seran quan al President li sembli bé. Així està escrit. Tal com també està “escrit” que ell no continuarà. I la veritat és que en el fons em sembla que també Cioran tenia raó quan va dir que no tenim cap altra opció que no sigui la de triar entre l’abstenció i el remordiment. Abstenir-se és també una manera de votar, ja ho vam dir. I potser més perillosa i tot. I pensem també que tot desig vençut dóna força. I que, mentre més ens allunyem d’aquest món sense adherir-nos-hi, més el dominem. La renúncia confereix un poder infinit. I així fins al final. Un final en què, si la mort és tan terrible o horrible com diuen, ¿com és que al cap d’un cert temps considerem feliç no importa qui, amic o enemic, que ha deixat de viure? I uns mots del meu germà (d’en Cioran) en relació als trastorns i els mals que patí la nostra mare: “LA VELLESA ÉS L’AUTOCRÍTICA DE LA NATURA“. La vellesa i aquella ànima que no ha pogut emergir ni realitzar-se sinó a expenses del bon funcionament dels òrgans. Després del fet de ser ignorat.

Respecte i discreció

Dissabte de mercat i surto perquè he de fer un parell d’encàrrecs. Les parades que hi ha no arriben encara ni a una quarta part de les habituals. Hi ha ple de gent, això sí. La majoria amb màscara, però no pas tothom, ni molt menys. Quedo parat de la lletjor general, del mal gust i del xivarri. Calça curta, samarretes, xancletes… A les terrasses dels bars que són oberts, igual. La gent, a més a més, crida per parlar. La discreció és del tot desconeguda. Abans de tornar cap a casa, em trobo en Pep i seiem una estona en un banc que hi ha just davant de l’Ajuntament, no hi ha tant de rebombori. Davant nostre mateix veiem la bandera que penja del balcó de la Casa de la Vila. És una d’aquestes banderes amb els colors que representen l’acrònim que té les inicials LGTBI. A hores d’ara tothom ja sap que vol dir lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals…i encara s’hi podria afegir la Q de queer (és a dir la referència al fet de no considerar-se ni home ni dona, ni homosexual ni heterosexual, ja m’explicaràs!) En parlem amb en Pep, és clar. I ho critiquem. En critiquem sobretot l’ostentació. Que cadascú faci el que vulgui i el que senti i li surti de dintre. Amb discreció i sense cap mena d’ostentació, i sense violentar mai ningú, és clar. Ni fotre-se’n. ¿A sant de què, per tant, un ajuntament exhibeix des del balcó principal una tal bandera si amb la del poble i la del país ja n’hi hauria d’haver prou? Perquè aquestes dues sí que representen tothom, sigui quina sigui la tendència sexual de cadascú. La conversa s’ha allargat i hem dit moltes coses. La conclusió, però, seria que l’ordre natural ensenya que al món hi ha homes i hi ha dones, mascles i femelles, i que és la relació d’aquests dos gèneres que fa que l’espècie, la humana, no s’extingeixi i, en canvi, es reprodueixi. Per a tota la resta, respecte i, sobretot, discreció.

No cal dir que la conversa ha estat només entre nosaltres dos. No hi havia ningú més al banc, la distància obligatòria, d’altra banda, ho hauria impedit. I hem parlat del que hem parlat. De fet, i més exactament, hem malparlat. I és curiós perquè, en arribar a casa, em trobo aquesta entrada de Cioran que es refereix precisament a la maledicència. Coses de l’atzar o la casualitat. Això: Madame d’Heudicourt no havia parlat mai bé de ningú en sa vida si no era amb “alguns peròs aclaparadors”. Meravellosa definició, afegeix, no pas de la maledicència, sinó de la conversa general. Potser sí, doncs, -penso- que la tendència és la de malparlar dels qui no són presents a les converses. Pot molt ben ser que sigui així. Tot el que es viu fa soroll, diu també Cioran.

En fi, que entre una cosa i l’altra potser sí que més val viure confinats. Fixa’t, si no, en aquest article esplèndid de Narcís Comadira.

La mar de lliure

Em sento la mar de lliure estant-me aquí casa. I encara més avui que la llibertat consistia justament a decidir de no moure’t i no sortir i a no deixar-te endur per la massa en aparença tan necessitada i adelitada d’estirar les cames i potser també d’altres coses. Tots alhora. I totes, és clar, només faltaria.

Ja ho deia Galileu (1564-1642), que la ignorància és la mare de la maldat, de l’enveja, de la ira i de tota la resta de vicis i pecats, per grossos que siguin. Perquè hi ha, a més a més, aquest paternalisme públic dels presidents fent veure que tenen tanta cura de nosaltres, ses criatures, pobretes. N’hauríem d’aprendre, com a mínim, de Suècia. Sinó que aquí, és clar, no hi pots confiar, en la gent. I és que no és només ara, sinó des de sempre, però naturalment també avui dia, que el que cal és adonar-nos de què, i de qui, és de veritat el més important. No crec que sigui el fet de fer deport del cos, i de córrer, no se sap cap on, o d’anar amb bici, encara menys. Anar per, en acabat, haver de tornar. Una cosa del tot diferent és el deport de l’ànima i de l’esperit. ¿Què hi fas, aquí? ¿D’on véns? ¿Cap on vas? ¿De què serveixes? Perquè, de fet, igualment ha d’arribar el dia que ja no hi serem. I no passarà res. I fixa’t en el que deixà pensat i escrit Cioran, a De l’Inconvenient d’Haver Nascut (Empúries, 2019, amb traducció d’Andreu Gomila, pàgina 67): “Enmig de les vostres activitats més intenses, atureu-vos un moment per ‘mirar’ el vostre esperit”. Una recomanació no adreçada certament a tots aquells que no parem de ‘mirar-nos’ l’esperit dia i nit, i que no hem de suspendre ni un moment les nostres activitats, ja que ara no en desenvolupem cap. La mar de lliures.